La Marçal més generosa

Maria-Mercè Marçal va ser una escriptora, una artista, d’extrema generositat. Amb tots els col·lectius que la demanaven dels anys setanta als noranta per acompanyar-los i aixecar el vol amb la seva veu, sempre persuasiva i pedagògica quan es tractava de tribunes públiques. Podia ser un article de diari, una reunió de feministes, una festa major, un pregó de Sant Jordi, una participació en un congrés acadèmic sobre dona i literatura. Quan a la seva mort el crític i activista cultural Isidor Cònsul, que s’acabava d’estrenar com a editor, em va demanar de recollir els textos crítics de la Marçal, em va costar posar-me a la feina. Vaig sentir de seguida que la seva pèrdua seria grossa i tindria conseqüències. Hi vaig posar per títol Sota el signe del drac, títol d’una de les seves pròpies proses. El llibre va passar d’entrada força desapercebut, fins al punt que durant uns anys em deia a mi mateixa que hauria d’haver posat un títol més directe, què sé jo: “Proses feministes”. I que la il·lustració que havia triat, que sabia que a ella li agradaria moltíssim, la Magdalena que llegeix en el quadre de Rogier Van der Weiden (1435), potser no li feia favor a la tapa, que el mercat exigia una foto de la mateixa Marçal. Doncs ja està. El llibre ha estat recuperat per l’editorial Comanegra, en la col·lecció Autories, i a la tapa hi ha ara una bella fotografia seva, la que, retallada, encapçala aquest escrit.

Generosa Marçal. Va fer tot això que aquest llibre recull sense barana ni suport institucional, tret de la modesta estructura del PEN en els últims anys. Ho va fer quan remoure la tradició literària i rescatar autores i obres sepultades per la indigència cultural causada per la misogínia no servia per guanyar-se ni un sou ni un càrrec, ni res que es digui per exemple Observatori Cultural de Gènere. La Marçal no va pixar mai dreta com un home per marcar territori. No va pixar mai tampoc fora de test ni tampoc mai en el jardí de ningú. La sororitat, sense establir jerarquies, sobretot en el món de la cultura, ja que més ella no podia abastar, era la seva guia principal quan vaig començar a tractar-la a mitjan anys noranta. Sota el signe del drac ho recull.

Al cap d’uns anys de la primera publicació, esgotat i exhaurit, el llibre havia fet forat en poetes i investigadors de l’escriptura i del feminisme literari. Els bons llibres sempre ho fan, això, sempre troben els seus lectors, els van a buscar si molt convé. Ara, en busca més. Sota el signe del drac és el resultat de la dedicació d’una intel·ligència agudíssima i d’una creadora força excepcional a restablir allò que sovint, amb més o menys fortuna, en diem el cànon literari. Una dona que escriu –com ella mateixa vol ser sempre considerada– per parlar sense embuts que el cos de cadascú ho marca tot i, doncs, també l’escriptura. Hi ha una escriptura de dona perquè hi ha dones que escriuen. De sempre. Aquestes ratlles meves volen encoratjar-vos a llegir Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985–1997). Mereix sortir volant de llibreries i biblioteques a mans de lectores i lectors.

Marçal hi parla de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Isabel de Villena, Colette (que va traduir), Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Helena Valentí, Anna Dodas, i tot el que hi diu no sols té sentit sinó sobretot construeix sentit. De la Salvà, per exemple, que fa poc que n’he parlat aquí, extreu de la lectura del poema “D’un cactus” l’al·legoria de la dona escriptora, resistent peti qui peti, com un cactus, una interpretació encara fulgurant que ningú més no ha ni superat ni ampliat.

En dues de les parts particularment senyores del llibre per mi, “Propostes per al mil·lenni” i “La paraula com a passió”, més filosòfiques i fins antropològiques, traça les marques del llinatge de l’escriptura femenina amb gran altura de mires, sense deixar de banda cap lector possible, perquè no s’adreça en exclusiva a les lectores, seguint el mestratge de la Virginia Woolf escriptora de premsa i conferenciant: pedagògica i visionària.

La col·lecció Autories ha tret primer a la llum els escrits periodístics de la Marçal jove independentista, agrupades sota el títol Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980). Sota el signe del drac  és més que el seu complement, és el mirall d’una poeta i narradora que, morta als quaranta-cinc, manté en l’ànima lectora la forta sensació que no ens ha deixat, que continua fent anys al costat nostre perquè tot el que hi diu s’ha de considerar i ens ajuda a discernir més.

Demano a Jordi Puig, editor de Comanegra i promotor d’Autories, un balanç fins ara de la col·lecció: “N’estem prou satisfets. Quan penses una col·lecció com aquesta no ho fas amb la mirada posada a les vendes, sinó a fer més visibles uns noms i fer circular unes obres. Això també significa procurar vendre’n, és clar, però el futur de la col·lecció no el farem dependre de les vendes. Pel que fa a la resposta crítica, o de presència mediàtica, diria que qui n’ha tingut més és la Roig, i penso que pot ser perquè en el seu cas es tracta d’una antologia temàtica més específica que les altres i que el format d’articles periodístics hi ajuda. Els dos díptics que hem fet de la Capmany [els dos esplèndids volums memorialístics Pedra de toc i Memòries: Mala memòria, Això era i no era] i de la Marçal em semblen d’una importància de país enorme i posen el focus sobre aspectes de les seves obres menys transitats, potser. En tot cas, el que puc dir és que la resposta del públic, mirant les xarxes i els comentaris de lectors que ens arriben directament, és molt bona.”

Sí, la Capmany també s’ha de llegir més. Que encara tantes feministes li neguen el pa i la sal, que ja m’explicaràs per què. Llegiu-la, senyores (i senyors). En paral·lel, abans o després de llegir la Marçal de Sota el signe del drac. I torneu-les a llegir cada vegada que faci falta, no us decebran pas, mai, en cap ratlla.