La lluita dels dungans per protegir la seva cultura tot i la violència i l’exili

Un dels episodis més sagnants i desconeguts de la història és la revolta dels dungans. Allò que, segons alguns, va començar amb una discussió pel preu d’una canya de bambú va acabar amb la mort de milions de persones. Aquesta tragèdia humanitària va tenir lloc a la Xina imperial de final del segle XIX. A les províncies de Gansu, Shaanxi, Nangxia i Xinjiang els xinesos musulmans es van revoltar contra el control de la dinastia Qing. Van assassinar i massacrar milers de conciutadans de l’ètnia han. L’objectiu, llunyà i pràcticament inabordable, era crear un nou estat musulmà al centre d’Àsia.

L’emperador no ho va dubtar i va contraatacar amb força. Va executar els homes que havien participat en la rebel·lió, va empresonar els nens i va enviar les dones a l’exèrcit. Sumant les morts causades per les matances dels diferents bàndols, la fam i les malalties que es van escampar a conseqüència del conflicte, a més de les migracions en massa que hi va haver, hi ha historiadors que xifren en 21 milions les persones que van desaparèixer d’aquestes regions del nord-oest de la Xina. Només a la província de Gansu es va perdre un 75% de la població.

Els hui que van fugir a l’antic imperi rus han passat a ser coneguts com a dungans. Físicament, es podrien considerar han, l’ètnia majoritària de la Xina, d’un 92% de la població, però la religió els diferencia fins al punt que els hui que hi ha al país són considerats oficialment una de les 55 minories ètniques del gegant asiàtic. Actualment es calcula que hi ha 150.000 dungans al món. La meitat dels quals són a Quirguísia.

Un poble diferent

Milanfan no és com els altres pobles que l’envolten, encara que a primera vista no faci aquest efecte. Les cases no són diferents de les de la resta de Quirguísia. També és construït seguint una quadrícula allargada. I també té mesquites. En aquest cas, tres. Però si hom es fixa en algunes inscripcions a les parets, hi veurà algun caràcter xinès que sembla perdut en un món on impera el ciríl·lic. A les cases, hi trobarà algunes decoracions més típiques del veí oriental. Als supermercats, hi sentirà una llengua que no sona exactament igual que el quirguís o el rus que es parla a la resta del país. En les persones, hi observarà una manera de vestir lleugerament diferent: els homes duen taquiya, el clàssic barret musulmà; les dones van amb un vel lleugerament diferent del quirguís. I les bicicletes són omnipresents.

En un dels corrents migratoris que hi va haver durant les dècades de 1870 i 1880, un grup de dungans va establir-se en aquest racó de l’Àsia central on la religió principal era l’islam. A diferència dels seus veïns, eren bons agrícoles. No van trigar a integrar-se i considerar aquest indret la seva nova llar.

Tot i això, més d’un segle més tard, les noves generacions conserven gran part dels trets culturals que els seus avantpassats van arrossegar fins ací. El més diferencial de tots és, probablement, l’idioma. El dungan és una barreja del dialecte del mandarí que es parlava al nord-oest de la Xina al segle XIX, de l’àrab, el persa i de les llengües túrquiques del centre d’Àsia. Amb el temps, s’ha russificat amb la incorporació d’alguns manlleus i l’adaptació de l’idioma a l’alfabet ciríl·lic.

En pobles on la població majoritària és dungana, com a Milanfan, els més joves aprenen l’idioma parlant-ho amb la família i veïns i també a l’escola. Això, que ja passava també durant l’època soviètica, és una victòria molt important per a mantenir una llengua en perill d’extinció.

Passejant pels carrers de Milanfan, noto com les mirades se’m claven. És un poble de menys de 5.000 habitants i ací no vénen estrangers ni, amb prou feines, quirguisos que no siguin dungans. Potser per això, quan passo pel seu costat, un home em crida “Chai!”, la paraula internacional en aquesta part del planeta per referir-se al te.

Dins de casa seva, l’oferta d’infusió acaba evolucionant en un plat calent. Enretira la mosquitera de sobre el menjar i em serveix una ració d’una pasta amb forma quadrada i una salsa feta amb pebrots i ceba. M’explica que és un plat tradicional dungan. El picant, molt més fort que el que es pot trobar normalment a Quirguísia, em demostra que, efectivament, és un sabor llunyà.

La gastronomia és un dels trets culturals d’aquesta ètnia més fàcilment visibles per tot el país. No és estrany topar-se amb restaurants dungans, que tenen una certa popularitat entre els quirguisos. A Milanfan, hi trobo com a mínim cinc restaurants, una xifra que em sorprèn, si considerem la mida del poble. En un, hi detecto unes taules que immediatament m’evoquen a la Xina. Disposen d’un sistema per a cuinar directament al centre de la taula, un model de restaurant molt estès al gegant asiàtic.

Tradicions mortes, vives

La regió de Quirguísia que més migració dungan va rebre és, lògicament, la de l’est, on hi ha la frontera amb la província de Xinjiang, llar dels uigurs, a la Xina. Allà es pot observar una mesquita com no n’hi ha cap més. És la mesquita dungan de Karakol, la quarta ciutat més gran del país i llar de molts hui que van instal·lar-se aquí a final del segle XIX. El temple recorda més a una pagoda budista que no una mesquita quirguisa. És feta amb colors llampants i l’arquitectura és la típica de la Xina de l’època. Com a curiositat, la mesquita és construïda de tal manera que no va caldre cap clau per a edificar-la. Les obres es van completar l’any 1910.

Avui dia és una de les principals atraccions turístiques de Karakol, una ciutat coneguda sobretot per la seva posició privilegiada a la vora de les muntanyes. Però, a més a més, la mesquita és una finestra que ens permet de veure com era l’arquitectura de l’època de la Xina imperial de la dinastia Qing, tot i situar-se geogràficament i cultural a molta distància d’aquella petita ciutat d’un país majoritàriament nòmada.

De la mateixa manera, els dungans mantenen algunes tradicions que eren habituals a la Xina de fa 130 anys, però que actualment han desaparegut. És el cas, per exemple, dels casaments. Els dungans continuen celebrant-los com es feia en aquella època, mentre que a la Xina els casaments han evolucionat seguint la tendència global d’imitar la litúrgia occidental. Així doncs, a Quirguísia o Casaquistan encara es poden veure els vestits tradicionals que es posaven durant la dinastia Qing a la Xina, unes indumentàries i pentinats especialment acolorits i sofisticat en el cas de les núvies.

An insider photo- guide to a #Dungan wedding in #Kazakhstan https://t.co/565jYpBp6c pic.twitter.com/jmPTbta4d7

— Majlis Podcast (@Majlis_Podcast) September 10, 2018

Amb tot plegat, i tot i les adversitats, els dungans han aconseguit de mantenir un sentit identitari propi i una cultura pràcticament intacta. És una de les nacions sense estat més desconegudes de l’Àsia i del món. Però això no els ha frenat a l’hora d’actuar col·lectivament per preservar allò que els identifica i que, en el seu moment, els va portar a exiliar-se del seu propi país per sobreviure.