La màscara, antifaç o mordassa?

Fins i tot això de tapar-se la cara té les seves tradicions. Hi ha la del passamuntanyes, per exemple, que, si no fa un fred que pela, acostuma a servir per preservar la identitat del subjecte que presumeix que les seves accions podrien ser punibles, sigui perquè s’ha trobat enmig d’Urquinaona o perquè es dedica al dubtós art de l’atracament, i en aquest cas potser encara seria més tòpic el patètic emmascarament per mitja. També hi ha la tradició dels carnavals, en què màscares multicolors i antifaços de fantasia simulen garantir l’anonimat per a la lliure disbauxa que la festa empara. I després hi ha la tradició dels vels i totes les seves variants, que oculten el rostre de la dona a les mirades de l’estrany, i que diria –ara no m’agafeu el rave per les fulles– que entre nosaltres evoca una cultura de la submissió que fa de mal pair. Totes tres tradicions responen a situacions d’excepcionalitat, rares fins i tot, i és que la norma, a casa, ha estat sempre mostrar la cara nua.

Però heus aquí que la covid-19 s’ha instal·lat a les nostres vides i ara, sis mesos després, el que ens esvera és topar-nos amb algú que no s’hagi emmascarat. Necessitem protegir-nos de l’amenaça invisible, però certa, del virus desconegut, i posar-li difícil l’accés al nostre interior a través dels narius i la boca amb un simple bocí de drap espès sembla la profilaxi més simple i de sentit comú. I així hem incorporat la màscara a l’abillament quotidià, i no són pas pocs els qui miren de conjuntar-la amb el vestuari del dia o l’aprofiten per lluir missatges en forma de lema, bandera o joc de paraules.

Els qui portem ulleres no deixem d’aplicar els mètodes més inversemblants I poc eficaços per evitar que se’ns entelin. I, en general, qui més qui menys té ara l’experiència dels miops, aquella que fa que totes les persones que et vénen de cara s’assemblin i sigui difícil reconèixer-les a temps de tenir la cortesia mínima de saludar els coneguts i ignorar els desconeguts. Segur que, si això s’allarga en el temps com tot indica que s’allargarà, acabarem sabent veure en els ulls dels altres no només els ulls, sinó també el somrís, la ganyota de disgust o l’expressió de sorpresa, ara sempre coberts, per identificar els quals abans ens calia tot un rostre exposat obertament.

La majoria de persones que veig, i prou que en veig, duen la màscara posada, ni que algunes la deixin caure sota el nas. Però no em feu dir si la duen per convicció, per disciplina, per por d’emmalaltir o d’una multa. Segur que hi deu haver de tot. Ara, quan els sento que rondinen de la nosa que els fa o que posen en dubte que serveixi gaire per a res, em demano si, finalment, totes aquestes màscares arribaran a ser un dia alguna cosa més que una màscara. O és que potser ja ho són?

Ara mateix, no diríeu que actuen com una mordassa? Una mordassa que ens ha tornat ciutadans resignats, expectants d’informació i del remei que no arriba i, mentrestant, obedients, ni que sigui de mala gana, a les instruccions que ens ajuden a transitar amb una mínima sensació de seguretat per rutines diàries que hem d’anar renovant amb la neurosi de la distància i de la higiene de mans. Una mordassa o un morrió que ens empeny a callar els dubtes i les crítiques que creixen i creixen a mesura que passen els dies, les setmanes, els mesos, sense que s’esbandeixin les incerteses.

Aquestes incerteses, tot aquest malestar, el cansament, i les pèrdues –de salut, de feina, d’estabilitat econòmica, de llibertat–, arribarà el punt que capgiraran la mordassa i ens la tornaran antifaç? Què més cal perquè la covid-19 ens dugui a la revolta?