La manca d’humor dels messies

L’humor és arma dels febles i consol dels impotents. No hi ha res com riure’s dels tirans per a sentir-se alliberat en l’esperit. Potser és perquè se senten forts que els tirans no riuen. Franco, de qui circulaven tota mena d’acudits, no reia mai. Tampoc no reien Hitler i Stalin, com no riuen Putin, Xi Jinping, Kim Jong-un, Erdogan o Donald Trump. Les invectives de Trump poden fer gràcia als seus seguidors, però no són gracioses. Ni iròniques. La ironia és un estri massa alambinat per a aquests messies. I perillós, car més que no pas l’humor, la ironia és la llavor de l’escepticisme i l’escepticisme és l’escola de la desafecció. I allò que més temen i en conseqüència més odien els conductors de masses és la incredulitat, perquè hi veuen, correctament, el germen de l’oposició.

Per a entendre com batega una societat no cal anar a les teories sociològiques corrents i menys encara a les ficcions del sistema polític. Una societat s’explica millor per la conducta condicionada de les majories. Que el comunisme era una fe basada en la suggestió de masses més que en la convicció individual, ho demostra el seu declivi d’ençà que desaparegueren els suports externs de la doctrina: els comitès centrals, els predicadors, els llibres sagrats dels seus “filòsofs”. Avui el mètode “científic” amb què el partit determinava infal·liblement el “progrés” de la història vers el triomf “inevitable” de la “raó” ha perdut credibilitat perquè ha cessat l’exercici del poder i, alhora, el magnetisme de la gestualitat i la força de la imitació, que feren molt més per reclutar gent de la meva generació que no pas les lectures canòniques del marxisme-leninisme. Deia Pascal que per a esdevenir creient cal començar prenent aigua beneïda. Pascal era un conductista avant-la-lettre. Doncs bé, trobem el mateix procés d’inducció en el capitalisme, encara que aquest sistema declaradament irracional –la mà oculta del mercat– es basi en l’instint natural d’adquisició i competició.

El darrer any d’educació secundària, que vaig cursar en una escola pública de l’estat d’Ohio, la direcció ens va reunir els estudiants sèniors per escoltar la conferència d’un prohom de negocis, un capitalista amb tots els ets i uts. D’aquestes conferències d’orientació laboral, jo mateix n’he organitzades per als doctorands dels programes de literatures estrangeres a Stanford. Però aquella a l’institut d’Ohio no oferia cap orientació de sortides laborals; el to era cruament adoctrinador, d’afirmació del sistema. En anglès d’aquesta mena d’al·locucions se’n diu pep talk. L’home feia estona que desbordava l’optimisme agressiu del babbitisme, quan s’aturà enmig del discurs i, assenyalant-me entre el públic, em posà d’exemple de fracassat per a la resta d’estudiants. Amb terminologia característica de Trump em titllà de loser, de perdedor, quan encara, com qui diu, tot just sortia de l’ou. A disset anys, ésser assenyalat d’aquesta manera és lleugerament humiliant, però els menyspreu era recíproc. Aquell home, que no em coneixia de res, havia triat infal·liblement l’únic estudiant estranger de la sala. Sens dubte havia detectat l’escepticisme en el meu rostre i en treia l’única conclusió possible dins l’univers en què l’èxit l’exemplificava ell.

Si el pronòstic s’ha complert depèn, suposo, del marc de valors pel qual hom es regeix. Quan vaig acabar la llicenciatura em van oferir una feina al gran món de les finances a Nova York. No vaig trigar ni un minut a rebutjar l’oferta. Loser, d’acord amb el model del predicador d’Ohio. Al capdavall, tota vida acaba en fracàs, si es jutja amb el criteri dels ideals que acaronava. En aquest sentit, i potser sols en aquest, l’humor i la ironia poden redimir una mica. Tanmateix, hi ha una diferència categòrica entre el conformisme irreflexiu dels Babbitt i la “presa de consciència” dels paladins de la dialèctica de la raó revolucionària. És la diferència en cost humà d’una ideologia i de l’altra; ço és la diferència entre ser exclòs dels avantatges materials de la convenció dintre d’un sistema emmenat per l’egoisme i ser subjugat físicament i mentalment en nom de la utopia. Dels avantatges materials és possible prescindir-ne triant una forma de vida poc convencional. És l’opció cínica davant l’epicúria. De la utopia no és possible escapar-ne sense esdevenir enemic del sistema, car enemic és qui no se subordina a la raó. I aquest és, per definició, víctima o de prejudicis –de classe, de gènere, de raça, de preferència sexual, de sigui quin sigui el dogma vigent– o d’alguna feblesa mental, que ha de ser tractada amb teràpia o reeducació.

Si en la versió “capitalista” del conformisme l’humor serveix de vàlvula d’escapament, com ho demostra el fet que el personatge de Sinclair Lewis esdevingués un paradigma d’allò que la cultura americana té de més vulgar i irrisori –una mena de senyor Esteve sense el matís afectiu de Rusiñol–,  en la versió “dialèctica” l’humor o no hi és o esdevé clandestí. A un messies, deia Czesław Miłosz, hom no el pot vèncer amb arguments de sentit comú. Tampoc amb sarcasmes. Un Messies clavat a la creu pot ser motiu d’escarn, però d’això a vèncer-lo hi va tota la història d’Occident. El perill dels messies no és sols que arrosseguen les masses fins on no les duria mai la reflexió, sinó que pel camí poden convertir la raó en una trampa en què l’instint de llibertat mou la cua revolucionària com un ratolí amb el cap travat.