Llum i dolor: Montserrat Roig i els testimonis dels camps nazis quaranta anys després

‘En Jacint Carrió va veure, entre els números dels morts, el del seu amic Toran.’ Quaranta anys després que aquest testimoni fos recollit per Montserrat Roig i publicat per primera vegada, la neboda del difunt, la historiadora manresana Rosa Toran, ha encapçalat la reedició d‘Els catalans als camps nazis (Edicions 62). L’obra ja va constituir ‘una especificitat molt notable’ quan va veure la llum el 1977 –primer, només a les edicions catalanes de París i, finalment, a Catalunya–. Cinquanta testimonis de persones deportades als camps de concentració nazis representen un treball periodístic únic i, alhora, esdevenen una font historiogràfica de primer ordre.

La nova edició de l’obra –com les altres de Roig, ‘significativament’ escrita en català– reprodueix de manera íntegra el text original afegint-hi només algunes rectificacions sobre les dades facilitades pels familiars. La principal novetat és una detallada introducció, a càrrec de Rosa Toran, que situa el context de l’obra i reconstrueix els quatre anys de feina intensíssima de Montserrat Roig, des de l’encàrrec de Josep Benet fins a la publicació del llibre. Un període de la vida de Roig, entre el 1973 i el 1974, en què l’escriptora i periodista ‘va passar de ser una desconeixedora del tema a tenir-lo present per sempre més’, que Toran detalla gràcies als materials de què disposa l’Amical de Mauthausen, a la premsa i en documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Explica, per exemple, quin qüestionari emprava Roig en les seves converses amb els testimonis. Per què vau anar a parar a Mauthausen? Quin va ser, en general, el comportament dels catalans a Mauthausen? Podríeu parlar del Reineger Kommando? Podríeu descriure un dia qualsevol al camp? Són només algunes de les preguntes que els ex-deportats van respondre.

Ara la portada és llisa, blanca. Una puresa només violentada per una filferrada, com la que separava els deportats als camps de la llibertat i com la que va dur tantes persones a una mort per electrocució –o, més ben dit, per desesperació–. Els nous lectors ni tan sols hi pararan esment. Els qui coneguin l’obra potser trobaran a faltar una fotografia. Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella en fila índia, retratats per Pilar Aymerich el 1972. A l’interior l’hi trobaran, juntament amb la resta d’imatges que certifiquen el relat de l’horror dels camps. Com recorda Toran, a Montserrat Roig li van arribar els negatius que havia guardat Francesc Boix de part d’un ex-deportat íntim amic del fotògraf, Joaquín López Raimundo. Quan Aymerich els va positivar es van adonar que els havia caigut a les mans ‘la clau per testimoniar de manera fefaent i donar veracitat a tota la narració’, explica Toran. A més de la immortalització de l’alliberament dels camps a càrrec de Boix, entre les imatges hi havia centenars de fotografies preses pels mateixos SS.

Un encàrrec de categoria internacional
L’escriptor i brigadista internacional deportat a Mauthausen Artur London va dir que Els catalans als camps nazis no era una visió freda i seca, sinó plena de sentiments humans. En la mateixa línia,  Toran explica que Roig va optar pel que era més difícil i va saber conjuminar perfectament la tensió entre el rigor periodístic i històric i una posició política clara i compromesa.

L’encàrrec de Josep Benet no era poca cosa, volia una obra de categoria internacional. Ara bé, segons la idea inicial, havia d’estar enllestit en tres mesos a partir d’unes quantes entrevistes a testimonis. A mesura, però, que Roig anava estirant els fils de cada història, la trama es complicava i trobava més persones disposades a explicar la seva experiència. Segons que explica Toran, era una oportunitat única perquè molts supervivents parlessin per primera vegada de les seves vivències, sobretot els que havien retornat a l’Espanya franquista.

En el text final hi conviuen dues dimensions, una d’explícita i una altra que fa de context omnipresent: els testimonis personals, fins i tot íntims o anecdòtics, i la Història –en majúscules–. ‘Molt sovint li parlaven de records, sempre mediatitzats per les circumstàncies posteriors, per la posició ideològica i política. Ella va optar per respectar-ho al màxim i transcriure, no ho va reelaborar’, explica l’autora de la nova introducció. I afegeix: ‘són els testimonis els que aporten versions, de vegades contradictòries entre elles’. Alhora, però, els testimonis no hi figuren en l’ordre de les converses que va tenir Montserrat Roig, sinó en ordre cronològic, amb la clara voluntat de resseguir, per mitjà dels relats individuals de l’horror dels deportats republicans, la història d’Europa des del 1936 fins a l’alliberament dels camps.

Segons Toran, Els catalans als camps nazis va fer dues aportacions clau. En primer lloc, va donar a conèixer que els catalans que havien estat deportats no ho havien estat per atzar, sinó perquè compartien un passat de lluita antifeixista. En segon lloc, ‘incorpora la història del nostre país en un context més ampli europeu’, com una part més de les confrontacions a Europa a gran escala entre feixisme i antifeixisme’.

Llum i dolor
‘«El dia que ens van aplegar per deportar-nos érem tantes dones que vaig pensar que potser hi hauria alguna companya de la meva terra. I vaig posar-me a cantar l’himne de l’exèrcit regular.» I mentre la Neus Català encetava les paraules: ‘Un dia tràgic la gent més innoble / d’aquesta terra desfeia la pau. / Els vils feixistes dreçats contra el poble / volien fer-lo sempre un esclau’, cercava amb els ulls alguna dona que entengués la cançó. Una cançó que venia a dir, en aquell marc, el mateix que ‘La marsellesa’ i ‘La internacional’, però en la llengua del seu poble. No va trobar ningú i marxà cap a Ravensbrück.’

Aquell dia els ulls de Neus Català no van trobar cap mirada amiga. Anys més tard, però, va poder conèixer històries com la seva gràcies a la tasca de Montserrat Roig, que, diu Toran, ‘aportà llum, malgrat que signifiqués començar una etapa de patiment i dolor’. L’any 1973 faltaven encara dos anys per la mort del dictador i molts supervivents es negaven a deixar res per escrit. Encara estaven atemorits.

Roig era una entrevistadora experta, durant la seva intensa carrera va poder interrogar els principals personatges de la vida política i cultural catalana. Ara bé, aquestes no eren unes entrevistes qualsevol. ‘Va haver de tenir molta sensibilitat i cura per seure amb persones a les quals havia de respectar el silenci i el dolor’, diu Toran. I el dolor, talment com una malaltia contagiosa, com més anava més la vinculava als qui seien al seu davant per lliurar-li els seus records. ‘Són gent estranya, que els ha quedat fixada tota aquella època i jo, a mesura que hi treballo, em deprimeixo cada vegada més’, va reconèixer Roig en una carta a Josep Maria Benet i Jornet l’any 1973, quan treballava com a lectora de català i castellà a la Universitat de Bristol, al Regne Unit.

Si Els catalans als camps nazis va esdevenir un element de memòria col·lectiva per a tot el país, també va ser una eina molt útil per als protagonismes, les víctimes: ‘Va donar identitat als deportats’. Va descobrir als catalans que els qui havien patit la cara més fosca del feixisme europeu no havien estat només els jueus, sinó també gent que els era propera, veïns, amics i coneguts. A més, gràcies a la tasca ingent de documentalista de Roig, recollida a l’annex de l’obra, molts familiars van assabentar-se que el pare o l’àvia havien mort en un camp.

Amat-Piniella i Roig: dues generacions cara a cara
‘El cas d’Amat Piniella és excepcional’. Entre la cinquantena de testimonis que omplen les pàgines d’Els catalans als camps nazis, el de l’escriptor manresà és un dels més especials. Mentre que bona part dels deportats que van a parar als camps eren membres de la classe treballadora i havien tingut un accés molt limitat a l’educació, Joaquim Amat-Piniella era un novel·lista, un il·lustrat amb capacitat d’elaborar un discurs sobre les desventures –fins i tot les més ridícules– que havia viscut a Mauthausen.

Montserrat Roig no ho va passar per alt: ‘En Joaquim Amat-Piniella i en Josep Arnal entraren a treballar a l’Effektenkammer, el Kommando que feia de magatzem de la roba civil. L’Amat-Piniella, en entrar a Mauthausen, fou enviat a la pedrera, però heus ací que se salvà, juntament amb el seu amic Arnal, gràcies a la pornografia’. Això contrasta amb el cas de Jorge Semprún, el testimoni del qual finalment no consta a l’obra perquè Roig el va considerar decebedor.

Amat-Piniella va esdevenir, per a Roig, molt més que una font. Van connectar i van establir un autèntic diàleg cultural i polític entre dues generacions. La correspondència entre ambdós és la prova d’aquesta confrontació entre dos moments històrics diferents que, en canvi, ‘tenen en comú la lluita’. Ell, contra el franquisme en guerra i contra el nazisme; ella, contra el franquisme establert. Toran explica que Amat-Piniella era un home pessimista, obsessionat amb els errors ‘que els havien portat a la desfeta total’ i amb la lluita perquè les noves generacions no ensopeguessin amb la mateixa pedra. Roig li rebatia aquest pessimisme: ‘Vosaltres vau fer moltes coses de les quals podem aprendre’. Però la seva expulsió de Manresa per part dels falangistes o les dificultats que havia tingut per a publicar K. L. Reich van ser exemples del segon càstig d’Amat-Piniella en tornar dels camps nazis, la dictadura, que en va reforçar l’abatiment.

Una treballadora incansable
‘Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, havia construït des dels inicis el personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella’. Així la descrivia Mercè Ibarz en un article a VilaWeb. Ara bé, no s’oblidava d’un altre aspecte definitori del caràcter de Roig: era ‘molt i molt treballadora, una novel·lista i periodista que va pencar molt’. Toran posa el focus sobre un fet que ho il·lustra perfectament. Va treballar fins pocs dies abans de la seva mort, amb només quaranta-cinc anys, el 10 de novembre del 1991.

‘Ara potser se li diria hiperactiva, però no ho era’, reconeix Toran. Segons que explica, Roig no deixava passar ni una oportunitat d’entrevistar, opinar o reflexionar sobre les qüestions que marcaven el seu moment històric. Vivia intensament. De Bristol a Glasgow, passant per Arizona, París o Leningrad. I va ser tan intensa la petjada que els testimonis dels deportats van deixar en Montserrat Roig que la seva relació no va acabar-se amb la publicació d’Els catalans als camps nazis. Havien estat més que fonts i va romandre unida per una profunda amistat a aquells qui ‘s’havien associat en condicions molt difícils i en clandestinitat per mantenir la dignitat del col·lectiu i defensar els seus drets’. Sobretot al voltant de l’Amical de Mauthausen i altres camps, per a quals Roig va ser ‘una punta de llança brutal’, segons que diu Toran.