La marca Barcelona és la dels moviments veïnals

Una imatge, que són dues: des de les altures que envolten el Park Güell, arrenglerats en un caire de terra i malesa, una colla de senyors mudats –no s’hi veu cap senyora, els talons no estan fets per a l’aventura– enquadren amb els mòbils i entre rictus burletes l’espectacle que s’albira més avall: una protesta veïnal. La gent crida i branda pancartes: “El vostre luxe és la nostra misèria”, “Barcelona no es ven”, “La marca Barcelona devora els nostres barris”, continguts per una barrera d’antidisturbis i vehicles blindats. En un moment donat, un dels senyors mudats, avançat i desafiant, s’abaixa els pantalons –no ho fa tot l’aigua– i ensenya el cul als manifestants: doncs ja vindria a ser això.

Aquells convidats de la desfilada de Louis Vuitton només devien haver vist una cosa semblant a Netflix, com els que estaven encallats a mig camí rebent l’esclat de globus de pintura als vidres tintats dels vehicles amb xofer. És el prejudici, és clar, la majoria dels contribuents ens imaginem el món dels privilegiats econòmics del tot paral·lel i desconnectat del nostre, aquella diferència entre tindre els cossos policials de cara o d’esquena. No ens coneixem, no tenim tractes, no sabem res els uns dels altres, però les circumstàncies ens porten a coincidir en un moment de l’espai-temps en què competim per un mateix tros de terra: un parc, un barri, una capital, cadascun amb les seues armes. Són les guerres del món en pau, i aquestes són les seues conquestes.

La desfilada és una anècdota, perquè la gota que fa vessar el got és la càrrega simbòlica de la conquesta: el tancament d’un parc públic a la gent per la promoció del negoci de l’home més ric del món, que tampoc no li cal, cosa que la torna un caprici. Veigo’s: “Louis Vuitton tria el Park Güell a Barcelona per a presentar la seva col·lecció Creuer 2025”, deien els titulars de mesos enrere. Es faci, doncs, la seua voluntat. I així, en un entorn d’especial protecció, que fa deu anys que té l’accés restringit als veïns si no és amb identificació –i a la zona monumental caixa-cobri per a tothom–, l’ajuntament encabeix el sarau milionari en forma de decret d’excepció a la seua estricta normativa de cessions d’ús, limitada a activitats divulgatives i exclusivament sense afany de lucre. És la conquesta de la privatització, la ratlla que de cop et diu fins aquí, l’establiment d’una frontera allà on no n’hi havia, poseu-vos tots en fila i mostreu els passaports.

Però hi ha una altra conquesta que no té preu i que és on rau la màgia: “Ja n’hi ha prou de boicotejar les iniciatives que promocionen la ciutat i l’economia”; “Prou de wokes i del no a tot, és una promoció brutal de Barcelona”; “Esdeveniments així generen molts diners a la ciutat i li donen prestigi, preferiu motxillers i turisme de borratxera?”. És la contraprotesta a les xarxes, l’àgora pública dels nostres temps. Certament, la identificació del luxe amb el prestigi, o l’assumpció que el lucre d’uns pocs resultarà en benefici de tots és un dels èxits propagandístics de la indústria que s’hi dedica, mite fundacional de la Barcelona com a ciutat-experiència, i que de moment ja veiem com ens va.

I ens va així perquè la ciutat encara es promociona poc, hem d’entendre, poc pel que fa a l’objectiu d’atraure turisme dit “de qualitat”, per a la qual cosa es tracta d’ensenyar la cuixa adequada. De fet, la insinuació de fons és que la ciutat encara és massa barata, i així la tens, plena de visitants de sangria i pixarada. I pot ser que sigui veritat, que no és igual destinar llocs de feina poc qualificats a servir a maleducats que generar-ne per a reverenciar bwuanes que donin una imatge de prestigi a la ciutat. I que no és bonic, de veure’ls fent cua a les botigues prohibitives del passeig de Gràcia? En sec, no saps com, comences a sentir la butxaca més pesanta, que ja pots anar a restaurants de tres-cents euros el cobert, que ja no hauràs de patir més pel lloguer. Però alguna cosa ens diu, ves que no sigui l’experiència, que el poder adquisitiu no s’encomana, sinó que tendeix a la concentració entre la mateixa gent.

Costa de dir de quina manera esdeveniments “populars” de nom Vuitton Cruise 2025 – Fashion Show o Louis Vuitton 37th America’s Cup poden millorar la vida dels indígenes com a comunitat, i no tant d’endevinar en quin sentit la poden perjudicar. Ara mateix, per exemple, una immobiliària que hi fa l’agost i que diu que té 8.000 inassumibles peticions de pisos explica que “hi ha un pic en els preus per la Copa Amèrica” i que compta que no tornaran a baixar, perquè “després d’aquest esdeveniment molta gent d’arreu del món s’enamorarà de Barcelona i voldrà comprar-s’hi un pis”. Per això, en aquest país inquiet que té una plataforma per a cada causa justa, no podia deixar de néixer la pròpia arran de la Copa Amèrica (seguiu-ne aquí les activitats), simbiòtica amb els moviments per l’habitatge i les associacions dels barris més afectats per la sobtada febre “velera”, perquè tot va lligat.

Diguem-ho també de passada i per acabar: per a molts dels exiliats rurals que ja no hem tingut temps de sentir-nos de Barcelona, perquè quan ens hi podíem començar a trobar ja no la sentíem nostra, de tan desarrelada, desnacionalitzada, mercantilitzada, gentrificada, aquesta és la capital que reconeixem: la dels defensors de l’altra marca Barcelona, la històrica, la bona, la de la ciutat de la resistència i dels moviments veïnals. Amb la invasió velera per mar, ves que no tinguem davant una oportunitat única per a començar entre tots a reconquerir i recuperar la capital. Bé, tampoc vull pecar d’optimista: mentre encara hi hagi alguna cosa per recuperar.