15.05.2016 - 22:00
Queden, en principi, dos anys abans de les properes eleccions generals al Quebec i, vista la confortable majoria absoluta de la qual disposa el Partit Liberal, res no fa preveure que hagin de tenir lloc abans. O sigui que la política quebequesa hauria de viure un cert moment de tranquil·litat mediàtica si no fos que el 2 de maig Pierre-Karl Peladeau, el multimilionari i hiperactiu cap de Partit Quebequès, va dimitir sobtadament. Ho va fer en una declaració pública sorprenent en què lluitava per no arrencar en plors, sense aconseguir-ho del tot. Ha començat, doncs, el procés electoral per dotar el principal partit independentista del Quebec d’una nova direcció. Serà una campanya llarga, que culminarà al mes d’octubre i encara no s’han fet conèixer tots els candidats a la chefferie ―paraula pròpia del francès del Quebec que vindria a ser alguna cosa com cabdillatge.
Pierre-Karl Peladeau dirigia el Partit Quebequès des de feia només un any. Havia succeït a l’exprimera ministra del Quebec, Pauline Maurois, que havia dimitit per haver portat el seu partit a una derrota electoral històrica el 2014. O sigui que els contrincants vençuts l’any passat per Peladeau es troben tots en situació de tornar a presentar-se. I, lògicament, els favorits són els que, contra Peladeau, havien arribat en segona i tercera posició: Alexandre Cloutier i Martine Ouellet, respectivament.
Dos noms, dos estils i sobretot dues maneres diferents d’encarar el repte principal del Partit Quebequès: portar el seu país més enllà de les portes de la independència. Allò que els quebequesos anomenen ara la qüestió de la “mecànica referendària”. Ambdós diuen voler posar oli en aquesta mecànica, ambdós diuen que l’altre hi posarà sorra. Sense cap dubte, Martine Ouellet, que sembla tenir menys possibilitats de guanyar, és la que es declara amb més decisió a favor d’un nou referèndum en cas de victòria a les eleccions del 2018. Ho va expressar fa pocs dies en una tribuna al diari Le Devoir, titulada, sense ambigüitat: Primer, la independència. Aquesta diputada i antiga ministra hi resumia molt bé la situació: “Fonamentalment, el partit té dos camins davant seu, el camí del bon govern provincial i el camí de la independència”. Més clar, l’aigua dels tres milions de llacs del Quebec. Ouellet és una independentista sense ni una ombra de dubte o d’hesitació ―a la manera, podríem dir, de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras―. I té la mirada posada en Catalunya: al seu compte de Facebook s’hi poden veure fotos en què posa davant d’una estelada i el passat 11 de setembre va escriure-hi un missatge d’encoratjament per als catalans. El seu pla és: guanyar el lideratge del Partit Quebequès, guanyar les eleccions generals del 2018 i tot seguit convocar un tercer referèndum. I anunciar molt clarament que vol convocar aquest referèndum. Desfer l’ambigüitat dels darrers anys que, segons ella, ha valgut al seu partit de veure malmesa la seva credibilitat política. Sosté, probablement amb raó, que la indecisió del Partit Quebequès pel que fa a la qüestió referendària en la darrera dècada ha donat arguments al Partit Liberal, que acusava els anomenats pequistes d’amagar la realitat de les seves intencions.
Alexandre Cloutier, també diputat i antic ministre, encarna el corrent autoanomenat pragmàtic del partit. I és qui té més possibilitats de guanyar. Independentista però sense ganes d’haver d’assumir un tercer fracàs, podria acabar convertint el partit en simple eina de gestió provincial. En federalista de facto com hi ha a Catalunya autonomistes de facto. O, tot al contrari, podria haver ideat el sistema per despertar l’opinió pública, una mica passiva, per no dir apàtica, sobre la qüestió nacional des del segon referèndum, el 1995. La seva proposta de mecànica referendària consisteix, en cas de victòria el 2018, a obrir un registre oficial de signatures que implicaria l’organització d’un tercer referèndum si se n’apleguessin un milió en un màxim d’un any de temps. Des de Catalunya és una mica sorprenent veure les reticències amb les quals aquesta idea ha estat acollida al Quebec. Imaginem que un govern català tingui la potestat d’organitzar un referèndum oficial i vinculant sobre la independència amb la condició necessària i suficient d’obtenir un milió de signatures. No caldria gaire més d’un parell de mesos per reunir-les. Al Quebec, però, Cloutier és acusat per una part dels militants del partit de fugir d’estudi i no voler prendre les seves responsabilitats. No semblen contemplar la possibilitat que aquest registre sigui una oportunitat històrica de tornar a posar la independència al cor del Quebec, ja que obligaria els independentistes a despertar-se del tot, a teixir noves xarxes de militants, a enfortir les que ja existeixen, a baixar al carrer per argumentar i convèncer. A fer actuar la societat civil quebequesa de sòcol del desig d’independència, com ho fa la societat civil catalana.
En tot cas, una victòria del Partit Quebequès el 2018 és, ara per ara, bastant hipotètica. I més encara la victòria del sí en un futur referèndum. L’últim sondeig d’opinió donava quaranta-u per cent de la població a favor de la independència. És una xifra bastant estable, que permet veure que la base independentista, tot i ser insuficient, és forta i ampla, prou forta i prou ampla perquè pugui pujar. A condició que l’independentisme guanyi el 2018. I ara mateix sembla molt complicat. El 2014 el Partit Liberal (si fa no fa centrista), liderat per Philippe Couillard, va obtenir quaranta-u per cent dels vots i, gràcies al sistema electoral majoritari d’una sola volta, va obtenir cinquanta-sis per cent dels escons, és a dir setanta. Couillard és un personatge curiós, descrit com a intel·ligent i de bones maneres, i que sembla sostenir la seva acció política en una mena de complex d’inferioritat inconfessat però evident: voldria ser canadenc a tots els efectes, i que ser quebequès es notés només en el fet de saber parlar una altra llengua que l’anglès. El 2018 podrà comptar amb l’ajuda del primer ministre del Canadà, el també quebequès i també liberal Justin Trudeau, ara per ara d’una popularitat mai vista tant al Quebec com al Canadà.
El Partit Quebequès, que disposa només de trenta escons (per una majoria absoluta de seixanta-tres escons), haurà de competir o d’entendre’s amb d’altres partits nascuts als darrers anys per disputar-li l’hegemonia independentista: Quebec Solidari ―que seria a mig camí entre ERC i CUP― que té avui tres escons i Opció Nacional, creat a partir d’una escissió del Partit Quebequès, que no ha aconseguit fins ara cap escó. També, i sobretot, ha d’heure-se-les amb Coalició Avenir Quebec (vint escons), el partit més dretà de l’arc parlamentari quebequès i que es defineix com a ‘nacionalista’, declarant-se equidistant entre independentisme i federalisme, en una mena d’actitud pujoliana dels anys daurats. Així, sense que una cosa tingui res a veure amb l’altra, els ideòlegs independentistes han escollit la paraula convergència per descriure el que hauria de ser l’estratègia capaç de portar a una nova victòria electoral independentista: pacte de no-agressió entre partits i acords pre-electorals en certes circumscripcions.
El camí serà llarg i, potser, sense sortida. Els anys 1960, en una cançó aparentment senzilla, però amb alguns dobles sentits evidents, Gilles Vigneault cantava ‘El meu país no és un país, és l’hivern‘. Que els vingui, doncs, la primavera.
