17.05.2020 - 21:50
El cas Montserrat és un dels escàndols més grans de pederàstia religiosa que han passat mai a Catalunya. El manual del silencio (Planeta, 2020) de Miguel Hurtado (Barcelona, 1982), víctima del monjo Andreu Soler, pederasta en sèrie de Montserrat, és el relat d’una vida per a refer-se del trauma dels abusos sexuals de quan era adolescent. Una vida reclamant justícia, informació, veritat i reparació.
La narració combina diversos aspectes. Una línia introspectiva, en què l’autor explora la seva infantesa, entorn familiar i social, adolescència i joventut, i els obstacles traumàtics de tota una vida lluitant per recompondre’s psicològicament. Els seus pares als anys noranta volien portar-lo a un psicòleg quan ell els va dir que era gai, per ‘corregir-lo’. Per contra, mai no ho van ni pensar quan els va confiar que havia estat víctima de pederàstia eclesiàstica.
És interessant de saber com actuen els depredadors sobre els nens. Els experts en diuen grooming. Quins trien? Quina estratègia segueixen? Com tenen l’infant dominat i atemorit perquè no els delati? Com reacciona contra el nen tot el seu entorn quan s’atreveix a comentar-ho a algun familiar o amic? Quin xantatge emocional reben després dels familiars i les autoritats eclesiàstiques? Quines seqüeles psíquiques i socials els deixa per a tota la vida?
Miguel Hurtado afirma estar viu de miracle gràcies a haver descobert l’activisme i haver-se atrevit a denunciar-ho: ‘Les experiències més traumàtiques succeeixen quan les institucions de les quals es depèn per a sobreviure ‒la família, l’escola o l’estat‒ són les que violen, humilien, traeixen o causen grans pèrdues o separacions, en comptes de complir amb la seva funció de tenir cura, protegir, promoure l’autoestima positiva, els límits segurs i la llibertat personal.’
Un altre vessant molt interessant, documentat legalment i històricament, explica com funciona la impunitat de la pederàstia sacerdotal ordenada pel Vaticà i els mecanismes d’emblanquiment i dissimulació dels delinqüents pederastes protegits per la mateixa Església. Hi ha una descripció impressionant de tots els casos i investigacions duts a terme arreu del món. Amb xifres esgarrifoses i testimonis de víctimes moltes de les quals l’autor ha conegut personalment. I una molt bona descripció de la història de lluita dels activistes internacionals contra la pederàstia i en favor de la protecció dels infants que, com el mateix Hurtado, ja fa anys que protesten, es manifesten, informen i denuncien.
El llibre, en definitiva, és una denúncia demolidora i molt ben fonamentada contra la jerarquia catòlica. El Vaticà ha vulnerat de manera sistemàtica i generalitzada els drets humans, considera l’autor, ‘és una de les organitzacions criminals més opaques i poderoses del planeta, (…) cap institució té a tants depredadors sexuals en nòmina’. Si els abusos els cometen un percentatge menor de religiosos (un 6-7%, segons informes d’investigació oficials), l’encobriment és més greu perquè el practica la jerarquia, començant pels papes. I dóna ales als depredadors, la majoria dels quals, malgrat les denúncies, han continuat actuant així contra molts milers de nens arreu del món. L’encobriment també inclou el silenci còmplice de la resta de religiosos que ho saben i callen.
Miguel Hurtado és psiquiatre infantil a Londres i un dels activistes internacionals més destacats. Va ser un dels representants de les víctimes en la compareixença del Vaticà davant el Comitè de la Infància de les Nacions Unides el 2014. Es va reunir amb els organitzadors de la cimera antipederàstia del Vaticà el 2019 i va ser un dels fundadors de l’Associació Infància Robada, la primera organització de víctimes dels abusos de l’Església a l’estat espanyol. Però per arribar fins aquí, com explica molt bé a El manual del silencio, l’esforç de lluita que ha fet per a la superació personal, laboral i social ha estat titànic.
El llibre descriu molt bé el desastre psicològic de la víctima de pederàstia religiosa. Es troba sol, generalment, contra la incomprensió dels pares, la societat i l’Església. Entre tots, directament o indirectament, el censuren, dubten d’ell o el fan sentir culpable. Superar-ho i sobreviure és tasca de dècades. Per això molts mai no ho arriben a denunciar si, de grans, no se senten emparats per una legislació i una societat que els dóna suport. Per això són delictes que no haurien de prescriure, com passa ara, perquè a la víctima li costa molts anys d’atrevir-se a denunciar-ho. És el cas de Miguel Hurtado. Ell en va informar les autoritats de Montserrat, però van aconseguir que callés durant molts anys. Fins i tot li van arribar a pagar per comprar el seu silenci.
Les memòries del monjo pederasta publicades per l’abadia
Ell, amb els anys i l’activisme internacional, va anar fent-se fort. Un dia un detall trobat a l’atzar el va revoltar. Sabia que el monjo agressor Andreu Soler havia mort el 2008. Un dia, cercant per Google, va descobrir que l’any abans, el 2007, Publicacions de l’Abadia de Montserrat li havia publicat en homenatge el llibre Escoltisme i Montserrat, la seva autobiografia. L’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol en signava el pròleg. En el llibre el germà Soler s’enorgullia de la seva tasca de quaranta anys amb els escoltes. Al final, un quadern de fotos mostrava el monjo pederasta somrient i feliç envoltat de nens, amb el papa, amb Jordi Pujol i Marta Ferrusola al Vaticà, etc.
Per Miguel Hurtado allò va ser un xoc. ‘Una vegada més la jerarquia catòlica espanyola es reia a la cara de les víctimes. El llibre era la constatació que l’abat Soler i l’Abadia de Montserrat se sentien totalment i absolutament impunes. Creien que el seu poder i la seva elevada posició social en la societat catalana els garantien que mai no haurien de retre comptes pels seus actes. Tenien patent de cors per a fer com els donés la gana, fins i tot, publicar un llibre de memòries a un pederasta en sèrie.’
El llibre va ser el detonant. Aquell dia Miguel es va decidir a denunciar el seu cas d’agressions sexuals públicament, cosa que es veuria amb forces de fer, finalment, l’any 2019, quan tenia trenta-set anys. Tot i ser psiquiatre i activista, li va costar vint-i-un anys de vèncer la por. Quantes víctimes hi ha que mai no han trobat la força ni el suport social per a denunciar el seu cas?
La primera denúncia pública contra el Monestir de Montserrat
L’any 2019 Miguel Hurtado denunciava públicament a El Periódico i El País els abusos sexuals de què havia estat a setze anys quan era membre d’un grup de joves escoltes de l’Abadia de Montserrat. El malson havia durat un any i l’agressor era el monjo Andreu Soler. Aviat sortirien a la llum una desena de víctimes més del mateix individu, que havia estat un depredador sexual impune durant quaranta anys tot i haver estat denunciat als abats del monestir Cassià Just, Sebastià Bardolet i Josep Maria Soler.
El 2019 és un any important per a les víctimes de l’estat espanyol. El Periódico ja havia destapat el 2016 l’escàndol de pederàstia eclesiàstica més gran de la història de l’estat espanyol, el dels col·legis dels Maristes, i Albert Solé va estrenar el documentari Examen de conciencia en què, entre més víctimes, va participar Miguel Hurtado. Totes aquelles denúncies eren, presumiblement, la punta d’un iceberg que encara ha d’emergir.
L’impacte social i mediàtic va ser considerable. Però els polítics i la societat civil van callar. Ni el parlament ni la Generalitat no hi van reaccionar. Cap polític no va condemnar els fets. Només el Síndic de Greuges va obrir una investigació. Tothom ho va considerar un afer intern de l’Església que havia de resoldre l’Església. Així són les coses. La pederàstia és un delicte penal que implica presó si el comet un civil. En canvi, si el pederasta és un religiós, només és un pecat legalment impune. El Vaticà ho ha establert així i la nostra societat hi ha dit amén.
El monestir de Montserrat va nomenar una comissió, amb gent majoritàriament vinculada al monestir o a l’Església, que mesos després en un informe reconeixia haver tingut dos monjos pederastes en nòmina. Deien que el germà Andreu era un ‘depredador sexual i pederasta’ que havia abusat pel cap baix de dotze adolescents d’entre quinze i divuit anys del 1972 al 1999. L’abat Josep Maria Soler va demanar perdó.
Miguel Hurtado, coneixedor dels informes d’investigació externs i independents que s’han fet arreu del món, opina al llibre que la declaració de Montserrat era una ‘estratègia d’emblanquinament. Es reconeixien casos individuals per a exonerar la institució de tota responsabilitat’. El germà Andreu, ja mort, feia de cap de turc i es carregava totes les culpes, mentre que l’encobriment dels seus delictes durant dècades que havien fet diferents abats no semblava haver existit. L’autor ho havia denunciat als abats Bardolet i Soler, que, durant anys, havien evitat tota denúncia civil fins al punt d’indemnitzar-lo per comprar el seu silenci.
Si el germà Andreu hagués estat investigat i jutjat quan Hurtado el va denunciar, quantes víctimes més no s’haurien pogut evitar? Com pot ser que les autoritats eclesiàstiques, siguin abats, directors de col·legis o bisbes, en vista de casos coneguts de clergues depredadors sexuals, els han amagat o canviat de destí, permetent-los gairebé sempre de mantenir-se en contacte amb nens?
Aquesta ha estat l’estratègia dictada fa dècades per la Santa Seu, que, actualment, està profundament tocada pels escàndols de pederàstia religiosa arreu del món. Els activistes com Hurtado, que tenen totes les dades, acusen d’encobridors Joan Pau II, Benet XVI (que va renunciar per això) i, fins i tot, l’actual papa Francesc, que, segons que diuen, a l’Argentina ha permès operacions d’emblanquiment i ocultació de sacerdots pederastes.
Sobre l’Informe de Montserrat, Hurtado, constata, a més, que és insuficient i no és com els realitzats als EUA, Irlanda, el Canadà o Austràlia. Aquests, a més d’investigar quants pederastes i quantes víctimes hi ha hagut, i durant quants anys, també investiguen molt més enllà: què en sabien els bisbes, quant de temps van callar mentre els seus empleats violaven nens i solen subratllar que la part més greu no van ser els abusos, sinó l’encobriment. Per tant, exigeixen que els bisbes denunciïn els fets a la policia, que la justícia civil hi intervingui, que es castigui el culpable i s’indemnitzi les víctimes.
A molts més països, on les denúncies i investigacions van començar a produir-se fa uns vint anys, com els EUA, el Canadà, Irlanda, Alemanya o Austràlia, s’han creat comissions d’investigació, protocols, mecanismes d’ajuda a les víctimes i modificacions del codi penal i de la legislació per impedir la prescripció del delicte i la impunitat dels religiosos i poder jutjar-los per la via civil. Ara les Nacions Unides pressionen fort al Vaticà. Tot i que encara resta molt per a fer, allí ha nascut una cultura política i social de protecció de la infància. Aquí no.
La Generalitat no ha obert la boca. I el govern de Sánchez, preocupat per aconseguir del Vaticà el permís per a traslladar el cadàver de Franco, ha alentit el tractament del problema. Així i tot, ha elaborat un avantprojecte de llei que no declara la imprescriptibilitat dels delictes sexuals contra nens, sinó que eleva el termini de prescripció als trenta anys de la víctima. No haurien de ser delictes imprescriptibles atesa la dificultat de la víctima per a denunciar-ho? Tampoc no valora d’organitzar una Comissió de la Veritat per a investigar-ne la magnitud i gravetat com s’ha fet a Irlanda, Anglaterra, Austràlia, el Canadà o Pennsilvània.
‘Després de la mort de Franco, escriu Miguel Hurtado, els bisbes ho havien deixat tot lligat i ben lligat. Mani la dreta o l’esquerra, sempre són capaços de mantenir els seus privilegis. Trepitjar la dignitat de les víctimes de pederàstia clerical era un preu que el PSOE estava disposat a pagar per aconseguir els seus objectius polítics.’
De moment, i d’ençà del franquisme, la llei religiosa està per damunt de la llei civil. La societat espanyola i catalana, com diu Hurtado, continua negant-se a fer els deures. És intolerable que en una societat que es pretén laica i democràtica encara sigui més important de mantenir el poder, el patrimoni i la reputació de l’Església que no pas garantir el benestar dels nens. Val a dir, com a dada significativa, que el Vaticà va ser l’estat que més es va oposar que els delictes sexuals contra menors i dones fossin considerats crims contra la humanitat i així poder ser jutjats per la Cort Penal Internacional. Encara no ha signat el tractat.
En els delictes de pederàstia eclesiàstica tots els camins porten a Roma
El Vaticà ha ordenat el secret i la impunitat ja de sempre. La llei del silenci. L’omertà mafiosa. Durant moltes dècades centenars de bisbes, cardenals, jerarquies de congregacions catòliques i tres papes han estat assenyalats com a encobridors: Joan Pau II, Benet XVI, que per això va dimitir, i l’actual papa Francesc, encara que, com que no té més remei, pretén de demostrar públicament millors intencions.
Una de les claus que permanent empara la impunitat és que el Vaticà és un estat. Per tant, gaudeix de privilegis diplomàtics, com ara la immunitat, i té influència en les altes esferes internacionals per a imposar la seva voluntat.
Segons que explica Miguel Hurtado, hi ha hagut tres onades importants de denúncia de la pederàstia. La primera, el 2002, que tothom recorda pel film Spotligth, la va començar la investigació dels periodistes del Boston Globe mereixedors del Premi Pulitzer. El 2004 un informe oficial concloïa que entre el 1950 i el 2003 10.667 individus havien denunciat haver sofert abusos sexuals de 4.392 religiosos (el 4% del cens). L’onada es va estendre pels EUA, el Canadà, Irlanda, Austràlia i el Regne Unit. El Vaticà es va enrocar en el negacionisme o en l’al·legació que era cosa de països anglòfons.
Però la segona onada, bàsicament a Alemanya, Holanda i Bèlgica, els va posar més en evidència. Comença el 2010 a Alemanya amb diversos casos d’escàndol, un dels quals va involucrar com a encobridor el germà de Joseph Ratzinger. El 2018, una auditoria interna de l’església catòlica alemanya havia detectat que entre el 1946 i el 2014 a tot el país 3.677 menors (la meitat, menors de tretze anys) havien estat víctima d’abusos sexuals de 1.670 religiosos.
Joseph Ratzinger havia estat arquebisbe de Munic del 1971 al 1981. Després, quan era cardenal del Vaticà, va promoure el secret pontifici que prohibia de denunciar els pederastes religiosos a la justícia civil. La llei del silenci. Després va ser elegit papa amb el nom de Benet XVI fins que va haver de dimitir el 2013.
L’onada es va estendre a Holanda, on un altre informe identifica vuit-cents sacerdots o treballadors de l’Església que havien abusat d’entre deu mil i vint mil menors en orfenats, internats i seminaris catòlics durant quaranta anys. A Bèlgica es van documentar tretze suïcidis de víctimes i la culpabilitat de noranta-un sacerdots durant més de cinquanta anys. Tot plegat, evidentment, sota l’encobriment de les jerarquies eclesiàstiques i el Vaticà.
El 2018 un altre informe concloïa que a Pennsilvània més de tres-cents religiosos catòlics van violar, sodomitzar, torturar, abusar i explotar sexualment més de mil nens d’ençà del 1950.
Després va venir una tercera onada important a països llatinoamericans, i es va descobrir que l’actual papa Francesc havia negligit en la investigació de casos importants.
A poc a poc l’activisme i la justícia es va imposant. Enguany, finalment, el papa Francesc ha decidit d’eliminar el secret pontifici en els casos d’abusos, cosa que no implica la col·laboració de l’Església amb la justícia. El sistema canònic impedeix les proves forenses o d’ADN i autoritzar registres domiciliaris. Les investigacions i judicis són secrets.
L’Església, per tant, continua menyspreant dos principis democràtics bàsics: la separació Església-estat i la igualtat dels ciutadans davant la llei.
Novetat important d’última hora
El manual del silencio (Planeta, 2020) es va publicar el mes de febrer passat. Contacto amb Miguel Hurtado per saber si des de llavors hi ha hagut novetats. Em diu que sí, que després del llibre ha passat una cosa important:
‘Els maristes van arribar a un acord amb les seves víctimes per indemnitzar-les extrajudicialment. És la primera vegada que passa a Catalunya i Espanya, cosa que crea un precedent. La resta d’ordes religiosos i diòcesis de Catalunya com els jesuïtes, claretians o benedictins de Montserrat han refusat d’implementar aquesta mesura. L’informe de transparència que publicat per Montserrat no establia cap mecanisme de compensació o indemnització de les víctimes. Conferències episcopals com l’alemanya han acordat d’establir-ne mecanismes. Així que un any després de la cimera del Vaticà, en la qüestió de la pederàstia a l’Església, els drets de les víctimes depenen del codi postal. No hi ha un criteri homogeni. En funció del país o de l’orde religiós es fa una cosa o una altra.’
