La llum sobre la immersió lingüística, des del sud del sud

La nit dels 10ns premis Tempir va ser un homenatge als protagonistes de la immersió lingüística a Elx, al sud del sud. Els parlaments de tots els homenatjats van ser una lliçó per als presents: d’història, de mètode, de professionalitat, de valentia i d’estima a la llengua. També de lluita per a denunciar que la llei de plurilingüisme és un obstacle per a continuar fent la seva feina. Com un tast de tot allò que es va dir durant aquella nit, publiquem el parlament de Maria Àngels Caravaca Campillo, actual directora del CEIP Vicente Blasco Ibáñez d’Elx.

Bona nit.

Per a mi és un privilegi compartir amb les persones guardonades aquest reconeixement a l’esforç de tota una llarga trajectòria, a l’esforç de tota una vida.

Ha sigut molt difícil trobar les paraules a compartir, perquè si una cosa vull que quede clara és el fet que aquest premi que arreplegue avui no és personal, és a un espai, un lloc, una escola, de què en estos moments, simplement, sóc representant. Una escola nascuda de la democràcia, referent d’una llengua, exposada a la crítica, sabedora del que feia, compensadora de diferències i lluitadora per la minoria, defensora del que pensa i acollidora de tot el món.

Una escola, la nostra, que ensenya, que mostra, que comparteix, que ha deixat la pell (eixa que no té) per defensar una forma de treballar i d’entendre l’educació. En els inicis, una manera d’ensenyar impensable, i que si continua així, amb aquest enfocament plurilingüe, això serà impensable.

Estic segura que totes les persones que es reuniren en el Blasco, que van focalitzar l’ensenyament en la defensa de la llengua i la cultura valencianes, eren valentes i apassionades, que van marcar un camí, una senda a seguir, plena de convicció, esforç i coratge, tan forta, tan ben feta, que després de més de quaranta anys continua sent un referent educatiu.

Podem dir que ha passat, com en els contes tradicionals, que s’ha trasmès l’essència, la història que es va crear en aquells moments, fet que també vull que es reconega en aquest acte, perquè gràcies a tantes persones que, en el nostre cas, han anat passant pel Blasco i han continuat en eixa tasca inicial, hem pogut arribar al dia d’avui. Totes estes persones (anomenades o no) han sigut la nostra llum.

Diu Marc Granell:

No hi ha llum com la llum amb què il·lumines el món
quan apareixes i t’acostes…

Segurament, tots els que som ací coneixem els programes d’immersió lingüística en l’escola pública, però jo volia fer-ne una síntesi molt ràpida i personal, perquè és la definició del funcionament del Blasco (una escola en un barri castellanoparlant). Aquests programes, en els seus inicis experimentals, tenien unes claus fonamentals per al seu èxit, entre les quals:

—La creació d’uns vincles afectius forts. Perquè necessitem comunicar-nos, i amb la immersió es crea una forma de comunicar-se dins d’un context, amb uns components emocionals entre l’alumnat i els mestres, llaços difícils d’una altra manera.

—Per arribar a comunicar-se, es desenvolupen situacions i moments que afavoreixen eixos vincles, i tot dins d’una metodologia característica dels programes d’immersió.

—I tot això fa que tothom estime la llengua; i les relacions que s’estableixen mitjançant aquesta, per part dels mestres, de l’alumnat i de les famílies són un altre pilar fonamental. Sense la confiança depositada per les famílies en el nostre projecte de centre, en la nostra forma, en una llengua, no hauríem arribat al lloc on som.

—Per acabar, en relació amb les claus per a l’èxit de la immersió, cal dir que el claustre ha d’anar a l’una, ha de participar en el projecte comú, ha de saber quins són els principis fonamentals i les senyes d’identitat del  centre, perquè si en eixa sabata que tant ha costat de crear es clava una pedreta i una altra i una altra, al final la sabata resulta incòmoda i te la vols llevar.

En els moments en què ens trobem ara, en defensa constant de la nostra llengua, aquest guardó per a mi i la comunitat educativa actual del Blasco ha sigut una injecció d’ànim i de força, per a tornar a recordar el camí, per a voler continuar.

Estem en una realitat complicada, en què ja no som escola amb un programa d’immersió; ara totes som escoles plurilingües, en què diuen que conviuen castellà, valencià i anglès, però que en realitat s’han posat límits a la llengua valenciana. I s’hi han creat uns percentatges amb què s’afavoreix la llengua majoritària i la de prestigi. Ens trobem amb un nivell de concreció que sabem molt complicat per al valencià.

M’agradaria compartir dues coses més, un pensament, i un poema.

Una llengua no s’ensenya, s’estima.
Una llengua no s’estudia, es parla.
Una llengua, la nostra llengua, sempre serà… la llengua valenciana.

I, recordant Joana Raspall:

Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides,
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja,
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldrà escriure un nou món
més just i net?

Potser que tu i jo ho provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet…

Per la nostra part i per a qui vullga, eixe raconet continuarà sent el CEIP Vicente Blasco Ibañez d’Elx.

Gràcies.

Maria Àngels Caravaca Campillo