La manca de mà d’obra i la burocràcia, els principals culpables de la baixada de construcció de pisos

La paperassa i la falta d’un relleu generacional a la construcció frenen l’ampliació del parc d’habitatges, segons el sector de la construcció. Segons el president de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Xavier Vilajoana, de mitjana es tarden uns tres anys entre l’obtenció de la llicència d’obres i l’entrada al nou habitatge. Alhora, també veu dificultats per a arrossegar la mà d’obra jove. El dinamisme del sector s’ha frenat aquesta última dècada, en què s’ha construït una desena part que abans de la crisi del 2008.

Les dades del nombre d’habitatges edificats cada any, publicades per la Secretaria d’Habitatge, mostren la baixada dràstica de construccions, i també la recuperació d’aquests últims anys. Durant els anys 90, el nombre d’habitatges inaugurats a Catalunya va ser de 406.636, una xifra que la dècada següent es va enfilar fins a 631.758. Quan la bombolla immobiliària va esclatar, el sector es va desplomar i la dècada passada només es van acabar 88.020 cases i pisos. Entre el 2021 i el 2023 se n’hi han afegit 40.214, gairebé la meitat que en tota la dècada anterior. L’auge de la bombolla va coincidir amb una crescuda de la població del país. Mentre els residents a Catalunya han continuat pujant, la tendència del ritme de construcció ha estat inversament proporcional, del 2008 ençà.

El temps que passa entre la sol·licitud de la llicència de construcció i el moment que els estadants hi van a viure és d’uns tres anys. Els vuit mesos inicials són per a obtenir el permís; les obres durant entre divuit mesos i vint; i el període de postconstrucció s’allarga uns cinc mesos. Els experts diuen que tot allò que sigui escurçar aquests terminis serà una bona notícia –en referència a l’anunci que va fer el president Salvador Illa sobre agilitar els tràmits a la meitat.

Relleu generacional

Un estudi de l’associació i la Universitat Pompeu Fabra (UPF) sobre l’evolució de la promoció i construcció residencial destaca que el 2022, de cada deu treballadors d’aquest sector, dos tenien més de cinquanta-cinc anys; alhora, els menors de trenta anys van passar del 12,4% el 2012 al 9,2%. L’anàlisi també assenyala que la crisi del sector del 2008 va fer que els joves es traslladessin a ocupacions com ara l’hoteleria i alerta que aquesta tendència no s’ha girat.

El president de l’APCE considera que la industrialització pot ajudar a contrarestar la manca de relleu generacional al sector, però puntualitza que la construcció de tota la vida continuarà tenint un pes molt important i que, per tant, cal mà d’obra.

Per atreure més jovent, Vilajoana suggereix de rebaixar l’edat de les pràctiques, dels divuit anys a setze, en l’FP Dual. Una visió que comparteix Xavier Garcia, director general de la constructora Garcia Riera, amb seu a Vila-seca (Tarragonès), que considera que a divuit anys quasi es fa tard per atreure el jovent a la construcció.

Garcia remarca que les obres són els seus centres de treball i que no són igual que fa vint anys o trenta. Creu que cal modernitzar la imatge del sector i que això implicar potenciar la formació. Especialment, cal incidir en la prevenció per fer la professió més segura, perquè la gent vincula aquest ofici a una certa accidentalitat.

Garcia confirma que la bombolla immobiliària va fer que molta gent passés a uns altres sectors, com ara l’automoció i els serveis, una mà d’obra que ara ja no torna. Per això insisteix a fer més atractiu el sector i suggereix, per exemple, la millora de la flexibilitat horària. Les constructores també volen incorporar-hi la dona, perquè el talent femení hi és totalment absent.

Els promotors també admeten que actualment no hi ha els ritmes de producció, ni de construcció ni de volum necessaris per a reclutar més mà d’obra. Vilajoana confia que quan s’hagin de menester paletes se’n trobaran, i diu que l’administració pot facilitar certes coses. Per exemple, proposa la regulació d’immigrants que vulguin treballar en aquest àmbit. Alhora, indica que els salaris són entre un 20% i 30% per sobre de la mitjana dels convenis de l’estat espanyol.

Garcia, en canvi, contradiu Vilajoana i diu que ha hagut de dir no a alguns projectes per manca de mans. Ha hagut de descartar obres perquè tenia tots els paletes treballant i no podia garantir la qualitat que volia oferir. Garcia diu que és frustrant haver de fer renúncies, i això que compta amb cinc empreses per a cercar perfils tècnics que dirigeixin les obres que puguin entrar.

“S’ha fet un salt important vinculat al creixement en vendes, pel ressorgiment de l’edificació residencial”, diu Garcia. La seva empresa, de caràcter familiar i amb seixanta anys d’experiència, ha notat una lleu millora del 2017 ençà, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, tot i que li costa trobar mà d’obra.

Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, també subscriu que falta mà d’obra i hi afegeix un element que agreuja la manca d’estoc d’habitatge nou: la falta de material, i el preu, que considera molt alt.

L’Alt Pirineu i Aran, al capdavant de pisos enllestits aquest darrer any

La construcció d’habitatges va a un ritme desigual segons el territori. Quatre comarques pirinenques són les que registren més pisos acabats –en proporció a la població– durant l’últim any a tot Catalunya. Segons dades de la Secretaria d’Habitatge, en primer lloc hi ha la Vall d’Aran, amb 297 habitatges nous entre l’octubre passat i aquest setembre. Això és una proporció molt alta, de 28.296 pisos per cada milió d’habitants (i la mitjana catalana de 1.657). Segueixen l’Alta Ribagorça, la Cerdanya i el Pallars Sobirà, que passen davant del Garraf i el Baix Empordà.

El Barcelonès no arriba a la mitjana (una proporció de 1.074) i les que hi ha a la cua són algunes de les comarques més envellides, com ara el Pallars Jussà (372), el Montsià (284) i la Ribera d’Ebre (181).

Entre l’octubre del 2019 i el setembre d’enguany, les tendències són semblants, amb l’Aran i el Pallars Sobirà amb els índexs de construcció més alts, seguides del Berguedà, la Cerdanya, el Garraf i l’Alta Ribagorça. El Barcelonès també és per sota de la mitjana, i les comarques ebrenques (tret del Baix Ebre), el Pallars Jussà i l’Alt Camp tanquen la llista.

Per municipis, hi ha una tendència semblant. Durant aquest darrer any, a Naut Aran (Vall d’Aran), un municipi de 1.921 habitants, s’hi han construït 279 habitatges, és a dir, 145.236 per cada milió d’habitants. És l’índex més alt de Catalunya. I va seguit del d’Espot (Pallars Sobirà), Molló (Ripollès), Ger i Das (Cerdanya). Bellver de Cerdanya, Vilablareix (Gironès) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça) són els municipis de més de 2.000 habitants amb índexs més alts, en una llista en què també es destaquen Llinars del Vallès (Vallès Oriental), Arenys de Mar (Maresme) i Martorell (Baix Llobregat).

D’aquests darrers cinc anys, Rupit i Pruit (Osona) té la proporció més alta de Catalunya, amb 588 habitatges acabats per a una població de 277 persones, cosa que equivaldria a més de dos habitatges per habitant. Naut Aran, Vilablareix i Bellver de Cerdanya també són al capdavant, juntament amb Begur (Baix Empordà), el Port de la Selva (Alt Empordà), Viella i Mijaran (Vall d’Aran) i Sant Just Desvern (Baix Llobregat).