La memòria escrita de l’1 d’octubre perquè ningú no la pugui tergiversar

Avui fa dos mesos que els catalans sortiren a votar el referèndum que, amb més de dos milions de vots favorables a la independència de Catalunya, va obrir la porta a la proclamació de la República Catalana, el dia 27 d’octubre.  Des d’aquell dia, es desfermà l’ofensiva de l’estat espanyol: començà amb més de nou-cents ferits en la violència policíaca del mateix dia del referèndum –menystinguda públicament pel ministre Rafael Catalá– i continuà amb l’empresonament de mig govern i els presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; l’exili forçós del president Puigdemont i cinc consellers; la defenestració del major Trapero; i l’aplicació de l’article 155. Però aquesta ofensiva no s’ha centrat solament a ocupar físicament el territori amb les policies espanyoles, sinó també a aplicar un intent de censura de totes les imatges que s’han vist i viscut al país i a controlar el relat dels fets. És com una mena de postveritat de grans dimensions que fins i tot ha dut a impedir el color groc en espais públics perquè recorda els empresonats i té un significat polític marcat, segons la junta electoral.

Hem votat
Davant tots aquests fets, han començat a aparèixer els primers llibres sobre l’1 d’octubre, bé sigui com a memòria fotogràfica, bé sigui com a cronologia dels fets, i s’espera que durant les setmanes i mesos vinents arribin a les llibreries noves propostes de tot signe sobre el passat immediat que hem viscut al país. Edicions Sidillà, per exemple, acaba de publicar Hem votat, un recull fotogràfic d’Ernest Costa i Savoia sobre cartells, pancartes i murals de l’1 d’octubre. El llibre es complementa amb un text sensacional de Miquel Aguirre –’El president Puigdemont a Cornellà de Terri’– i compta també amb texts de Miquel Buch, Neus Lloveras, Jordi Cuixart, Ernest Benach, Joan Rigol i Núria de Gispert, a més dels editors del llibre, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó.

Ernest Costa diu: ‘L’objectiu que jo tenia abans de començar a fer el llibre era fixar la memòria d’allò que es veia. Tot va començar com una cosa divertida i era una excusa per voltar pels Països Catalans. De manera que deu dies abans de l’1 d’octubre vaig decidir que havia d’anar a voltar el país, prendre-hi el pols i veure l’ambient que s’hi respirava. Volia veure la diversitat de pancartes, els murals, la gent, i  anava a l’aventura sense pensar en llocs concrets, perquè vaig pensar que les coses singulars, com l’estelada més gran o coses semblants, els mitjans ja les farien. Jo preferia anar a l’atzar i trobar-me la diversitat i la gran quantitat de manifestacions que hi havia. Sempre sortia amb la càmera, i vaig pensar que això ho hauria de publicar d’una manera o d’una altra.’

I va resultar que els editors de Sidillà cercaven el fotògraf per una altra qüestió i, quan van sentir que parlava d’aquest projecte van quedar meravellats i van unir-s’hi de seguida. En aquesta ocasió Costa ha canviat una mica la seva manera de treballar. ‘Normalment, em desplaço en jeep, que es converteix en la meva casa: hi menjo, hi faig nit… Si fos Rockfeller viatjaria igual, perquè quan arribes segons on no pots pas fer tres hores de pista per trobar un poble i un lloc on dormir… No, jo dormo a peu d’obra, que és la gràcia. Però aquesta vegada em vaig imposar viatges en què passés les nits necessàriament a casa, perquè hi havia molt de tragí i moltes activitats cíviques a les quals volia anar. I, encara que fos una mica a contracor, estic content d’aquesta beneïda servitud.’

Malgrat aquest fet, la Fuji d’Ernest Costa –que per primera vegada ha fet servir un equipament digital per fotografiar– ha permès que al llibre s’hi incloguin imatges de 33 comarques i 107 municipis diferents. ‘Hi va haver molts moments insospitats, perquè sempre passen coses sorprenents, però allò que més em va emocionar van ser les manifestacions de la gent i l’entusiasme. Rarament vaig comentar que feia les fotografies per a un llibre. Només alguna vegada, si s’esqueia, perquè val més no forçar.’

Ernest Costa està convençut que aquest treball era necessari per servar els documents. ‘Perquè el camí fins a la independència serà llarg i costerut i caldrà posar-hi esforç i imaginació. S’ha donat a entendre massa alegrement que això podia ser d’avui per demà i no hauria estat així ni tan sols amb un referèndum pactat. La independència comporta dificultats i esforços i ens hem d’estrènyer el cinturó però no podem cedir ni un pam.’

Els carrers seran sempre nostres

Per una altra banda, Liz Castro va presentar ahir vespre al públic el seu llibre Els carrers seran sempre nostres, una crònica de les vint-i-quatre hores d’aquell dia de la votació, recollida gairebé amb voluntat de fer una cronologia de les principals actuacions que es varen dur a terme. Castro explica moltes de les actuacions policíaques, però també moltes de les fórmules enginyoses per a preservar primer el dret de vot dels ciutadans i després per conservar els sufragis un cop emesos. Com explica al pròleg de la crònica, publicada per Pòrtic, ‘la intenció d’aquest llibre és retratar un dia que per sempre més quedarà en la memòria de qualsevol català, tant si està d’acord amb la lluita per la independència com si no. Reportarem un període de vint-i-quatre hores sense un minut de descans, però també amb molta calma i dignitat. Aquesta és la història d’un poble que es va unir per expressar-se amb llibertat, amb la voluntat d’exercir l’autodeterminació. En total, poc més de cent pàgines de crònica apressada i cronològica per recordar dos mesos després un dels dies grans de la nostra història.’

Tumulto
Diuen que els historiadors necessiten temps per a reflexionar i això és el que no hi ha si s’ha de tenir al carrer un llibre en un termini màxim de dos mesos des de l’esclat dels esdeveniments. De manera que, per primera vegada, tres autors de sensibilitats molt diferents s’han ajuntat per fer un instant book. Són Enric Ucelay-da Cal, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra; Arnau González Vilalta, professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona; i Plàcid Garcia Plana, periodista i reporter de guerra i director del Memorial Democràtic de Catalunya. Es titula Tumulto. Meditacions sobre l’octubre català i l’ha publicat l’editorial Gregal. Al llibre, asseguren que aquest mes d’octubre ha capgirat la història de Catalunya de dalt a baix.

El llibre aplega les meditacions, apunts i reaccions de tots tres des de final de l’estiu i començament de la tardor, un total de quaranta dies que asseguren que marcarà un punt d’inflexió en la història del país: ‘Durant quaranta dies, la política i la societat catalana s’han vist remogudes i regirades sense pausa ni fre per una llarga llista d’esdeveniments transcendents: detencions, referèndum, repressió policial, empresonaments, proclamació d’independència, suspensió, govern cessat, exili i el carrer com a protagonista. Res no tornarà a ser com abans. El catalanisme tou –inclusiu, genèric– ha mort. L’independentisme de masses, comptant amb la majoria parlamentària i el compromís del govern, ha intentat fer el gran salt, mentre que l’espanyolisme català adormit, acompanyat de la força repressiva de l’Estat espanyol, ha basat la seva ofensiva en la denúncia de les tensions socials derivades del Procés’.

Operació Urnes
El quart llibre és a punt de sortir al carrer i es titula Operació Urnes, el publica Columna i l’han escrit els periodistes del diari Ara Laia Vicens i Xavier Tedó, amb pròleg d’Antoni Bassas. Des de l’editorial diuen: ‘Operació Urnes és la crònica periodística de l’operació clandestina que va permetre que l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya hi hagués urnes als col·legis electorals i es pogués fer el referèndum d’autodeterminació. A partir del testimoni dels cervells de l’operació i dels seus principals protagonistes, molts amb pseudònim, descobrirem una història increïble que supera qualsevol relat de ficció. A partir de milers de voluntaris es va crear una xarxa popular, organitzada de manera secreta i piramidal, que va fer possible que el tresor més preuat arribés a la destinació. Un relat que sens dubte restarà per sempre a la memòria col·lectiva de moltes generacions.’

Aquests dos periodistes han entrevistat durant el darrer mes i mig una cinquantena de persones de diversos punts del país implicades directament en l’operació. Expliquen, per exemple, com es va fer la comanda, com van arribar les urnes a Europa, on es van amagar les setmanes prèvies i com es van distribuir per tot el territori. Aquest relat detalla tota la trama de les urnes des que es van comprar a la Xina fins que van arribar a cada un dels 2.243 col·legis electorals repartits per tot el territori. S’explica on i com es van amagar i quina organització secreta hi va haver per a aconseguir que urnes, paperetes i sobres arribessin a les meses electorals.

De segur que aquests mesos vinents aniran apareixent molt i molts títols que explicaran tot el que ha passat de l’1 d’octubre en endavant, però aquests quatre mostren que editorials petites i grans tenen moltes ganes de fixar la nostra memòria col·lectiva i deixar el testimoni del relat que va dur el poble català a un dels seus desafiaments més grans, encara que la postveritat vulgui contrarestar aquesta victòria i la determinació immensa dels catalans per a aconseguir el seu propòsit malgrat la brutal repressió espanyola. Amb unes noves eleccions al davant el dia 21, no hi ha pas gaire espai per publicar llibres nous abans de Nadal, però esperau-vos per Sant Jordi, que segurament viurem una allau editorial de màxima actualitat sobre la política i la història catalanes recents.