30.08.2016 - 05:00
Diu René Descartes en la cinquena part del seu Discurs del Mètode que la natura obra en els animals com si foren un rellotge ben ajustat pel seu artífex, i que quan un animal fa una acció remarcable, d’aquelles que s’assemblen a les accions que fem els humans per les quals ens agrada definir-nos, doncs la fa com si es tractara d’una màquina, en poc diferent d’un autòmat. Per tot això pensa i afirma taxativament que podem trobar humans amb poc ús de raó, però que no podem trobar animals que n’empren alguna, perquè, de raó, no en tenen. Si en tingueren, ni que fóra mínima, ja l’haurien feta servir per a comunicar-se amb nosaltres, però no, sembla que açò no volen fer-ho, o que no s’acaben d’animar. Si algú poguera construir una màquina amb aspecte animal i que funcionara com un animal, mai no podríem distingir-la dels animals originals; en canvi ningú podria mai enganyar-nos respecte de la construcció d’un ésser humà artificial, perquè mai podria comunicar-se amb nosaltres ni amb paraules ni amb signes i seria detectat de seguida per la resta dels humans com un ésser sense consciència.
La meua àvia ha mort aquest hivern. Era una dona que llegia. Tenia també un lloro que li feia companyia i també li feia bromes. Tossia quan ella treia el mocador per eixugar el degoteig nasal sobrevingut a la vellesa. Imitava el timbre de la porta per fer-la alçar de l’engronsadora de vímet. Quan ella venia de constatar el buit infinit al llindar de la porta, el bonegava i el lloro movia el cap amunt i avall i restava amb un semblant inescrutable. Vaig ser espectador d’aquella escena moltes vegades. M’interessava la conducta de l’animal, però no tant com per a commoure el meu mecanicisme estricte. Jo no deixava de considerar al lloro com un autòmat tret de la cinquena part del Discurs del mètode. I això que Alioixa –ja he dit que l’àvia llegia– mostrava una intel·ligència torbadora. Per exemple, quan l’àvia va comprendre que encara que sonara el timbre de la porta, mentre no sentira bordar al gos del veí a continuació, no hi hauria cap visita inesperada, Alioixa va sofisticar la broma i, aleshores, després de l’interval mil·limetrat que seguia a la imitació perfecta del timbre, el lloro bordava tot imitant el bordar apaivagat del gos del veí a través de l’envà que separava les dues cases. Immisericordement l’àvia s’alçava, o em demanava alçar-me a mi, i jo ho feia per cortesia amb ella i amb el lloro maleït.
La meua dedicació a la intel·ligència artificial, la lògica binària, els llenguatges computacionals, el machine learning, el trànsit, en fi, entre la computació i l’ésser humà, explora i demostra el meu interés per la comunicació no conscient, pels automatismes útils. Malgrat tot, en morir l’àvia m’havia endut Alioixa amb mi. L’opció de deixar-lo amb ma mare em va fer neguit perquè ma mare es passa el dia amb Tele 5 engegat a tot volum i em sabia greu que la vida intel·lectual del lloro minvara tan dràsticament, encara que no considerava la possibilitat d’atribuir-li cap mena d’estat de consciència a aquell animal que havia acompanyat l’àvia els darrers vint anys de la vida.
Vaig postular per estudiar a l’Institut für Künstliche Intelligenz de la Universitat d’Ulm, la ciutat alemanya banyada per les aigües del Danubi; segur que el meu expedient acadèmic i els bons consells del meu tutor i cap de grup d’investigació em permetrien aconseguir arribar-hi. Només en segona opció vaig apostar, per si de cas i perquè ell m’ho aconsellava, per l’RCAI, això és, el Research Center for Artificial Intelligence, que sona molt bé així, però que està situat a Craiova, Romania. En els dos casos tens prop el Danubi, em va dir el tutor mentre em demanava per enèsima vegada que li ordenara el calaix marcat amb el número 8, on estaven les tesis doctorals sobre Alan Turing i la seua màquina d’identificar intel·ligències i altres articles relacionats amb el malaguanyat matemàtic anglés.
Turing havia estat el meu heroi des que un professor de química de secundària em va fer saber de les seues investigacions, els seus descobriments i la posada en marxa durant la Segona Guerra Mundial del desencriptador Bombe i altres tècniques computacionals amb les quals l’exèrcit anglés aconseguia desxifrar els còdecs elaborats per Enigma, la màquina encriptadora de la marina alemanya. Alan Turing, condecorat per l’estat britànic pel seu compromís amb el país i després jutjat i condemnat pel mateix estat britànic, arran la seua homosexualitat, a castració química, a conseqüència de la qual li van créixer els pits i va començar a patir una disfunció erèctil. Alan Turing, mort dos anys després d’aquella abjecció per suïcidi, amb només 42 anys, després de mossegar una poma impregnada de cianur, tal vegada la poma mossegada d’Appel. Alan Turing, a qui jo estimava i les petjades del qual volia innocentment seguir.
Quan el responsable del grup d’investigació em va fer saber que finalment m’havien enviat aigües avall del Danubi, vaig maleir la meua sort, però ell m’indicà que l’RCAI era un bon lloc i que aprendria molt de la mà de la doctora Florina Nistorescu. Després va preguntar amb veu més baixa i abans d’ordenar-me que revisara de nou el calaix-arxivador número 8, que com anava de romanés.
Florina Nistorescu al país de Ceauceșcu. Ja diu l’escriptor Mircea Cărtăreșcu que cada vegada que a l’estranger es parla de Romania algú ha de recordar Ceauceșcu, com si no hi haguera més romanesos. Com si ací ens digueren… ah, Espanya, Franco.
Arribat a Craiova vaig ser instal·lat en un edifici gris on probablement habitava l’esperit del dictador. Corredors amples i enormement llargs, il·luminats de forma deficient amb neons intermitents, una cantina interminable a la qual, ves a saber per què, anomenaven bistró i un bidell hermètic, escanyat i amb descurada barba blanca, que escopia monosíl·labs en romanés. De la doctora Nistorescu, ni rastre, estava als EEUU per iniciar un projecte que intentava connectar, oh sorpresa!, la intel·ligència artificial amb el vessant intel·ligent i comunicatiu dels lloros. Havia anat a veure la coneguda etòloga Irene Pepperberg, de la qual jo no havia sentit parlar mai en la vida.
D’açò em va informar un becari del projecte. Un becari gegant com un armari i amb rostre impenetrable. Com allotjament m’oferien una habitació al fantasmàtic edifici i jo, seduït pel despropòsit, vaig acceptar. El becari tenia l’habitació a la cinquena planta, mentre que jo dormia a la quarta. Les tres primeres eren despatxos, laboratoris, corredors grisos per on desenes de tubs amb funcions ignotes es creuaven i confonien, i espais d’investigació que coneixeria quan arribara d’Amèrica la professora responsable. Per descomptat, al tercer dia començava a preguntar-me quina mena d’estada anava a fer al país de Dràcula. Per fugir del sinistre edifici sopava en un bar alemany que hi havia prop. A les nits, el becari, que semblava tan avorrit com jo, m’oferia en un anglés maldestre jugar als escacs a la seua habitació de la cinquena planta. A mi em venien els records de La cinquena planta de Baixauli, llibre que havia llegit i estimat a l’estiu, abans de volar cap aquell país que feia frontera amb el surrealisme, i m’agafava la por, o hauria de dir l’encaboriament, perquè pensava en Nosferatu, tot i que el becari de dalt s’assemblava més bé a Frankenstein, i pensava també en el bidell com si fóra soci d’aquell homenot, i en donacions de sang anònimes provinents de l’Europa Occidental.
Dies després va arribar la doctora Nistorescu i jo ja xampurrejava en romanés les paraules bàsiques per a la supervivència humana. La doctora no venia a soles, l’acompanyava des dels EUA la també doctora Irene Pepperberg que havia estudiat química al MIT de Massachussets. Pepperberg era especialista en intel·ligència animal i llenguatge comunicatiu dels psittacus erithacus, això és, dels lloros grisos africans. Irene Pepperberg i Florina Nistorescu anaven a posar en marxa un programa experimental que combinava les tècniques de la intel·ligència computacional amb els descobriments de l’americana sobre el llenguatge simbòlic dels lloros. La seua tesi anava encaminada a intentar demostrar l’autoconsciència d’aquests animals. Les seues investigacions amb el lloro Alex –en realitat el lloro que forma part de l’Avian Learning Experiment, d’on pren el seu nom– havien arribat molt més lluny d’on ningú no podia imaginar. Alex era capaç de discriminar colors i comptar fins a 9 cubs d’un color determinat barrejats amb altres objectes semblants i fer-ho sense errades. Interactuava perfectament amb la investigadora, qui el va tractar durant molts anys, fins que l’animal va morir en 2007. Alex es va acomiadar la nit abans d’expirar dient-li a Pepperberg que era bona i que la volia; quan la investigadora li va dir que ella també el volia, Alex li va respondre que es veurien demà, però hores després va patir un infart. M’ho explicaven i jo pensava en Alioixa, a qui havia deixat amb ma mare i que a hores d’ara seria un addicte a Jorge Javier Vázquez.
Pepperberg va tornar aviat als EEUU i jo em vaig quedar a Craiova amb Nistorescu, Dràcula i tota una reinterpretació d’aquelles certeses amb què havia crescut. Vaig participar en la compra d’un psittacus en el mercat negre de Bucarest: Nistorescu va dir que a Romania, si volíem un lloro gris, aviat havíem de viatjar a Bucarest, que la maquinària de l’estat encara funcionava amb l’engranatge i l’oli soviètics i que això feia impossible l’esperança d’aconseguir-lo de forma oficial en temps humà. El viatge a Bucarest i la incursió en el barri de Ferentari a la recerca d’un psittacus resulta èpica, però no voldria desviar-me de l’assumpte que m’ocupa.
El cas és que vaig tornar a casa i la idea d’investigar amb Alioixa m’entusiasmava amb el batec particular que provoca la recerca científica. A poc a poc vaig dedicar hores i hores a llegir sobre etologia i, sobretot, a intentar extraure del lloro un estat de consciència amb el qual deixar parat el món científic. En el transcurs d’aquell viatge que ens acostava als animals vaig contemplar l’atordiment davant la mort d’un igual d’un ximpanzé mascle; vaig veure com un mico caputxí reivindicava justícia quan reclamava per a ell el mateix tracte que per al seu congènere una vegada els dos havien fet la mateixa acció. Vaig assistir bocabadat al ball autoconscient d’una aranya davant d’un espill on clarament s’emmirallava com un xiquet que mou els bracets quan es reconeix. En la mesura que vivia més i més dins del món animal més m’interessava arrencar paraules del bec d’Alioixa.
Una vesprada va arribar el punt crític que tota relació amb les coses pot acabar tenint. Jo em despertava de la migdiada quan Alioixa va començar de sobte a reproduir la veu de la meua àvia amb una tonalitat exacta. Era al·lucinant, semblava una mística tornada del món dels morts. Tot i haver-me convençut que la base material de l’univers estava preparada per a la incertesa com l’electró de Heisenberg, això no m’obligava a acceptar que qui parlava fóra l’avia, i no el mateix Alioixa. La sorpresa, però, no va quedar en la veu renovada de l’àvia desapareguda, sinó que va anar a més quan de la gorja d’Alioixa va eixir un exabrupte en castellà que, d’una manera clara i sense abandonar la veu de l’àvia, es queixava, ¡que me vas a ahogar! ¡Que me vas a ahogar! Alioixa tornava amb la insistència obstinada i pròpia de l’espècie mentre jo feia un bot de tres metres i m’acostava sigil·losament a la gàbia per no pertorbar aquell discurs inesperat. I aleshores, com si una alteració aberrant produïda per una ingesta abusiva de psicotròpics volguera obrir-se pas en mi, en la meua consciència d’home perplex, d’Alioixa va brollar, com d’un sortidor d’aigua enverinada, la veu nítida del meu pare, del meu pare separat de ma mare des que jo era un xiquet, del meu pare a qui no havia vist feia més de deu anys, del meu pare evaporat, estranger, oblidat. ¡Cállate bruja!
I ara, més que mai, havia d’aconseguir establir com a fet científic allò que perseguia.
Joan Benesiu
