03.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.06.2024 - 23:01
Francisco Franco no era conegut per ser un gran orador en termes d’eloqüència o sofisticació retòrica. Els recursos li escassejaven molt i eren tan primitius com ho era el seu pensament. No és casual, per això, que la gent tinga pocs records de les seues paraules i que se n’hagen consolidat poques citacions. Hi ha un sol cas que se’n desmarca. Una expressió, aquesta sí, que tothom que tinga una certa edat deu recordar: “lligat i ben lligat”.
La pose en context. El 30 de desembre de 1969, el dictador pronuncia un discurs molt important que serveix per a presentar el seu successor, Juan Carlos. Franco, amb una retòrica casernària, diu: “Quan a causa de la llei natural la meua capitania falte, cosa que inexorablement haurà d’arribar, és recomanable la decisió que avui prendrem i que contribuirà en gran manera que tot quede lligat i ben lligat en el futur.”
Durant molts anys, molts de nosaltres vam pensar que aquell “lligat i ben lligat” era la persona de Juan Carlos. I molta gent ha celebrat durant dècades que el Borbó optàs per una obertura democràtica i no per mantenir una dictadura que ja no s’aguantava dreta. Però ara mateix ja hi ha dubtes massa forts: i si el “lligat” no es referia a la corona, sinó que era alguna cosa molt més profunda?
En relació amb això, és famosa aquella entrevista a France TV –que molt significativament TVE es va negar a emetre– en què Juan Carlos confessava que les últimes paraules que Franco li va dir van ser: “Altesa, l’única cosa que vull al món és que preserveu la unitat d’Espanya.” Una unitat forçada per les armes que en aquell context es podia entendre, doncs, que era l’objecte real a què anava adreçat el “lligat i ben lligat”. La qüestió, ho explica en el vídeo Juan Carlos mateix, no era si calia mantenir la dictadura o evolucionar cap a una democràcia; la qüestió era que Espanya no es trencàs.
I ara, quan, des del 2010 –des del 2012, si voleu–, Espanya viu confrontada a aquest trencament, com més s’hi aprofundeix, més evident és, més s’aclareix el paper i la reacció del règim, l’existència mateixa.
Perquè el règim, això que n’hem dit sempre el règim, existeix. I existeix al marge, o per sobre, del parlament, de la monarquia i del sursumcorda. Un règim autoritari, ocult rere un sistema amb aparença de democràcia, que pretén mantenir una façana de legitimitat per evitar la condemna internacional, mentre assegura el control total sobre allò que li és fonamental, sobre allò que hauria d’haver quedat “lligat i ben lligat”. És a dir, sobre la unitat d’Espanya.
I el règim existeix, enviscat sobretot en l’administració de la justícia i en la policia i les forces armades. Dissabte Josep Casulleras entrevistava Joaquín Urías ací, a VilaWeb, i hi ha un parell de respostes que fan posar la pell de gallina per la naturalitat amb què aquest professor i ex-lletrat del Tribunal Constitucional ho explica:
“No queden jutges que treballessin amb Franco. Però els referents de tota la cúpula judicial actual, tots els seus referents, els seus padrins, els seus preparadors, tots han estat jutges franquistes. Aquí sí que hi ha hagut una successió. I els jutges actuals, com a classe social, com a grup sociològic, són molt més pròxims a la dreta, a la ultradreta, i els interessos que defensen són els que són. I ho veiem diàriament. És molt fàcil que et trobis jutges que no respecten el dret de manifestació, que no respecten l’habeas corpus, que no investiguen la policia acusada de maltractaments. Això és molt freqüent. Jutges que defensin els drets ciutadans, poquíssims, i jutges que des de dalt defensin els interessos de la nació espanyola, molts.”
Ahir un d’aquests jutges va decidir d’enviar a la presó Abel Mora, malgrat que la llei d’amnistia ja ha estat aprovada. Són tres anys i nou mesos de presó per a un jove anarquista acusat únicament d’haver vigilat mentre una altra persona donava una empenta en un vagó de metro a un manifestant de la ultradretana Jusapol.
No és una anècdota ni un afer menor. L’entrada a la presó d’aquest jove és sols l’aperitiu de la rebel·lió judicial que veurem aquestes setmanes vinents, una rebel·lió molt dura i molt violenta que durà tensió a Catalunya, però també a Espanya i probablement a Europa. Perquè aquesta vegada el règim no solament s’ha d’enfrontar als catalans, sinó que també s’ha d’enfrontar al seu estat, al que hauria de ser el seu parlament, en una batalla descarnada que, evidentment, haurien volgut evitar perquè els delata d’una manera massa evident, però que ara ja no poden esquivar.
PS1. Fa dies que alguns subscriptors insisteixen en aquesta obsessió a no debatre sobre el text que escric, sobre les idees que s’hi presenten, sobre la realitat que s’hi dibuixa, sinó a debatre sobre mi. Em cansa molt. I ho lamente profundament, perquè és una actitud que empobreix molt i embruta la comunitat que vol ser VilaWeb. Però no puc fer-hi res. Excepte, això sí, precisament en un dia com avui, reivindicar els conceptes i els debats intel·lectuals que he posat en circulació en aquestes pàgines de fa anys i que avui, clarament, tenen una plasmació molt més concreta i transparent que no tenien aleshores. Com seria el del “moment Txornòbil” –que, pel que he llegit aquests dies, sembla que alguna gent va voler entendre com una profecia a curt termini i no com la descripció especialment acurada d’un fenomen clau que ja passava en aquell moment i que ara mateix és més real que mai. Perquè, en la perspectiva del xoc intensíssim que descric i preveig avui, crec que aquest article del 2019 era, i continua essent, especialment útil per a entendre la realitat. Que és, al cap i a la fi, la feina que em toca de fer a mi cada dia, en aquest diari.
PS2. Evidentment, llibertat Abel Mora!
