La Marçal ressonant

Vint anys després, al cap de dues dècades de la seva mort massa jove, la veu de Maria-Mercè Marçal ressona. Vint anys que s’han complert aquest 5 de juliol. Des de llavors s’han publicat inèdits importants, com ara el llibre de versos escrits durant la malaltia, Raó del cos,  breu i impactant, i el dietari del càncer, El senyal de la pèrdua. Reedicions dels seus llibres, traduccions, un recull de les proses crítiques i estudis literaris. Proliferen les lectures poètiques i una fundació expandeix la seva obra. Poemes musicats i enregistrats, una pel·lícula, Ferida arrel. Reconeixement del seu talent literari, una vitalitat creixent.

Sobretot, sobretot, la Marçal ressona en la poesia contemporània. En els seus ritmes, mètriques i temes hi troba un impuls, una arrel coetània. Poetes que fa vint anys en tenien vint-i-pocs, o menys, tenen ara veus pròpies que s’han fet també a través de la veu marçaliana.

Dic la Marçal. Amb ‘la’, sí. N’havia parlat força amb ella, d’aquest ‘la’. No en veia el motiu, jo, ho trobava una distinció innecessària, ganes de posar en relleu el gènere. Ella, no. Per a ella és una distinció que té una rel fonda. Ho considerava una característica de les llengües romàniques que recorda la potència materna en les cultures mediterrànies, des de la Grècia clàssica.

—Diem la Callas, la Garbo, la Rodoreda, la Yourcenar, la Magdalena…

—Sí, és cert.  

—La llengua ho demana. Ho diem sense advertir-ho perquè la llengua mateixa fa aquest reconeixement a la dona.

Em va convèncer. No és el ‘la’ que en femení correspon a l”en’ o ‘el’ masculí, sinó una remarca específica que afegeix un plus. Per la mateixa raó, es considerava ‘una dona que escriu’. Era una poeta i una escriptora que creia prioritària la seva condició de dona per raons històriques de què ja no podem prescindir. Una raó del cos, una llengua abolida –títol de la seva poesia reunida– que pugna constantment per fer-se sentir, per fer-se escoltar, per dir. Per aquestes perspectives i matisos la Marçal ressona en la poesia d’ara. Per contemporània, radicalment moderna.

Mireia Calafell, Maria Cabrera, Míriam Cano, Blanca Llum Vidal, Maria Sevilla, Josep Pedrals, Jaume Coll Mariné, Sebastià Portell, Eva Baltasar, Jaume C. Pons Alorda… són poetes que la llegeixen i la diuen, en reconeixen el mestratge. També en novel·la deixa petja, com ara La filla estrangera de Najat El Hachmi, narradora que beu molt de la poesia. Veus entre els vint-i-nou i els quaranta. Troben en la Marçal un referent de temes que no eren en la tradició tractats amb la seva urgència i intensitat. La maternitat, l’erotisme. Declaradament lesbiana, la seva obra dóna veu i expressió a l’amor entre dones en la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, i en uns quants poemes. En veritat, però, com a poeta els seus versos inclouen els gèneres amb ductilitat, amb cura de no foragitar-ne cap. Els seus versos poden ser dits per una dona i per un home. Són aspectes que amplifiquen més i més l’obra marçaliana. Mentre les traduccions es van succeint i tenim ja una biografia força detallada del seu recorregut vital i creatiu (Una vida, per Lluïsa Julià, Galaxia Gutenberg).

Tantes coses són diferents en aquests vint anys i alhora són tan en la línia dels seus temes i preocupacions. Torna a sentir-se la seva divisa de joventut, aquell ‘Tres voltes rebel’ per dona, per catalana i per classe baixa, que ha saltat de la poesia d’autora al cant popular. El rebrot del feminisme, la consciència clara del masclisme i la misogínia del segle XXI, l’energia de les dones joves i les seves mares i àvies que resisteixen i es reconfiguren, també repercuteixen en els debats contemporanis. Les noves famílies, els amors i els gèneres en subversió, l’ampliació dels cànons culturals, una geopoètica més generosa en la vida personal com en la vida col·lectiva. Per això la llengua abolida –per catalana, per femenina, per tantes situacions que cerquen constantment les paraules per ser dites–, aquesta llengua tan viva del cant de la Marçal, des de la raó del cos que fa sentir la veracitat de l’experiència, ressona i ressona en el present.