La mà (i l’amor) que uneix Estocolm amb Mataró

Escultura La Mano
​​Katarinavägen, Södermalm, Estocolm
Mapa a Google

Pel Primer de Maig, unes quantes organitzacions i sindicats d’esquerres d’Estocolm solen aplegar-se cada any davant el bonic monument en record dels cinc-cents brigadistes suecs que es van integrar a les Brigades Internacionals en la guerra del 1936-1939. La imponent escultura, instal·lada el 1977 en un indret del barri de Södermalm amb magnífiques vistes del centre històric, s’anomena La Mano i Ángeles Jurado, al llibre Síndromes de Estocolmo (2006), en feia una descripció impecable: “Una mà esculpida per Liss Eriksson que es transmuta quasi en arbre, amb la palma virada cap al cel i els cinc dits dramàticament alçats amb les puntes clavant-se en un tros de núvol sobre Estocolm. Com si sortís d’una tomba.”

Només els curiosos de mena poden descobrir, clavada en un dels laterals del gran pedestal de La Mano, una petita placa metàl·lica. La breu inscripció ens revela, molt parcialment, els secrets que amaga: “La ciutat de Mataró en homenatge a les Brigades Internacionals. Febrer 1996.” Per a explicar com hi va arribar i per què, cal retrocedir unes quantes dècades. Concretament, fins al principi del 1938, quan a Mataró es va establir l’Hospital de Sang núm. 7 al Col·legi dels Salesians, destinat als soldats internacionals ferits al camp de batalla. Malgrat que la majoria del personal adscrit al centre –un centenar de persones– també era estrangera, algunes infermeres voluntàries eren locals. Com ara Maria Sans Moyà, nascuda a Arbeca el 1920, però instal·lada amb la família a Mataró d’ençà dels sis anys, que es va oferir sense rumiar-s’ho gaire com a auxiliar al nou hospital militar just abans de fer els divuit: “Vaig decidir de participar en la guerra perquè sóc una antifeixista cent per cent. Sabia que no hi podia anar, a la guerra, perquè era una dona i les dones a primera línia de foc no hi tenim res a fer, però sí que es podien fer coses a la rereguarda”, recordava en una entrevista que li van fer el 2008.

A més d’ajudar la infermera titular britànica Agnes Vassie a la sala número 20, la Maria va conèixer en aquella època a l’hospital un conductor suec que duia ferits del front amb les ambulàncies donades a la República per, entre més gent, la parella d’actors de Hollywood Gary Cooper i Myrna Loy. L’intrèpid voluntari es deia Stig Berggren i sí, es van enamorar. Però el festeig va durar ben poc, perquè a les acaballes del 1938, amb la repatriació forçosa de brigadistes i voluntaris estrangers, es van haver de separar. I això que ell li havia proposat d’acompanyar-lo a Suècia, però la mare d’ella s’hi va oposar. Amb la Segona Guerra Mundial pel mig, la distància es va fer més gran i cadascú va acabar formant la seva pròpia família, a tres mil quilòmetres l’un de l’altra.

Aquella relació efímera enmig de la guerra, segons les conclusions a què va arribar l’arquitecte Agàpit Borràs a mitjan dècada del 1990, podria haver quedat en part immortalitzada a la novel·la Per qui toquen les campanes (1940), d’Ernest Hemingway: l’heroïna, una infermera voluntària anomenada precisament Maria, presentava segons el seu parer algunes semblances amb Sans, amb qui l’escriptor i periodista nord-americà justament havia coincidit més d’una vegada a l’hospital mataroní, en les visites que Hemingway va fer a un brigadista amic seu, Freddy Keller, ingressat a la sala 20.

El que no va arribar a saber mai Hemingway, tant si s’hi va inspirar com si no, és que algunes dècades més tard la parella trencada per la guerra s’acabaria retrobant un dia. ​Així ho explicava l’historiador Josep Xaubet el 2018: “Uns seixanta anys després, per una d’aquelles casualitats de la vida, en un intercanvi escolar entre un institut de Mataró i un de Suècia, un dels professors acompanyants, l’historiador Àngel Tarrés, conegué aquest antic brigadista pel fet que en una xerrada amb els alumnes mataronins donà a conèixer que havia estat a Mataró durant la guerra i li encomanà si podia trobar la seva xicota del 1938, la Maria. Era com buscar una agulla en un paller, però l’Àngel, preguntant a antics militants del PSUC si coneixien una Maria que havia estat infermera als Salesians i preguntant a sa mare, per una altra gran coincidència, la pogué trobar. No cal dir que a través seu es pogueren retrobar. L’any següent, l’Stig vingué i la televisió sueca àdhuc en feu un reportatge.”

Va ser Àngel Tarrés, precisament, qui en un d’aquells viatges amb alumnes de l’Institut Alexandre Satorras a Estocolm va clavar en una cantonada al peu de La Mano aquella discreta placa, en nom de l’Ajuntament de Mataró, com a testimoni de l’hospital internacional dels Salesians i del mig centenar de brigadistes enterrats al cementiri mataroní, però també en record de l’idil·li –a prova del pas del temps i de la distància– que van protagonitzar Maria Sans i Stig Berggren, que poc abans de morir-se va confessar la marca més profunda que li havia deixat l’experiència bèl·lica del 1936-39: “Haver-hi trobat l’amor de la meva vida.”

I una mica més: El retrobament tardà de la parella va tenir un prolegomen just després de la Segona Guerra Mundial, quan una cosina arbequina de Sans, Aurèlia Moyà Freire, va assistir al Congrés Mundial de la Pau que es va fer a Estocolm, com a traductora. I allà, a petició de la Maria, es va trobar amb l’Stig.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat