La mel és més dolça que la sang

Amb la participació d’un ampli ventall d’artistes, Beehave proposa una aproximació múltiple al coneixement i al significat de les abelles, un insecte social que va desapareixent de manera alarmant a causa del canvi climàtic, l’ús d’insecticides i l’aparició d’espècies invasores. El projecte expositiu inclou, també, intervencions a la ciutat per a sensibilitzar sobre el seu rol pol·linitzador, elemental per a la preservació de la biodiversitat. Reneix l’interès per l’apicultura urbana i pel coneixement de la importància i el valor simbòlic que tenen les abelles en la nostra societat, la cultura i l’art.

A propòsit de Beehave i la multiplicitat de reflexions i especulacions que el seu joc de miralls provoca en l’espectador, recordo el dia que les abelles se’m van revelar com un símbol enigmàtic. Va ser a Bòsnia, fa uns anys, molt a prop de Srebrenica, la ciutat massacrada el 1995, amb un resultat de més de vuit mil tres-cents morts, víctimes del genocidi bosnià.

En aquella vall, d’un verd intens, envoltada de muntanyes majestuoses per on transcorre el riu Drina, pausat i tens, hi ha latent l’aura del terrible, una ombra perpètua de maldat que sembla haver quedat impregnada en el paisatge. És el record de segles de mil batalles, sang i destrucció, foc, execucions, empalaments, decapitacions i tortures, dels otomans als serbis passant pels nazis. Hi ha molta sang quallada sota terra, molts cadàvers, tristor, absència, odi i violència.

Visitava un poblet que s’havia reconstruït després de la guerra. Tots els veïns n’havien fugit o els havien assassinat. Molts anys després, a poc a poc, alguns hi havien anat tornant, desafiant la por i la memòria. Del poble, no n’havia quedat res. Tot eren runes. Ells l’havien anat reconstruint amb molt esforç i sacrifici i moltes ajudes europees i americanes fruit de la mala consciència.

‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’, em deia una noia. ‘Ara tenim cases, animals, conreem la terra, però encara queda el record, la por i la mort’. Passejàvem pel poblet. Em van ensenyar les cases, els horts, el cementiri bogomil, el cementiri otomà ‒que feia poc havien desbrossat‒ i els ramats de xais, símbol de prosperitat.

Conversàvem, bevíem cafè i ràkia. Em faltava veure les abelles, deien. Els ocells van marxar amb les persones, però les abelles s’hi van quedar. Construïen els ruscs a les cases enrunades. Em van explicar que ‘Balcans’ ve del turc, de bal i kan, ‘sang’ i ‘mel’, pel coratge guerrer que tenen i perquè l’apicultura és una de les pràctiques rurals més antigues i arrelades a la zona. Sembla que les abelles i la tècnica els va arribar d’Egipte i de Grècia que i ells l’han adoptada i perfeccionada, generació a generació.

Fins i tot, deien, s’hi feia un experiment per ensinistrar les abelles com a detectores de mines antipersones. ‘Sang i mel’. No vaig poder evitar recordar el Dalí de La mel és més dolça que la sang.

Quan em van portar al prat de les abelles, amb tot de ruscs alçats, de diferents pisos, vaig sentir una estranya impressió. Era com una petita ciutat, racionalista, perfectament arrenglerada, amb uns calaixos plens de cera que feien formes estranyes entre gaudinianes i dalinianes, entre termiters i estalagmites; tot tou, tot en ordre, tot harmònic, com una ciutat d’insectes. Ells s’ho miraven amb plaer i orgull. La ciutat de les abelles. Allò funcionava com sempre, com feia segles, com havia funcionat abans que els matessin tots. La vida de les abelles, la cera i la mel, eren, tot d’una, la sang de la terra, de les flors, dels avantpassats, de l’univers. La maquinària de precisió que feia funcionar el món.

La metàfora del rusc, segles d’art i cultura
De tornada a Barcelona, vaig trobar un excel·lent assaig, molt imaginatiu i documentat, que val la pena recomanar: La metáfora de la colmena. De Gaudí a Le Corbusier (Ediciones Siruela, 1998) del crític i catedràtic d’Història de l’Art Juan Antonio Ramírez. Fascina descobrir la importància de la interrelació entre la metàfora apícola i la modernitat artística i arquitectònica. El rusc, explica l’autor, ha proporcionat un model social, explícit o implícit, que ha contribuït a generar moltes referències formals i ideològiques als artistes i arquitectes.

A partir d’aquí, fa un repàs dels referents històrics i simbòlics de les abelles i el rusc, dels paral·lelismes entre el món dels insectes socials i els éssers humans, l’art i el pensament. Fins a la Segona Guerra Mundial, l’apicultura era coneguda i discutida amb passió en tots els cercles intel·lectuals, és al cor de la ideologia que justifica l’estat modern. A banda d’artistes i arquitectes, aristòcrates, religiosos i entomòlegs, pensadors i poetes, el símbol de les abelles, i el seu significat real i metafòric, va atraure de Napoleó a François Mitterrand, passant per maçons, mormons, republicans, lliurepensadors, anarquistes, comunistes i nazis.

Antoni Gaudí i la mestra Natura
Gaudí va ser l’exemple més absolut de l’aplicació de la metàfora apícola a la forma i al fons de les seves obres. Un aspecte que, segons l’autor, ha estat sempre ignorat. De les abelles, Gaudí va aprendre’n tant elements tècnics i artístics de construcció com un concepte moral i ètic de funcionament social. El treball, una vida casta i retirada, ascètica, l’esperit de sacrifici, la productivitat i la solidaritat, pròpies de les abelles, eren també els valors fonamentals de l’arquitecte.

El concepte del rusc i les seves metàfores i aplicacions tècniques i morals, és present a la Cooperativa Mataronesa o a la Colònia Güell, però també al Palau Güell, rusc per dins, termiter per fora, al Col·legi de les Teresianes o a la Sagrada Família, la catedral dels pobres. ‘Gaudí ens ha obligat a veure l’arquitectura perfecta des del punt de vista de les abelles’, explica Ramírez. L’exemple més evident per ell és el gran saló del Palau Güell, que  pot ser vist des de dins com si ens trobéssim en l’interior d’un rusc simbòlic, amb les bresques penjant del sostre.

Observant com les abelles construeixen el rusc, suspeses en l’aire fent cadena, Gaudí podia haver tret la idea de l’arc catenari, característic de les seves obres.

Le Corbusier i les Unités d’Habitation
La racionalitat formal de Le Corbusier estava molt lluny del modernisme gaudinià. Tot i això, quan l’arquitecte visità Barcelona l’any 1928, manifestà la seva admiració per Gaudí, malgrat que ‘el sentit decoratiu ofegui el raonament matemàtic’, segons que declarava a La Publicitat. I es mostrà gratament sorprès perquè Gaudí havia trobat amb l’arc catenari una solució que ell també aplicava al ciment armat, segons Le Corbusier i Barcelona (Catàleg de l’Exposició, 1988).

Podria ser que Le Corbusier també tingués les abelles i els ruscs com a font d’inspiració? Sí. I aquest també és un aspecte molt poc estudiat, segons Juan Antonio Ramírez, que en parla extensament al seu assaig. La influència formal i social del rusc és present, segons l’autor, en gran part de l’obra de l’arquitecte suís. La idea del rusc i l’hexàgon és l’origen dels seus gratacels, i la idea de ciutat-rusc o ciutat jardí, de les cases mòbils, dels immobles-ciutat, i d’edificis com ara el Pavelló Suís de la Ciutat Universitària de París o la Unité d’Habitation de Marsella.

Dues curiositats. El 1911, Le Corbusier va fer un viatge de sis mesos a Orient, passant per grans regions d’apicultors dels Balcans, Grècia i Turquia. En els seus carnets de viatge hi ha esbossos i fotos, algunes de diferents tipus de ruscs d’abelles.

A més, a la seva biblioteca personal, s’hi han trobat diverses obres sobre insectes socials i abelles, subratllades i anotades per ell. Cal destacar-ne una d’emblemàtica per a molts artistes de l’època, els estudis de l’entomòleg i poeta francès Jean-Henri Fabre, del qual també va publicar una foto treballant en el seu laboratori a la revista L’Esprit Nouveau, amb el text: ‘Heus ací, a la França raonable; la crida a la natura; l’anàlisi. L’entomòleg Fabre ens convulsiona. Es percep que el fenomen natural és organitzat, s’obren els ulls.’

Dalí i Buñuel: mosques, abelles, formigues i ases podrits
Com Gaudí i Le Corbusier, Dalí i Buñuel van viure una infantesa amb llargs períodes de vida silvestre, submergits en la natura. Tots dos van confessar ‒a La vida secreta i Mi último suspiro‒ la importància de l’obra de J.H.Fabre a la seva formació. Per a Buñuel, la passió de l’observació i l’amor sense límit a l’ésser viu que desprèn el llibre li semblava infinitament superior a la Bíblia. Allà, hi trobava tot Shakespeare i Sade.

Salvador Dalí s’havia sentit fascinat pels insectes de ben petit. Ells i els seus símbols són presents a tota la seva obra, en especial, les abelles, les mosques i les formigues. L’empremta de les abelles, la mel i la relació amb l’ésser humà és present en pintures com La mel és més dolça que la sang (1926) o Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se (1944). No podria venir de la cera, la idea dels rellotges tous? A més a més, els coneixements que va adquirir de jovenet llegint el llibre Costumbres de los insectos (Espasa-Calpe, 1936, Madrid) de J.H.Fabre, concretament sobre el pregadéu, serien fonamentals per la gestació paranoico-crítica de El Mite tràgic de l’Àngelus de Millet.

De la topada i el xoc entre Dalí i Buñuel i els seus fantasmes entomològics i humans, surreals, onírics o reals, va néixer una obra mestra del cinema surrealista: El perro andaluz, el súmmum de la conjunció dels dos genis, amb milions d’influències artístiques i culturals i l’impacte dels llibres de J.H. Fabre de rerefons, en la memòria insondable dels autors.

El llibre de Fabre que fascinà Dalí, Buñuel i Le Corbusier s’obre amb una reflexió sobre la faula de la cigala i la formiga, que comença amb una frase que, de segur, els va captivar tots tres:

‘La fama es crea, sobretot, amb llegendes; el conte va davant de la història, tant en el domini de l’animal com en el de l’home.’

La societat apícola, una metàfora ambigua
La metàfora de la societat de les abelles com a comunitat ideal, formada per individus ordenats, obedients, treballadors, amb una divisió del treball perfecta, sense alteracions ni queixes, pot atraure tant a feixistes com a comunistes. Desprèn una simbologia ambigua, com subratlla Juan Antonio Ramírez, ‘adaptable tant a les ideologies més inofensives com a les més bel·licistes i reaccionàries’. De fet, l’aspecte del treball cooperatiu podia atraure tant a socialistes i anarquistes cooperativistes, com a capitalistes fundadors de colònies de treballadors. Si es milloren les condicions de vida dels obrers renovant l’arquitectura de l’habitatge, millora la productivitat. Aquest era el repte perpetu dels apicultors.

‘La idea d’un poble-nació que funciona com un superorganisme contra el qual desapareix la individualitat personal, va ser emfatitzada pels nazis, però tampoc no és aliena (tot i que per raons diferents) a les tradicions anarquistes i comunistes’, explica Ramírez.

Després de la derrota dels feixismes a la Segona Guerra Mundial, es van esvair les connotacions positives dels insectes socials i ben pocs s’han atrevit a ressuscitar la idea del rusc com a símbol polític.

De com els vicis privats fan la prosperitat pública
Vivim uns temps en què sembla que la corrupció és un dels motors del món i de la nostra societat. És com si la corrupció hagi passat de càncer del sistema a ser el sistema pròpiament dit. De totes les utilitzacions de la metàfora de les abelles que s’han fet, n’hi ha una que resulta avui molt interessant si som capaços d’enfrontar-nos al mirall de la sàtira. Es tracta de La faula de les abelles. O com els vicis privats fan la prosperitat pública, escrita el 1714 per Bernard de Mandeville.

L’obra és una intel·ligent i divertida provocació del segle XVIII, que ressona amb més força al segle XXI. Mandeville descriu un rusc que funciona com una societat humana, amb estafadors, jugadors, delinqüents, lladres; i ministres, religiosos i soldats dolents. La reina també ho és, de dolenta, òbviament. Cada dia es cometen fraus, però la justícia que els ha d’evitar és corruptible. Tots els estaments són plens de vicis, però la nació és pròspera i forta. Els vicis privats asseguren la prosperitat pública.

Però un dia, les abelles canvien radicalment, es fan honestes i virtuoses. La dedicació col·lectiva al bé és tal que la ruïna s’apodera del rusc. Sense excessos, no hi ha malalties ni fan falta metges. Sense delictes, no calen advocats ni jutges. Sense pecats, no calen capellans. Vivint amb moderació i sense despeses, no hi ha luxes, ni art, ni comerç. Tot s’enfonsa.

Conclusió: ‘Deixeu, doncs, de queixar-vos; només els babaus s’esforcen per fer d’un gran rusc un rusc honrat. El frau, el luxe i l’orgull han de viure si volem gaudir dels seus dolços beneficis’.

Ja hem vist les moltes lliçons que pot donar un insecte social a una societat d’humans que, molt sovint, podria semblar que actuen com una societat d’insectes. Si elles, les abelles, el nostre símbol, corren perill d’extinció, quin futur, que no sigui simbòlic, ens espera a nosaltres?