La Maria: “Hi ha molta gent que m’ha pogut veure com una xiqueta, però realment no ho sóc”

Avui surt a la venda L’Assumpció, el primer disc de la Maria, la cantant d’Oliva (Safor) que es va fer viral quan va penjar una cançó tradicional a Twitter, tot i que ja feia anys que cantava. “Arranquen vinyes” es manté com a piulada fixada i ja ha tingut prop de 180.000 reproduccions. En aquell moment la van comentar i repiular polítics, gent de la cultura i cantants de tots els estils. Ara continua acompanyant Maria Bertomeu en aquest debut discogràfic.

A més, la Maria, que és a punt de fer vint-i-cinc anys, ha volgut incloure-hi dues peces en què es pot sentir la veu de les seues àvies. També es diuen Maria i casa seua és, diu, el lloc del món on ha d’anar quan necessita posar ordre, quan vol compartir les coses bones i també les dolentes. Amb tot, les àvies de Maria també són les dones que l’ancoren i la prevenen dels perills que pot tenir endinsar-se en el món de la música. La cantant en fa broma: “Les pel·lícules han fet molt de mal.”

L’Assumpció, a banda el pòrtic i la cloenda amb la veu de les àvies, inclou cinc temes nous que conformen una mena d’oratori inspirat en el Misteri d’Elx. Hi ha una barreja de lletres íntimes, melodies tradicionals i arranjaments electrònics.

Parlem amb Maria Bertomeu just en el moment que comença la ronda per a promocionar aquest treball que tant la il·lusiona. A moments, encara es mostra sorpresa d’haver-ho aconseguit.

Acabada l’entrevista, ha cantat, per als lectors de VilaWeb, un fragment de “Clavells i flors”.

—Fa un any i mig que us vàrem conèixer i ara presenteu el primer disc. Com esteu?
—Molt contenta. Molt nerviosa, però molt contenta perquè crec que tot això que m’ha passat era impensable per a mi i per a tothom.

—Hem conegut la veu de les vostres àvies Maria.
—Les he incloses perquè els he volgut fer un homenatge. Els meus pares sempre han treballat moltíssim i elles són les dues persones que m’han criat. Són dones, com totes les de la seua generació, que s’han encarregat de la casa, dels xiquets, dels homes, dels néts…

—Què us van dir quan els vàreu proposar de sortir al disc?
—Van riure. Els va fer molta gràcia perquè, de bon començament, no s’agafaven gaire seriosament tot això del disc. Però quan va prendre forma i van veure el videoclip i van poder escoltar tot el disc es preocuparen un poc. “Maria, vés amb compte, vés amb compte”, em diuen.

—Quin perill hi veuen?
—Em diuen que vaja amb compte amb eixa vida, que no sé què… Les pel·lícules han fet molt de mal. [Riu.]

—Això que heu fet d’enregistrar les àvies mentre conten facècies, ja ho fèieu abans de pensar en el disc?
—A mesura que m’he fet gran, m’he adonat de la sort que he tingut de tenir dues àvies i els estic molt agraïda. Sempre he intentat que em conten la vida. Els pregunte coses que potser no els havien preguntat mai. M’agradava escoltar-les contar i cantar, i al final vaig començar a traure el mòbil. Tinc moltes coses enregistrades per a quan no hi siguen. I vaig pensar que si les enregistrava jo, havien de ser en el disc.

—Hem començat l’entrevista parlant tant de les àvies perquè, veient i escoltant el disc, fa l’efecte que les utilitzeu com a port segur, com una manera de tocar mare.
—La casa dels meus pares és ma casa. Però ma casa també és la casa de les àvies. Hi vaig sempre que estic contenta i també quan estic molt trista. Quan em passa una cosa important a la vida o quan necessite caliu.

—És un salt al buit, aquest disc?
—Sí. També és un salt a la música. És un inici. I l’Assumpció ve al final del disc. L’Assumpció serà el que quede després d’aquest disc.

—Són temes transcendentals, tel·lúrics. D’on naixen?
—El disc l’hem format per capítols que hem volgut anomenar romanços, perquè és una paraula que m’agrada molt. També pel que significa. Són cançons que s’han creat per a contar tot allò que he anat vivint a partir de “Arranquen vinyes”. Fent una comparació, “Arranquem vinyes” ha sigut com un abans de Crist i un després de Crist per a mi.

—N’heu fet les lletres i la música?
—Sí, sí. Totes, excepte “Sepeli”, que és una lletra pròpia del Misteri d’Elx. Hi hem fet alguns retocs. L’hem feta perquè n’admirem la música, no per una qüestió religiosa. I sí que hem mantingut tant la lletra com la melodia de “Arranquen Vinyes”.

—Dieu que fugiu de la qüestió religiosa, però el disc té l’aspecte d’un oratori.
—Sí. És un oratori personal. Una assumpció cap a un altre lloc. Em va semblar interessant la història fora de la religiositat. Quan penses en l’assumpció d’un ésser, sempre és un pensament positiu, una part daurada, una possibilitat de millorar. Un nou naixement. He anat contant els moments i les situacions en què jo em trobava. Etapes de la vida que van de “Arranquen vinyes” fins a la meua assumpció.

—Cap a on voldríeu anar a partir d’aquesta Assumpció?
—Les coses que vinguen seran molt més voluminoses, més potents. El romanç 1,”D’allà”, per exemple, com que és una cançó que vaig fer abans de “Arranquen vinyes”, m’agrada molt, però reconec que ara em centre molt més en les darreres cançons, que són “Sepeli” i “Mon vetlatori”, i trobe que he de seguir molt més per eixa línia, i transgredir molt més a partir d’ací. Encara que sempre faré alguna coseta molt més pura, en l’àmbit tradicional, perquè a vegades també està bé tornar a casa.

—Qui us ha acompanyat durant el procés de composició del disc?
—Hi ha cançons que les he fetes sola a casa, amb la guitarra, però com que hem volgut introduir l’electrònica i dur-les al 2023, he treballat amb Tono Hurtado, que és el productor del disc. A més, també ha arredonit les que jo ja portava de casa. Aquestes més electròniques les hem creades a l’estudi perquè hi ha peces que no es poden tocar amb la guitarra.

—Quan començàveu a estudiar cant valencià, és ací on volíeu arribar?
—Sí. Em veia fent alguna cosa que fos anar més enllà d’allò que estudiava. M’encanta estudiar el cant valencià des de la part més pura i natural per a poder, a partir del que estudie, portar-ho a l’any on som i afegir-hi els elements actuals com ara els instruments electrònics. Però al mateix temps, continue cantant al carrer i fent albades. M’encanta el cant valencià en tots els vessants. Però ni jo ni ningú no ens imaginàvem que poguérem fer un disc d’aquestes característiques.

—Aquest treball no té l’aspecte d’un disc comercial, però quan l’escoltes és com un catàleg de colors i de sabors. Hi ha molta mescla que no sembla esperable en un primer disc.
—Jo tenia clar què no volia fer, els gèneres que no volia, que no m’interessen. No per res, sinó perquè la gent que fem música hem de decidir allò que no volem i, a partir d’això, crear o bé temes que tinguen una nova sonoritat, o coses que ja s’hagen sentit, però que entren dins allò que m’interessa.

—Quan us férem la primera entrevista, fa un any i mig, vàreu nomenar unes quantes persones que eren els vostres referents. Ara, aquests referents nomenen la Maria.
—No sé ni què dir. A vegades, la situació m’imposa tantíssim que dic: com hem arribat fins ací? Però el que sent és moltíssima gratitud, tant cap a aquestes persones, com cap a la gent que, sense ser conegudes, sé que també hi són.

—Continueu estudiant?
—Sí. Estudie i em dedique a la música.

—Xavi de Bétera, el vostre professor de cant valencià, què diu?
—Està molt content. Ell ha vist els fruits de la feina que ha fet tot aquest temps. Sempre diu que és molt bonic per a un mestre trobar una alumna que puga arribar a fer el que hem aconseguit nosaltres. Molta part del mèrit és seua.

—A banda el públic que teniu al País Valencià, al Principat ja teniu moltíssims seguidors.
—A les xarxes socials, no sabria dir d’on és que tinc més seguidors, però, pel cap baix, en tinc tants d’un lloc com de l’altre. Al País Valencià hi ha molta riquesa cultural, però a Catalunya crec que des del món educatiu s’impulsa molt més la idea de la cultura. I es nota sobretot quan fas un concert allà perquè és molt estrany que estiga buit o hi haja poca gent.

—Ací us hi heu trobat amb una sala buida?
—No. Per sort, sempre ha vingut molta gent. I és una cosa que no m’explique i n’estic molt i molt contenta.

—Heu pensat mai què faríeu si un dia us trobàreu sense públic?
—Pot passar. És una por que tinc, tot i haver omplert sense tenir encara cap disc publicat, i això per a mi és molt bo. Però la por no se me’n va. Sempre pense: i si no ve ningú? Per sort tinc la gent de la banda que em diuen que això no passarà. Però, si fos el cas, no passaria res, faríem el concert igualment.

—En aquest any i mig heu deixat enrere la imatge de dona molt jove i molt fràgil. L’heu treballat molt, aquest canvi?
—Hi hem donat moltes voltes perquè hi ha molta gent que m’ha pogut veure com una xiqueta, però realment no ho sóc. I si això ho lliguem a una qüestió de gènere, podria arribar a passar que es menyspreara la meua tasca com a música i com a cantant.

—Ho heu viscut?
—Sempre hi ha la típica gent que pregunta de què treballe i quan els dic que sóc música m’insisteixen que de què treballe. I encara em diuen: però si eres una xiqueta.

—També heu treballat molt la veu. La primera versió de “Arranquen vinyes” transmetia molta fragilitat. Ara trobem la veu d’una dona apoderada.
—Això ha sigut el disc. El meu canvi com a persona i com a cantant ha sigut veure què hem aconseguit. He passat de ser una Maria que canta una cançó tradicional valenciana com “Arranquen vinyes” de manera insegura, i la penja a les xarxes socials, i que pensa que no eixirà bé, perquè normalment no eixia mai bé, a veure que sí que va eixir bé. I de sobte penses: “Alegra’t un poquet més que no ho fas tan malament i potser sí que vals un poc per a dedicar-te a això.”

—Estàveu insegura, la primera vegada?
—Sí.

—Havíeu penjat vídeos de versions d’alguns altres intèrprets que no havien funcionat. Estàveu a punt de deixar-ho estar?
—Crec que no. Perquè quan em pregunte per què cante, em responc que ho faig perquè m’agrada. Si no haguera anat bé “Arranquen vinyes”, què hauria passat? Res. Que hauria dit: “La gent no en té ni idea, continuem fent cançons i estudiant.”

—Amb tan poca trajectòria, us heu situat en un nivell de popularitat molt alt. Heu notat gelosia d’alguns col·legues de la professió?
—Sempre hi ha gent. Jo, en tot moment, he intentat no sentir-me culpable per això, i entendre que la música t’ho pot donar tot però també llevar-t’ho tot. Pot fer-te molt de mal, o pots tenir moltíssima sort. La sort és fonamental, perquè pots ser una persona amb molt de talent i no haver estat mai en el punt de mira d’algú. Pel que siga.

—Quan el presenteu, el disc?
—El presentem el 10 de març, a ma casa, a Oliva. Em fa moltíssima il·lusió. Sempre m’he sentit, tant per l’ajuntament com per tota la gent d’Oliva, molt estimada i ajudada. El dia 12 el presentem a Barcelona, i de moment, anirem a Muro, Dénia, València, Roda de Ter…

—Amb l’esclat de “Arranquen vinyes” vàreu tenir tot d’ofertes de gent que volia que treballàsseu amb ells. Recorde que a l’entrevista anterior ens vàreu dir que necessitàveu temps per a reflexionar i pensar. Com ha estat el procés que us ha dut a Propaganda pel Fet?
—Eixa decisió m’ha costat molt de prendre. Vaig estar molt i molt i molt atabalada i mentalment saturada amb tanta presència a les xarxes socials. Pensava: mare meua, què passa? Notes de seguida que la gent que sempre hi és continua essent-hi, però que hi ha gent que es pensa que he après a cantar quan he fet “Arranquen vinyes”. Entenen que he nascut eixe dia, i que he començat a cantar eixe dia. Per tant, vaig parar a pensar quins eren els grups que sempre m’havien agradat per a ajuntar-me amb ells, i a veure quina empatia teníem. És com una parella. Coneixes algú i les coses han d’anar a poc a poc, t’ha de transmetre confiança, estabilitat, tranquil·litat. Estic molt contenta amb la decisió que vaig prendre i amb la gent amb què vaig.

—En tota l’entrevista hem tingut la imatge de “Arranquen vinyes”. Supose que és la cançó que més us demanen.
—Sí. I està bé. Ara hem intentat transformar-la. Li hem posat l’últim capítol per veure la transformació que ha tingut des de Twitter fins ara. Crec que m’acompanyarà sempre i n’estic molt orgullosa, perquè eixa cançó m’ha donat la vida.