La memòria de ma casa

L’Arxiu Nacional acaba de publicar la llista de 65.590 condemnats per consells de guerra franquistes a Catalunya. Com segurament heu fet molts de vosaltres, jo també la vaig consultar. Vaig obrir el pdf al mòbil i tot això que explicaré ara semblarà frívol: ‘només’ havia d’anar a la D, o a la A potser, perquè hi buscava un cognom compost, i vaig començar a fer lliscar amb el dit les primeres pàgines miniaturitzades: primer a poc a poc, amb el zoom activat –Abad, Abad, Abad… Abella, Abella… Adell, Adell…–; després amb el zoom desactivat, per poder passar més fulls alhora –AG, AG, AG–, i després de passar fulls i més fulls vaig fer un zoom i encara era AL, AL, AL, i per més que llisqués i llisqués i llisqués no passava de la A.

Em vaig quedar amb el mòbil a la mà, torbada, xocada, un punt avergonyida. Me n’acabava d’adonar: quan em disposava a buscar el rastre de la meua sang, en realitat no em feia càrrec de la quantitat ingent que representen 65.590 persones en 2.569 pàgines de noms. Perquè 65.590 persones processades, ximpleta, són com tots els habitants de Viladecans. Són com 170 vegades els veïns del poble on vas néixer, 170 pobles com el teu d’empresonats, torturats, marginats, assenyalats, executats, i encara els pobles que equivalen els seus entorns, condemnats a unes penes diferents que cadascú va passar com va poder. El 90% d’aquests judicis sumaríssims corresponen a l’etapa de 1939 a 1945. Fa-quatre-dies. I els que s’aniran documentant en endavant, perquè la llista resta oberta.

Cada història particular de la llista, no cal dir-ho, encara reverbera en el silenci de centenars de milers de cases d’aquest país petit. Un país petit amb una miríada d’entitats que treballen sense descans per reparar la memòria de les víctimes de la repressió abans no sigui massa tard. Una de les que m’estimo especialment és la infatigable Comissió de la Dignitat, que tal dia de l’any passat va instar el parlament a anul·lar els consells de guerra franquistes. Finalment, la llei de reparació jurídica va ser aprovada per unanimitat la setmana passada. Ja ho voldríem veure igual d’aprovat i igual d’unànime al país de les aliances fraternals.

Sobre el silenci de la por, va ser Manuel Cuyàs qui va dir, si no ho tinc mal entès, que avui els fills expliquen als pares la guerra dels avis. Arran de la publicació dels processos anul·lats, en més d’un grup familiar de Whatsapp s’han interromput els acudits per compartir una captura de ‘la llista’ amb un nom i un cognom ‘de casa’ subratllats. I també ho hem vist a Twitter, que alguns usuaris han volgut explicar, com qui deixa anar una barqueta al riu, la memòria dels seus represaliats. I a Facebook també n’han aparegut recordatoris espontanis, més noms i més cognoms amb les seues edats ‘abans-de’; les seues dedicacions ‘abans-de’; qui els va denunciar: algú del poble, algú pròxim, venjances particulars. Hi ha posts acompanyats d’una fotografia escannejada que els posa rostre i que explica de qui van ser fills, de qui van ser pares, de qui van ser germans. I ‘després-de’, el silenci, comptat per anys. Els fills dels fills d’aquells fills s’expliquen la pròpia història a la manera del seu temps: mireu, aquesta és la memòria de casa meua, de la gent de ma casa: ‘publicar’.

Gràcies al poder de difusió de les xarxes socials, ‘la llista’ s’obre a cada minut en diferents punts de la nostra geografia, i la memòria explota. D’aquesta manera, comença a passar que topes amb coneguts tampoc no tan pròxims que t’expliquen que hi han descobert el nom de l’avi, o de l’àvia, o del besavi, o del besoncle, per la simple necessitat de poder-ho explicar. I tot seguit, es produeix un silenci, un altre tipus de silenci, que és la manera com acompanyem el sentiment a algú per la memòria d’un dels seus que no ha conegut mai.