La meravellosa bellesa de Carrer Robadors

La Lily era una dona de Moldàvia que va arribar el 2012 a Barcelona, a vint anys, i va començar a exercir de prostituta al carrer d’en Robador del Raval, el darrer reducte de prostitució diürna de Barcelona. Diuen que la Lily era la primera d’arribar i la darrera d’anar-se’n, sempre voltava per la plaça de la Filmoteca. Jo la veia sovint de camí cap a l’escola bressol de l’Oriol. Es va morir el 2019 i el seu cas es va fer famós perquè en el seu entorn es veu que tothom sabia des de feia anys que els proxenetes l’apallissaven sovint i anava amb un ull morat dos dies de cada quatre. Molt estimada al barri, algunes mares de l’escola van anar a l’acte de comiat que li van fer a la cantonada de Robador amb Sant Rafael.

La història de la Lily és una més de les que ha acollit aquest carrer en el curs dels anys. Especialment trista i sòrdida, anònima, però una més. Una entre tantes d’aquest Raval fascinant i multitot, que malgrat que ja no es digui “Barri Xino” no aconsegueix de superar l’estigma de drogues, prostitució i delinqüència que sempre l’ha acompanyat. Hi pensava l’altre dia al Teatre Grec mentre veia l’obra Carrer Robadors, dirigida per Julio Manrique a partir de la novel·la de Mathias Enard i l’adaptació de Marc Artigau i Sergi Pompermayer. Enard és un escriptor francès que va instal·lar el despatx en aquest carrer l’any 2010 i que de segur que també s’havia fixat en la Lily.

Vaig comprar la novel·la d’Enard atret pel títol i el resum de la contraportada: “En una Barcelona convulsa, en plena crisi econòmica i amb el teló de fons de les manifestacions del 15-M, un jove marroquí busca el seu lloc en aquest món.” La vaig comprar i la vaig llegir, cosa que no puc dir de tots els llibres que tinc acumulats. I em va agradar molt. I la vaig recomanar al meu fill gran, que també busca el seu lloc en aquest món, des d’una posició immensament més privilegiada que la d’en Lakhdar i sense haver de travessar estrets ni fronteres per intentar de viure la vida.

En Lakhdar és de Tànger i després de moltes peripècies aconseguirà arribar a Barcelona, a la recerca de la Judit i la felicitat, que per a ell són sinònims, i d’un lloc on “poder passejar, beure i follar si em rota”, sense haver-se de preocupar de què diran o de les ires divines. En Lakhdar acaba en un pis del carrer d’en Robador, un carrer molt ben retratat per Alejandro Andújar a l’escenografia de l’obra. Guillem Balart broda el personatge de Lakhdar i segur que rebrà algun premi per aquesta interpretació. A l’obra també hi surt una Lily, és clar, i dels vuit actors que hi intervenen dos són catalans amb arrels marroquines, un altre és nascut a Marràqueix i un altre a Ceuta. Com que la combinació de bon text, bona escenificació i bona interpretació tampoc no sovinteja tant, us recomano que no us deixeu perdre l’obra quan la reestrenin, el mes de setembre, a dues cantonades del carrer d’en Robador, al Teatre Romea.

Per què llibre i obra de teatre es diuen Carrer Robadors si el nom oficial del carrer és d’en Robador? Hi ha preguntes de resposta aparentment fàcil, però amb un perill col·lateral evident. La resposta fàcil és que Robador era el nom d’una família catalana que hi tenia la masia. Una escriptura de l’any 1363 ja cita el carrer, que és anterior al 1265, amb el nom actual. Però algú va escampar que el nom venia d’un conegut lladre del Mercat de la Boqueria que hi vivia i d’aleshores ençà tothom l’anomena carrer Robadors, que segurament s’adiu més amb la realitat passada i fins i tot present de l’indret.

El perill col·lateral és voler anar més enllà de l’origen del nom i endinsar-se en la història del carrer. És fàcil de trobar-ne referències a internet, o fins i tot un apassionant treball universitari de Miquel Fernández González, titulat “La producció institucional del desordre. Una etnografia sobre les restes a i del Barri Xino de Barcelona” (en castellà a l’original). L’origen del carrer és medieval. Durant els segles XIII i XIV, el carrer d’en Robador era al límit del teixit urbà de Barcelona i a partir d’allà hi havia masies disperses, el monestir de Sant Pau del Camp i un hospital. De fet, tot l’actual Raval va ser creat expressament el 1300 per allotjar-hi els qui no eren acceptats dins la muralla de Portaferrissa. Curiosament, l’any 1339 ja hi ha constància documental que al carrer d’en Robador hi havia prostitució.

És divertit de seguir la pista a aquest carrer i comprovar que sempre ha estat un carreró brut i humit d’un barri pobre i marginal. Ho era quan hi havia una presó de dones (la Galera) i ho continuava essent quan fa setanta anys la gent anava a comprar-hi llet fresca d’una vaca que vivia literalment a la part del darrere d’una botiga. També hi havia un forn, una farmàcia, una botiga de queviures, una fusteria i molts bars, pensions barates i meublés. A final dels vuitanta, en plena Barcelona pre-olímpica, es va dissenyar una gran operació municipal, capitanejada per PROCIVESA, que va incloure expropiacions en massa i una operació immobiliària de gran magnitud i menor transparència. Fins a arribar als nostres dies, amb el carrer esventrat per la plaça de Salvador Seguí, arran de les obres de l’any 2007, en què, a banda les prostitutes, majoritàriament africanes, hi queden tres bars mal comptats, el local de l’Associació de Treballadors Paquistanesos, un curiós taller de bicicletes i poca cosa més.

El Barri Xino del segle passat, que alguns consideraven pur i genuí, ja no existeix. Aquell barri situat entre la Rambla i el Paral·lel, a prop del port, refugi de mariners, bohemis i anarquistes romàntics, ha desaparegut. En tot cas, cal anar-lo a cercar a les obres de Jean Genet (Diari d’un lladre), Pieyre de Mandiargues (Al marge) o Vázquez Montalbán, que va créixer a la plaça del Pedró. Tal com escrivia el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet al pròleg del Catàleg de la destrucció del patrimoni arquitectònic històrico-artístic del centre històric de Barcelona: “Clamem, ras i net, sobretot, a favor d’allò que els destructors odien visceralment, desaforadament: l’existència del barri en si mateix. Clamem, doncs, sobretot, perquè afirmant la permanència d’aquests carrers i construccions afirmem la més noble i respectable de les històries, la de les classes més populars… I també, a més, ei, per la bellesa real que allí s’hi troba… o que s’hi trobava. Potser poc ortodoxa, però meravellosa bellesa.”