La manca de mà d’obra ja és un problema molt greu

Amb 2,7 milions de desocupats a tot l’estat espanyol, que representen l’11,6% de la població activa, no deixa de sorprendre llegir a l’Enquesta del Banc d’Espanya sobre l’activitat empresarial, corresponent al tercer trimestre i publicada la setmana passada: “L’activitat empresarial s’ha vist afectada pel repunt dels costs energètics i per la incidència creixent dels problemes de disponibilitat de mà d’obra. Aquests últims problemes motiven, entre més, que moltes empreses es vegin obligades a reduir les contractacions i a concedir més pujades salarials.” Deixem l’energia a banda i centrem-nos en els treballadors. A Catalunya tenim 340.000 desocupats registrats i el problema de no trobar mà d’obra per a una feina determinada és el mateix, segons les queixes que fan sovint els empresaris.

Continuant amb l’enquesta del Banc d’Espanya, durant el tercer trimestre, la percepció i afectació empresarial del problema ha crescut cinc punts percentuals i, per sectors d’activitat, els problemes continuen essent especialment pronunciats en dos sectors: l’hoteleria i la construcció, on més del 50% de les empreses diu que es veuen afectades, i, segurament, si s’entrés en més detall d’establiments, podrien sortir percentatges superiors.

L’enquesta indica les raons que podrien explicar les dificultats que tenen les empreses a l’hora de trobar mà d’obra, segons el grau de qualificació dels treballadors. Més de la meitat de les companyies que tenen aquest problema esmenta la manca de treballadors amb la qualificació necessària per als llocs vacants que ofereixen. El problema és més acusat en les feines que requereixen perfils laborals amb formació professional mitjana o superior i, per branques d’activitat, a la indústria, la construcció i el transport. Aquest és un problema enquistat i que requereix actuar amb molta rapidesa. Sortosament, enguany, molts més estudiants ja s’han apuntat a estudis professionals. Però s’han de formar i la necessitat és ara.

La patronal Cepyme analitza periòdicament el problema laboral de les vacants a l’estat espanyol. En unes jornades fetes a Madrid la setmana passada, s’arribava a la conclusió que aquest problema ha arribat al seu màxim històric aquest 2023, i afecta sectors clau del teixit productiu de l’estat, com ara, la construcció, l’hoteleria, les finances, les assegurances, les activitats professionals i la informació i les comunicacions. La patronal va més enllà del Banc d’Espanya en el nombre de sectors més afectats i, probablement, encara es queda molt curta.

Quant a les conseqüències, el president de Cepyme, Gerardo Cuerva, deia que el problema que hi hagi llocs de feina que les empreses volen cobrir i no poden causa una reducció del negoci i la pèrdua de vendes, costos i, a més, aboca moltes pimes al tancament, atès que són molt més sensibles a aquestes circumstàncies que no les empreses més grans. I crec que té raó. Encara que aquesta fissura del mercat laboral és molt transversal entre sectors, si fem la distribució d’empreses per grandària, ens adonem que perjudica especialment les pimes.

És important què van dir els representants dels sectors de l’automòbil i del metall en aquestes jornades. La presidenta de Faconauto, Marta Blázquez, va destacar els 11.000 llocs més de feina que la seva àrea podria brindar i l’enuig pel fet que la manca d’especificitat per a ocupar els llocs doni una mala imatge a les empreses que busquen treballadors i no en troben. En aquest sentit, Blázquez va destacar les disfuncions existents en matèria formativa. Res de nou, per altra banda.

Per la seva banda, el representant de Confemetal, José María Tejero, va posar en relleu la necessitat d’encoratjar les noves tecnologies en la formació, sense perjudici de les millores necessàries als oficis. I va afegir que “hi ha una oportunitat de negoci” per a les empreses estatals que acabaran aprofitant les de fora si no es millora l’aspecte educatiu al capítol de formació professional, formació contínua i noves tecnologies. Tampoc res de nou. Però cconvé no oblidar-ho.

I a Catalunya, com ho tenim? Parlo amb Pere Ejarque, que és responsable d’orientació laboral de la patronal Cecot. I el que comenta va un pas més enllà del que expressa el Banc d’Espanya i la Cepyme. “Falta gent a tot arreu. La situació d’alguns sectors, com el metall, és senzillament desesperada. Falta gent a la logística, als forns, a les pastisseries… Jo diria que és el problema més greu amb què avui s’enfronten les pimes. I és un àmbit del qual es parla poc. Tal com van les coses, em sembla una barbaritat que es perdin oportunitats de negoci per manca de treballadors.” I afegiria que, a més, amb unes xifres d’atur en llocs capdavanters a Europa.

Molt clar. Aquí tenim més pimes industrials que a la resta de l’estat, i per això el problema s’agreuja. I què fem amb els 340.000 desocupats? “Una part de la gent que està a l’atur dubto que estigui en condicions de posar-se a treballar, li falta formació”, diu Ejarque. Per això la Cecot veu bé i considera un petit pas endavant el fet que el catàleg d’Ocupacions de Difícil Cobertura, que publica la Direcció General del Servei Públic d’Ocupació espanyol, inclogui per primera vegada en molts anys les demandes reals de les empreses, si bé lamenta que els canvis encara són insuficients.

Recordem que el Catàleg d’Ocupacions de Difícil Cobertura conté les activitats professionals en les quals els Serveis Públics d’Ocupació tenen dificultats per a gestionar les ofertes de feina que les empreses els presenten. La presència d’una ocupació en aquest catàleg comporta la possibilitat que l’empresa pugui tramitar una autorització de residència i treball per a un treballador estranger i donar resposta a la necessitat de contractació de determinats perfils per a les empreses catalanes i espanyoles.

La llista corresponent al tercer trimestre d’aquest 2023, publicada l’11 d’agost, incorpora per a les comarques de Catalunya set ocupacions, entre les quals, fusters d’alumini, metàl·lics i de PVC, instal·ladors electricistes en general o conductors-operadors de grua en camions. Són poques. En aquest sentit, el sector del metall, per exemple, insisteix en la demanda d’electromecànics, calderers i especialistes en manteniment industrial. Al seu torn, el sector del transport reivindica la necessitat d’incloure en el catàleg xofers de camió i repartidors. També hi ha una forta demanda de les empreses del sector tèxtil, amb dificultats per a trobar tintorers, teixidors i filadors. Són tan sols tres sectors a tall d’exemple. La manca de professionals és gairebé transversal en tots els àmbits d’activitat.

Ejarque recorda que aquesta no ha de ser l’única solució. “La definitiva, l’hem de tenir aquí. Cal més formació adequada a l’oferta empresarial. A més, per l’experiència que tenim, la contractació en origen no és gens fàcil d’operar, més aviat és un tràmit complex i feixuc.”

És un problema del qual fa molts anys que es parla. La responsabilitat que no s’hagi solucionat és una mica de tots els estaments de la societat. Fins ara, per exemple, les famílies no han començat a considerar que l’FP no era un estudi residual, ans al contrari, té una gran projecció de futur. L’administració també sembla que s’ho creu i hi posa una mica més d’esforç, però no prou. I encara manquen les empreses disposades a oferir pràctiques als estudiants en condicions acceptables per a tots. I que pensin que no solament treballen per a treure’n profit per a si mateixes, sinó que fan país. És el cas alemany, per exemple.