18.11.2016 - 02:00
|
Actualització: 18.11.2016 - 07:38
Josep-Maria Terricabras va fer la seva última lliçó a la universitat el dijous 8 de maig de 2014. Aquella nit començava la campanya electoral al Parlament Europeu i ell era el candidat d’Esquerra Republicana. Acabava el curs i ja no hi tornaria més, perquè es disposava a dedicar el temps a defensar el camí de Catalunya cap a la independència a Brussel·les. Amb tot, la Facultat de Lletres, el Departament de Filosofia i la Universitat de Girona, en general, li devien un homenatge institucional que és el que es va fer ahir al vespre a la sala de graus de la facultat. Com era d’esperar, no hi cabia ni una agulla. I molta gent havia de seguir l’acte a peu dret o amb cadires improvisades a banda i banda del pati de butaques.
‘L’amic Terri’
Hi havia cares conegudes, moltes cares de la societat gironina, i estudiants d’ara i d’abans, que volien retre homenatge al professor Terricabras. L’ex-conseller Del Pozo, Jordi Porta, Josep Tero, Perejaume, Pere Portabella, Xavier Pla… i més que em deixo i que no vaig poder anotar a la llibreta. Entre el públic, moltes dones de cabells curts i molts homes de closca pelada. El rector Sergi Bonet, el degà Josep Gordi i el director del Departament de Filosofia, Josep Lluís Prades, presidien l’acte. Tots tres inauguraven les intervencions per fer grans elogis d’en Terri, que és com li diuen els que el coneixen. ‘L’amic Terri’, deia Prades, que explicava que havien vingut a celebrar la carrera acadèmica del professor de filosofia. ‘Sense en Terri, no hi hauria estudis de filosofia a Girona’, assenyalava l’actual director del departament.
Prades feia una glossa de l’homenatjat: ‘Terri no és un especialista comú. Ha estat un entusiasta intel·lectual.’ ‘Terri ha combinat la profunditat intel·lectual amb un particular compromís moral.’ ‘Ha sabut acostar la filosofia a un públic general. I ho ha fet pel seu gran compromís ciutadà.’ ‘Sap compaginar profunditat i claredat.’ ‘És un pensador brillant; raonablement escèptic i raonablement entusiasta.’ I finalment una frase que sembla pensada per a l’ocasió pel filòsof David Hume: ‘Has de ser un filòsof, però no has de deixar de ser un ésser humà.’
Tres agraïments
Per una altra banda, Gordi reivindicava el fet de donar les gràcies i es volia mantenir allunyat de ‘la lloança’. I donava les gràcies a Terricabras en tres dimensions: com a ciutadà, com a professor i com a degà. Com a ciutadà, per haver-se presentat a les eleccions i pel compromís amb el país. Com a professor, per la defensa constant de la tasca docent. I com a degà, pel fet d’estar sempre a disposició de la facultat i d’allò que calgui.
Pensament i acció
Finalment, el rector Bonet definia Terricabras com a filòsof, activista, orador, pensador, professor, organitzador, divulgador, dinamitzador… ‘i, sobretot, ciutadà’. Ciutadà ‘intel·lectual i combatiu’. Recordava el paper decisiu de Terricabras per a la creació de la Universitat de Girona. La importància de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Per Bonet, en Terricabras ‘no ha volgut contemplar la societat sense intervenir-hi’. ‘L’home de pensament que també és home d’acció.’ Una acció que va des de la lluita contra el franquisme a la lluita per la plena sobirania. I acabava el seu elogi amb la frase de Bertolt Brecht: «Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons. N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles.»
Els tres últims consells als alumnes
Ara arribava el moment més esperat. Aquesta última lliçó, que no ho era. Sinó la lectio ultima de Terricabras. Un professor aclaparat, com reconeixia ell mateix en les seves primeres paraules al faristol. I no tardava gaire a fer riure els assistents: ‘Us miro molt, ara així tots junts, perquè potser totes aquestes persones juntes només tornaran a estar juntes quan jo no hi seré. I aleshores no ho podré veure!’
A continuació, recordava els tres últims consells donats als seus alumnes: expressar sempre agraïment i satisfacció; ser sempre rigorosos en el pensament; i posar les seves capacitats al servei dels més febles. Perquè, com diu la seva dona: ‘Qui fa tot el que pot, sempre estar obligat a més.’ I amb aquestes frases, les rialles s’anaven succeint durant tota la intervenció. Terricabras continuava la lliçó magistral (ara que són tan arraconades pels capdavanters de la innovació de la modernitat pedagògica) amb reflexions sobre l’amistat i l’afecte. Sobre com s’aprèn a filosofar: amb contrast, debat i diàleg. Sobre el Wittgenstein que li va fer ‘girar el cap i potser el cor i tot’, que deia que descriure bé la realitat és molt difícil. I els seus dicta.
El de la mosca:
«Quina és la teva meta en filosofia? —Mostrar-li, a la mosca, la sortida de dins la campana atrapamosques.»
O aquest altre:
«Avui, l’ensenyant de filosofia no dóna aliments a un altre perquè li agraden, sinó per canviar-li el gust.»
L’anècdota no tan anecdòtica a secundària
I Terricabras no volia deixar de destacar com el va marcar el seu pas per la secundària, com a docent. I tornava a arrencar les rialles explicant aquesta anècdota:
«Un any, a final de curs, per mirar de simplificar la vida als meus alumnes de COU, vaig posar-los com a tema d’examen que escrivissin sobre ‘Els universals’, que era un dels temes que després es podien trobar a la selectivitat. Una alumna va escriure literalment, en castellà: ‘Los universales tanto quitan como ponen, pero ponen más que quitan y quitan menos que ponen.’ Jo, a part de recordar-me de cop de ‘Isabel y Fernando’, la vaig cridar al meu despatx i li vaig dir: ‘Però, què ‘quitan’?, què ‘ponen’? La part millor, però, encara havia de venir i va ser la seva resposta: ‘Ah, això ho deu saber vostè, que és filòsof.’»
Aquella anècdota el va fer caure del cavall, recordava ahir Terricabras. Segons aquella alumna, un filòsof és algú que pot entendre coses incomprensibles i que, a més, hi pot donar resposta.
No és una cosa; és una manera de fer
Per Terricabras, el cultiu de la filosofia és el cultiu de la defensa personal, que quan s’escampa és el cultiu de la defensa col·lectiva. Perquè ‘la filosofia no és alguna cosa; ni una doctrina ni un contingut; és una manera de fer’. Una manera de fer que consisteix, segons el filòsof gironí, en quatre trets específics: ‘descriure bé allò que es vol examinar; qüestionar les veritats aparents; mantenir l’esperit crític en les respostes; i afinar i matisar els judicis.’
‘Lamento profundíssimament’
I ací arribava la reivindicació més emfàtica de la seva intervenció: ‘Per promoure el pensament crític, el diàleg intel·ligent i el judici honest, em sembla que no hi ha cap recurs millor que el cultiu rigorós i l’enamorament total del llenguatge, de qualsevol llengua, de totes les llengües, tot i que, és clar, resultaria desenraonat no començar, i continuar, per la promoció de la pròpia.’
Terricabras feia aquí una defensa viva i contundent del llenguatge i de la llengua. ‘Lamento profundíssimament que la llengua es continuï considerant només com un mitjà de comunicació, perquè llavors el declivi de totes les llengües serà inevitable, ja que ens quedarem amb aquella o amb aquelles poques llengües que ens assegurin la millor comunicació entre nosaltres. No, la llengua no és només un mitjà de comunicació, encara que també ho sigui, sinó que és sobretot el medi en el qual vivim, ens movem i som.’ I encara: ‘Certament, el llenguatge és el tret que ens marca més radicalment com a humans, el tret definitori de la nostra vida.’
Decadència intel·lectual?
I reivindicava parlar bé perquè és un símptoma i una prova de pensar bé: ‘No entenc que el sistema educatiu, de baix a dalt, que els mitjans de comunicació i que tots aquells que es dediquen a l’acció social i pública, no donin molta més importància al llenguatge. No demano només que tothom parli bé –també ho demano–, sinó sobretot que, més enllà dels diacrítics i de l’ortografia –que també són molt importants–, que, més enllà d’això, tothom, sobretot els meus alumnes, sàpiguen, entre altres coses, fer oracions de relatiu, sàpiguen usar els pronoms febles, sàpiguen lligar subjecte, verb i complement. Perquè si no ho saben fer, vol dir que el seu pensament, el seu raonament, no és articulat, és confús i miserablement –de vegades, pretensiosament– inconnex, desarticulat. Que es doni poca importància a això és, per mi, el senyal més evident de decadència intel·lectual.’
Que la podrien passar en prime time, aquesta lliçó?, pensava jo mentre escoltava tot això del llenguatge. Potser funcionaria…
Les 3 (+1) passions de Bertrand Russell
Terricabras acabava la intervenció recordant les tres passions que havia explicat Bertrand Russell al pròleg de la seva autobiografia, i n’hi afegia una altra: «Tres passions, simples però aclaparadament fortes, han governat la meva vida: l’ànsia d’amor, la recerca de coneixement i una insuportable pietat pel patiment de la humanitat.» La quarta de Terricabras: «La meva passió per aconseguir el ple reconeixement de la personalitat jurídica i política del meu país, amb la seva història, la seva llengua i cultura, el seu dret, la seva diversitat, la seva creativitat, els seus costums i tradicions.»
La lliçó tenia aquest títol: ‘Tot és provisional.’ Terricabras confiava que després d’haver-lo escoltat s’entengués millor el títol, ‘sense que calguin majors explicacions’. Perquè ‘si tots tenim la vida a l’encant, bé ha de ser tot provisional. Al capdavall, en som nosaltres.’
L’aplaudiment després del ‘moltes… moltes gràcies’ del final s’allargava com és merescut. I es culminava l’homenatge amb el regal d’un dibuix de l’artista i poeta Perejaume. Fet per a l’ocasió. I d’un llibre reflexions sobre Terricabras de molts col·laboradors i amics seus.
Podeu veure a continuació la intervenció de Terricabras ahir a la Sala de Graus, a Girona:
