La memòria recuperada de Casa Leopoldo

Deia Winston Churchill en una de les seves famoses i paradoxals frases cèlebres –algunes, fins i tot apòcrifes– que els Balcans produïen més història de la que eren capaços d’assumir. També hi ha restaurants a Barcelona que han generat tones i tones d’història, i això no els ha impedit de caure, en algun cas, en l’abisme de la desmemòria. La ciutat, acostumada a lamentar pèrdues i tancaments d’establiments emblemàtics, viu aquestes desaparicions com una tragèdia. Sense anar més lluny, el tancament obligat durant la pandèmia, la crisi i la pressió immobiliària de caràcter mafiós van destruir l’històric Can Lluís, al carrer de la Cera. Alguns altres han estat víctimes de la manca de relleu generacional, del canvi de paisatge humà fruit de la saturació turística o de la gentrificació, com ara la sala de concerts Sidecar de la plaça Reial, el Bar Brusi i el Terra d’Escudella de Sants. Ara, sovint la persistència del record rebrota i sobreviu als seus il·lustres enterradors. Aquests últims temps han tornat a sonar noms històrics, duts per nous projectes. Uns més fidels que uns altres a allò que havien estat. És el cas de l’històric Casa Leopoldo, que, després d’haver estat aquests darrers temps un restaurant xinès de menú barat, sense cap relació amb la seva història, ha retornat gràcies al grup de restauració Banco de Boquerones, fundat per la parella formada per Sofia Matarazzo i Bruno Balbás, que són al darrere de Casa Ràfols, l’antiga ferreteria de la ronda de Sant Pere transformada en restaurant amb un refugi de la guerra civil convertit en club de jazz, o Can Framis, que manté l’ambient d’una adrogueria vuitcentista. Moguts potser per un rampell sentimental, van optar per una casa que de mica en mica havia anat perdent la memòria d’allò que havia estat.

La històrica mestressa, Rosa Gil, néta del fundador que dóna nom a l’establiment del carrer de Sant Rafael, ja no recorda res d’un passat que es va dedicar a servar durant tota la vida. L’Alzheimer la consumeix en una residència lluny de Barcelona. Així potser s’ha estalviat de saber què ha passat des que va deixar la gestió diària d’una casa que va ser seva durant dècades, amb els primers símptomes de la malaltia i fastiguejada per les promeses incomplertes envers un barri que l’havia vist néixer. No hi va reeixir la seva filla, i la crisi va fer que la qualitat se’n ressentís. Tancat finalment, el 2020 van ser dos cuiners entusiastes –Òscar Manresa i Romain Fornell–, amb la complicitat d’un altre xef i amic –Rafa Peña– que van voler retornar el caràcter a la carta, homenatjant els clàssics i renovant alguns detalls del seu aspecte, més acostat a un gastrobar o a un bistrot, per tornar a atreure la clientela perduda. Els mesos de tancament per la covid van fer fracassar la quimera d’una aventura potser excessivament romàntica, com m’explicava fa pocs dies Fornell mateix. Aquests darrers anys, Casa Leopoldo va acabar servint arròs tres delícies i rotllets de primavera, d’una qualitat discreta. El contrast entre el rètol i la decoració i l’oferta gastronòmica va fer que molts s’exclamessin, i ara potser desconfien de la nova encarnació d’aquest històric local.

La taverna de Leopoldo Gil

La reforma empresa pels nous gestors de Casa Leopoldo ha estat un autèntic homenatge a l’esperit d’un restaurant, però no pas un llast. Fins a quin punt no és normal que cases pràcticament centenàries no canviïn de mans? O no ho han fet en el curs de dècades i dècades espais històrics com Can Culleretes o les 7 Portes, i no per això han perdut llustre. L’entrada de Banco de Boquerones s’ha fet notar, per exemple, en l’adequació de dos nous salons, l’un dedicat a Rosa Gil –el color corporatiu li ret homenatge– i l’altre al seu client més il·lustre, l’escriptor i fill del Barri Xinès Manuel Vázquez Montalbán. Ell com ningú va saber filar la llegenda del local, fundat l’any 1929 com una taverna portuària al carrer de l’Aurora per un immigrant aragonès, ferroviari i cenetista, que s’acabà casant amb la minyona de Francesc Cambó. “Al migdia servia petricons de vi amb porró als treballadors del barri que es duien la carmanyola, i a la nit, plats més consistents als senyors del Liceu que deixaven la dona escoltant òpera i havien citat aquí la ‘querida’. Dit de passada: les dones que havien deixat al Liceu també rebien visites a la llotja. Quan els obrers del migdia van haver prosperat una mica, venien a dinar i menjaven l’escudella de la casa. Un cop jo nascuda, l’escudella encara es feia i me’n vaig alimentar de petita”, confessava Gil al periodista Manuel Cuyàs, veí del carrer del marquès de Barberà, en els temps del Punt.

Setmanes abans de les llargues vacances del 36, Leopoldo Gil va traslladar-se a un local a tocar de la cantonada on quan mataven pels carrers havien abatut el líder obrer Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Va ser fugir de l’estigma d’un barri proscrit com a roig i separatista, el que va portar casualment Germán Gil, el pare de la Rosa, al món dels braus. Durant la seva efímera carrera seria batejat com “El Exquisito”, i alguna cosa li va quedar en l’elegància del vestir i en el gest de servir. Durant l’època de l’avi i del pare, responsable d’orientar la clientela cap a un públic de més relleu, les dones eren a la cuina i els homes regnaven a la sala. La Rosa, que havia fet la ie-ie a Londres i que per agradar a son pare s’havia casat amb un torero, el portuguès José Falcao, mort vuit mesos després a la plaça Monumental amb el temps just de fer-li una filla, s’hi va revoltar. Ella seria la factòtum de Casa Leopoldo, l’amfitriona d’escriptors, periodistes, artistes i altre ramat –a vegades hom no sap on comença la faula i on acaba la història–, i sabia què servir a qui venia de part de Pepe Carvalho. Lectors i afeccionats hi pelegrinaven amb ínfules de connaisseurs –fàcilment detectables, perquè parlaven d’en Manolo, sense haver-hi intercanviat un mot. Abans del detectiu i del seu pare literari, l’escriptor francès, d’aquella estirp de novel·listes atrets per la llegenda portuària barcelonina, André Pieyre de Mandiargues, hi dinava diàriament mentre escrivia Au marge, sovint acompanyat d’una jove prostituta que s’escolaria a la novel·la.

Un restaurant d’avui, no pas un museu

Recordo la primera vegada que vaig anar a Casa Leopoldo amb els pares, indissimuladament esporuguits d’endinsar-se al Barri Xinès, i retinc a la memòria l’ambient prostibulari decadent i torbador que ens vam trobar en sortir al carrer de Sant Rafael. Hi he tornat i no ha canviat gaire. Potser sí la nacionalitat de les prostitutes, que s’arreceren a l’ombra d’aquells edificis que havien d’esponjar i canviar el vell estigma del barri, debades. Com aquest paisatge humà immutable, la nova Casa Leopoldo fa un esforç perquè tot canviï, per mantenir-ho tot igual. S’agraeix que la carta s’allunyi dels plats de la cuina internacional que han colonitzat els restaurants de la ciutat –tatakis, cevitxes, tacos, etc.– i es decanti decididament per ser com més fidel millor al llegat precedent. Obert set dies la setmana, d’una del migdia fins a mitjanit, té la voluntat evident de servir d’oasi al client local i així es podia observar quan hi hem dinat –asseguts a la taula d’en Manolo, òbviament– en un menjador on no hi havia fet cap ni un turista. Fins i tot un sagal amb samarreta del Barça resultava ser un púber avorrit dinant amb els avis.

Ho dèiem, no és un museu ni cal que ho sigui. Per tant, la lleialtat està en l’essència, no pas en la literalitat de les velles cartes. Tot i que ha desaparegut una part de la quincalla torera que decorava l’espai –s’hi mantenen alguns cartells i les rajoles del saló principal, però se n’han llevat els arnats caps de bou dissecats–, la cua de bou vol ser l’emblema de la resurrecció del Leopoldo. L’Adrià, cap de sala volenterós i eficient, ple de fe en l’ofici, ens explica que l’han anat assajant i perfeccionant gràcies als consells i observacions dels clients, alguns encara amb el gust que el pas del temps ha mitificat. També són prudents amb la carta, no gaire llarga, on encara no ofereixen peix al forn o la planxa com en els vells temps. Tot arribarà. De moment, els calamars saltats amb espàrrecs i pèsols –fora de temporada, ai!– o el suquet, on es defensa el rap prèviament arrebossat –res a dir–, acompanyat de musclos i escamarlans i una patata al punt ben lligada amb una picada d’aquelles que es noten, fan més confortable l’espera. També al setembre es preveu que recuperin l’activitat cultural del local, amb tertúlies i presentacions de llibres, que d’alguna manera homenatjaran el temps de la Lamentable Penya, que reunia grans conversadors llegendaris com Josep Martí Gómez o Joan de Sagarra. Fa pocs mesos que han obert i saben què tenen a les mans. També què s’hi juguen. A partir d’aquí, serà la clientela del país, i especialment de la ciutat, la que decidirà si li dóna l’oportunitat que es mereix o no.