La mala pècora

D’entrada no sabràs què ni com ni d’on dimoni et surt: quan menys t’ho esperis, de cop i volta i sense avisar, probablement en un moment inoportú perquè la llei de Murphy és implacable, ara que et toca parlar a no sé quina reunió, quan et presentin alguna persona que tenies ganes de conèixer, a l’hora de l’encaixada de mans o, encara pitjor, d’acostar-te per a dir hola o adeu amb un parell de petons, quan no ho vulguis i ja no hi pensis i pitjor et caigui, nyac!, t’assaltarà la calorada.

L’atac de calor. La suarada. No sé com n’hem de dir. En algun lloc he llegit que ho anomenen “fogots”, però trobo que té una connotació mig festiva, com d’escalfamenta sensual, que no s’hi adiu gens. Perquè és justament el contrari. Cap festa, gens de gràcia, gens de ganes de celebrar el propi cos ni el dels altres: una gran incomoditat. Com una brasa que se t’encengui per dins quan no la vols ni l’esperaves, una cremor desagradable que t’eixampla el coll i les espatlles, un formigueig que t’infla el tros de tu que et va de la calavera enfora, que t’aclapara i t’omple tota de suor. De vegades s’hi afegeix el mal de cap. Alguna nàusea, un basqueig o rodament. En la seva diligència, procura per a cada ocasió una molèstia a mida.

La mala pècora.

La menopausa.

Que fins i tot el nom és lleig. L’infern de les dones, en deien abans: encara pitjor.

És cert que no és qüestió de vida o mort, que ben mirat correspon a la primera i esdevé senyal que no t’ha arribat la segona, però no fa ni mica ni gota ni gens de gràcia. És una gran murga. Més que això, un trasbals, un no trobar-se, no saber-se precisament quan se suposa que ja et tens, que ja et coneixes, que encarriles la maduresa i tot això i allò; un descontrol del cos sense les expectatives que, si més no, tenia el desgavell primer, quan el pas a l’adolescència et prometia dies de plenitud. Perquè aquest mirar-se i no trobar-s’hi, sentir que el cos que et pensaves més o menys domesticat se’t desgavella, i que de cop s’engreixa, i que de cop no dorm, i que de cop et bull,  i que l’humor et puja i et baixa sense motiu aparent, i que el desig et fa vacances i no entens per quins set sous, que t’assalten migranyes, que tens buits de memòria, que et cauen els cabells, aquest batibull de cosa física i sentimental queda emmarcat dins els silencis que encara ara acompanyen la menopausa.

Perquè al trasbals de les hormones, a l’afectació concreta en forma de cops de calor o de gasos o de cefalees o de quantíssimes coses diferents que pot arribar a oferir-nos la malparida, cal afegir-hi la percepció social que la menopausa (climateri, també en diuen, que ve del llatí climacter i que significa “període humà de crisi”: preciós tot) és com una sortida de circulació, el punt a partir del qual les dones hem de passar a la invisibilitat perquè ja no “servim” per a la reproducció. Tan cru, tan reduït com això. Que ara no ens ho diran ni ens ho direm així, però que encara.

I que si ho comentes és que exageres.

No sé per què em sembla que si això els passés als homes tindríem menopausa fins a la sopa. Congressos, tertúlies, reivindicacions. Menopausa i perimenopausa, també: el procés turbulent d’hormones rebotant pertot arreu comença abans de la retirada oficial de la menstruació. Anys abans. Perquè és que, en tot això, parlem d’una afectació d’anys (anys!) en la vida de la meitat de la humanitat. Que tots compartim el pas del temps, és clar, les parts bones i les que no ho són tant, però que això és una altra cosa, una especificitat que cal conèixer per a poder-nos-hi encarar.

Ara que ja hem mig après a parlar de la regla, que (si més no a la part de món que ens pertoca) comencem a treure-li de sobre el feixuc pes dels silencis i els tabús, que fins i tot comentem com són de ridículs els anuncis de compreses amb nuvolets i lleugereses i transparències en blau cel, potser va essent hora que aquesta altra part de la vida i de la salut de les dones surti de les mitges tenebres on encara s’està. De les mitges vergonyes.

En fi, que és tan bonic el tema que jo n’escric fent la valenta ara que ja l’he superat. Mirant de prescindir d’aquella cosa supersticiosa de sentir que crides el mal temps, com si la menopausa fos una feristela que els mots poguessin convocar: que no, que no tens dret de rèplica ni de res, mala bèstia, au, vés, passa a jeure!