17.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 17.11.2021 - 22:23
Fa tan sols divuit dies, Maria Bertomeu era una jove mestra d’Oliva, de vint-i-tres anys, que feia les pràctiques del màster d’educació especial en una escola de Gandia. Pocs mesos enrere s’havia matriculat al Conservatori de Catarroja perquè allà hi ha formació reglada de cant valencià. Li agradava cantar. Havia fet versions de “La vie en rose” i de “Te recuerdo Amanda“, per exemple, i les havia penjades a Twitter i YouTube.
Fa tan sols divuit dies, Maria Bertomeu va penjar una versió de l’havanera “Arranquen vinyes”, que dura poc més d’un minut, a Twitter i, poques hores després, s’havia reproduït milers de voltes. En van parlar Pau Alabajos, Cesk Freixas, Enric Morera, Feliu Ventura, Amàlia Garrigós, Eugeni Alemany…
Avui, aquell vídeo l’han vist més de 146.000 persones, Maria Bertomeu, la Maria, ja ha actuat a l’escenari dels premis Ovidi i intenta pair tot això que li ha passat, que li passa encara, i malda per preveure què li passarà i què vindrà. La família i el seu professor, el cantant Xavier de Bétera, l’ajuden, diu, a mantenir els peus clavats en terra.
Fem l’entrevista al Conservatori de Catarroja. Són les dues del migdia. Acaba d’arribar de Gandia. El seu mòbil no deixa de sonar. Parlem de la gestió de tot això, del present, de les portes que sembla que se li obrin i de com albira el futur.
I, en acabar la conversa, encara ens regala aquests vint segons del “Bolero de Guadassuar“.
—Ja havíeu publicat més vídeos amb cançons a la xarxa, però pengeu l’havanera i hi ha una explosió. Us ho expliqueu?
—No ho sé. No sé molt bé què va passar. Era la primera vegada que penjava un vídeo amb una cançó de música tradicional. Tot i haver començat les classes al conservatori el mes de setembre, vaig voler carregar-la. Supose que a la gent la va sobtar el canvi perquè era el primer vídeo d’aquestes característiques que penjava.
—Quan vèieu com pujava el comptador de reproduccions, què pensàveu?
—Al·lucinava. No m’ho podia creure. Sobretot, perquè em preguntava si un vídeo que dura un minut i set segons es mereix tanta reacció. Potser molta gent es pensava que de colp i volta m’havia posat a cantar. Fa molts anys que cante, encara que no música tradicional.
—Com hi arribeu a la música d’arrel tradicional?
—El cant valencià em despertava curiositat des de xicoteta. Sempre he sigut fallera. Pensava que només hi havia albaes, però rascant, rascant, he anat descobrint tot un món.
—El mes de setembre vau fer un fil a Twitter explicant una mala experiència amb una professora de música quan éreu menuda, però ara heu tornat al conservatori.
—De males experiències educatives n’hem tingut tots, i a l’àmbit musical no sé per què, però s’accentuen. Després de penjar el fil em van escriure moltes persones per dir-me que els havia passat igual. Diferents pobles i diferents ciutats. Però jo vaig continuar tocant i anant a classes de saxo. Toque el saxo encara a la banda d’Oliva, però vaig deixar les classes de llenguatge musical perquè la teoria se’m feia molt carregosa. 
—Hi ha antecedents de músics a la família?
—No. Als premis Ovidi em va acompanyar un cosí de ma mare que toca la guitarra.
—Viviu amb els pares. Quina música s’hi escolta, a casa?
—S’hi escolta música, però no d’arrel valenciana. A casa han sonat grups espanyols com Estopa, el Canto del Loco, la Oreja de Van Gogh, Julieta Venegas… Estic molt contenta que els meus pares m’hagen posat aquesta música, i que jo haja estat capaç de descobrir-ne de nova.
—Quines són aquestes descobertes?
—No ho sé… Com que és un món tan gran i hi ha tanta gent que s’hi dedica, depèn de com em trobe jo. El meu professor, Xavi de Bétera, l’escolte moltíssim. Botifarra, Carles Dénia. Veure els vídeos de YouTube de Pilareta i Victorieta em va ajudar moltíssim per a fer la prova.
—I com és que us llançàreu a fer cant d’estil i música d’arrel tradicional?
—El Nou d’Octubre de l’any passat, durant la pandèmia, vaig decidir de posar-me a fer albaes per veure com m’eixien. I vaig veure que a la gent li agradava. La reacció no va ser com ara, és clar. I va ser quan em van dir que hi havia aquest grau a Catarroja. Jo no sabia que es podia estudiar en escoles de música professional.
—Com s’estudia el cant valencià en un conservatori?
—S’estudia igual que un instrument. He de desenvolupar les mateixes competències que els meus companys de llenguatge musical. Sóc la més gran del grup [riu]. Ells tenen dotze anys o tretze.
—Què us transmet Xavi de Bétera, el vostre professor?
—N’aprenc moltíssim, d’ell. Xavi desprèn molt d’amor cap a la música i tot el que siga tradicional. M’obri molt les portes a tot eixe món. Amb ell tot està bé, em deixa tenir el meu estil i això està molt bé. No em limita mai, al contrari, m’anima sempre a provar i a provar.
—Com el cerqueu, aquest estil? D’on furgueu per a traure’l?
—Faig amb el que tinc. No puc fer més del que tinc. Si no tinc, no puc fer. Jo no tinc una veu prodigiosa ni una veu típica de cant tradicional. Són veus que a mi em semblen meravelloses, però jo no les tinc; per això intente jugar amb la meua.
—La nit dels premis Ovidi vau fer una piulada que deia: “He trobat un nou lloc on sóc molt feliç i m’oblide de tot, ací tot brilla i sona bé.” Sembla una declaració d’amor a l’escenari.
—Sí! L’escenari. Va ser molt bonic. Els minuts abans d’eixir a cantar pensava: “Que bonic. Aquesta sensació la vull viure cada dia de la meua vida, si puc.” I quan vaig començar la cançó pensava que m’havia eixit malament. Després he vist vídeos i sonen bé, però a mesura que anava cantant pensava: “No vull que s’acabe mai, la vull tornar a fer, la vull tornar a fer.” Em sentia molt còmoda. Ho veia tot fosc, i m’agradava per no posar-me nerviosa… I quan vaig acabar, la gent va aplaudir molt i van començar a cridar. No m’ho esperava.
—Era la primera volta que eixíeu dalt un escenari?
—Abans havia fet alguna actuació. Eren concerts molt més informals, al poble. Davant un públic que potser no arribava a vint persones, l’ajuntament i els familiars… La de l’altre dia va ser la meua primera experiència seriosa.
—En aquella vetllada teníeu la Fúmiga al seient de darrere i van fer una piulada d’admiració.
—Que fort! Jo estava ben convençuda que no m’havien conegut. Jo els tinc dalt! I quan vaig acabar de cantar em van felicitar [riu].
—Aquesta explosió de visibilitat que experimenteu és molt recent. Us ha canviat la vida?
—Sí. Ha canviat tot de manera molt dràstica. Ara he de controlar què penge, per exemple. No per res, sinó que ara no vull penjar una foto d’estar al sofà, per exemple. Vull treballar-ho molt, perquè si aquesta gent m’ha fet viral, almenys he de pujar continguts de qualitat.
—Teniu por que la fama tan sobtada que us arriba a vint-i-tres anys us faça canviar la manera de veure les coses?
—A vegades em fa fantasiejar moltíssim, però intente mantenir els peus en terra. És el que em recomana la família, i Xavi, el meu mestre. Intente seguir la meua línia. Se m’ha obert una porta molt gran perquè sé que el que faig tindrà una rebuda bonica; per tant, intente gelar el cap i dir: “Para: no faces res sobtat ni ràpid perquè en la música tradicional o la música d’autor les presses no venen gens bé.”
—Els vostres pares, com la veuen aquesta reacció?
—Al principi, quan vaig començar a cantar, crec que no s’ho agafaven seriosament. Tenia divuit anys i es pensaven que seria una dèria que em passaria. Al final han entès que no és així i els sembla molt bé. Però encara pensen com ho fan típicament els pares que et diuen que estudies alguna cosa que et permeta guanyar-te la vida. Estan molt contents. Jo pensava que em dirien que em centrara en les oposicions, però em diuen que gaudisca d’aquest moment que tinc ara.
—I el vostre professor, que és un home amb molta experiència, quina recomanació us dona?
—Que mantinga la meua línia, que intente continuar amb allò que feia. Potser ampliant més. He de continuar treballant. Li faig moltes preguntes. Em fa por que la gent em veja manipulable. I ell sempre em diu: “Maria, les teues idees, les teues idees.”
—El telèfon no para de sonar. Feu entrevistes… Imagine que ara us plouen les propostes per a fer actuacions, col·laboracions…
—Sí. M’han arribat propostes de participació, de col·laboració, de management, de producció… A algunes coses he dit que sí, però a altres he dit que no. Ara necessite el meu temps per a pensar, per a meditar. Vull tenir el cap gelat per no prendre males decisions o precipitades.
—Us han vingut amics nous o heu rebut notícies de gent amb qui feia temps que no parlàveu?
—Sí. Encara no gaire excessiu, però sí, una mica sí. M’han arribat missatges de persones amb qui no parlava feia molt de temps, però en un sentit bo, dient-me que s’alegren que les coses em vagen bé.
—D’aquella professora que us va fer mal no n’heu sabut res?
—No. No sé si sap que és a ella a qui em referia al fil de Twitter.
—Parlàveu de col·laboracions… Si us deixassen triar, amb qui us agradaria cantar damunt un escenari?
—M’agradaria cantar amb Sílvia Pérez Cruz. [Silenci] Uf, ara ho dic i pense, “què dius, Maria?” Però sí. O Judit Neddermann, o Julieta Venegas, a qui seguisc d’ençà que jo tenia deu anys… Seria molt important per a mi.
—Els exemples que em poseu són de cantants que fan folk, o cançó d’autor. Penseu que no us tancareu en la cançó d’arrel i us obrireu a diferents estils?
—Jo m’òbric a tot, i de fet, ara experimente moltíssim. La gent no sé què espera. Si que algú m’ha dit que sóc la Sílvia Pérez Cruz valenciana, o la Rosalia valenciana. Però jo no em vull deixar condicionar per aquests comentaris. M’encanta que me’ls facen, perquè que et comparen amb aquestes persones tan rellevants és una alegria, però ara és moment d’experimentació i de decidir què vull fer, que encara no ho sé.
—L’esclat s’ha produït quan heu cantat aquesta havanera, la gent us reconeix per això, us esperen en el cant tradicional.
—Jo intentaré el cant valencià, perquè m’encanta. Voldré treballar en temes propis. Però no els penjaré perquè ara vull fer-ho bé. Si fera alguna cosa, la incorporaria claríssimament, però com que encara no ho sé, pense i rumie sense presses. A més, he de treballar les cançons del conservatori, que m’he d’examinar.
—El món de la música és molt complicat. Penseu que aquesta notorietat vostra pot despertar alguna suspicàcia?
—No ho sé. Ha estat tot molt sobtat, i potser hi ha gent a qui li sap greu que haja tingut èxit amb un vídeo d’un minut i set segons, per exemple.
—Quina música escolteu habitualment?
—M’agrada escoltar de tot. Qui veja què escolte a Spotify dirà: a aquesta xica què li passa? A l’escola pose músiques diferents… Depèn del dia. Pose la música que em faça sentir allò que necessite sentir. No la que sents en aquell moment. Si estàs trista, posa’t la Fúmiga. Si estàs molt amunt, posa’t una Sílvia Pérez Cruz o Judit Neddermann, que t’ajuden a rebaixar les revolucions. Tinc una llista on hi ha Édith Piaf o Orxata o la Gossa Sorda…
—Com veieu el panorama musical català?
—El veig molt bé. Es va veure diumenge a la gala dels premis Ovidi. Es van presentar més de dues-centes propostes. És una bogeria! Espere poder ser-hi algun dia, allí. Hi ha molta diversitat, molta experimentació. Tots els gèneres. És molt positiu. Pense que la música ja està inventada, i el que ens toca fer a nosaltres és o continuar cantant-la, que està molt bé, o començar a experimentar.
—El vostre nom artístic serà La Maria?
—Sí. Maria és un nom molt típic. Les meues àvies es diuen Maria i una té moltes nétes i sempre ha emprat l’article per a nomenar-les. La Clara, la Maria, la Paula…
—Què diuen les àvies quan us senten cantar?
—No diuen res. Es posen a plorar i ja està. No poden dir res.
—A què es dediquen els vostres pares?
—Mon pare fa una feina que es va perdent. És artesà picapedrer. Fa murs de pedra i coses així. I ma mare treballa en una fàbrica.
—Toqueu el saxo, però també l’ukulele i la guitarra.
—Per a mi, la música és vertical o horitzontal. El saxo és vertical, perquè les notes van de dalt cap a baix. Em van regalar un ukulele i vaig pensar que m’hauria d’acostumar a veure les notes de manera horitzontal. I quan he après a tocar-lo se m’ha fet un poc menut i he agafat la guitarra.
—Teniu tota la vida davant. Com dibuixaríeu el vostre futur ideal?
—Si sóc realista, pense que compaginaré l’escola amb el cant. Com m’agradaria que fos? Solament música. Però és molt difícil. Només uns quants aconsegueixen viure dignament de la música. Sent realista, veig escola i música.
Holi! Aquesta és una cançó de cant valencià que faig al conser i me llena de orgullo i satisfacsion pujar-la perquè pugueu escoltar la música popular d'abans… i d'ara! Clar que si 💗🎶 acostumeu l'oïda que aniré pujant-ne méeees 🎧💓 pic.twitter.com/4bWM5DAHM5
— La Maria (@lamariabs_) November 1, 2021
