La lliçó de Trump, la desobediència i l’estratègia dels pingüins

Sabeu per què ens va agafar de sorpresa la victòria del Trump? Perquè ens plau d’enganyar-nos sistemàticament. Volem sentir les notícies que ens agrada sentir. Ens estimem més fer-nos una idea del món i de la gent agradable, encara que no sigui la real. I això passa quan vénen les eleccions nord-americanes i en molts més àmbits de l’actualitat. Creiem que el sí guanyarà a Escòcia. O que el no s’imposarà al Brexit. O que això que va passar als països àrabs eren revolucions en favor de la democràcia. Som idealistes. I això no és pas dolent. Ens ho volem fer fàcil i ja ens va bé que ens informin d’un món tal com ens agradaria creure que és, encara que no sigui el de debò.

I així, Trump era un monstre masclista, xenòfob i groller i poca cosa més. No ens interessava saber per què tenia un discurs sobre els imposts que interessava els nord-americans, fossin del color que fossin. I la Hillary, ens delíem perquè fos la primera presidenta dels EUA. Però no ens n’interessaven gaire les raons de la seva incapacitat per a connectar amb els ciutadans. Volíem pensar que el món canvia sempre en favor de la nostra mentalitat.

Això passa també amb estudis o informes que dibuixen la societat d’acord amb els nostres prejudicis. Quan encaixen amb allò que pensem, els acceptem i n’estem ben cofois. Quan no hi encaixen, busquem una explicació per a poder-los refusar i acusar de falsedat. I vinga a viure tranquils, com si dibuixant el món tal com ens agradaria que fos ajudés a fer-lo d’aquesta manera.

Si ho traslladem a la nostra dimensió, aquesta mentalitat la trobem també en situacions com les potencials detencions ordenades als mossos per jutges que segueixen lleis espanyoles en un marc legal vigent espanyol. Hi ha qui voldria que una policia democràtica actués atenent objectius polítics o ideològics. Com si la realitat fos ja la que voldríem. I és evident que això seria una catàstrofe. Si la policia actués amb criteris polítics i no ajustant-se exclusivament a la llei vigent, es crearia una arbitrarietat que convertiria el nostre país en un sistema autoritari on els agents treballarien a cop d’ordre política. Faríem miques la separació de poders que ha de mantenir-se en tot moment si es vol fer el pas cap a la independència per vies democràtiques estrictes. Cal, en tot cas –i en això ens posarem d’acord aviat tots plegats– que canviï el marc legal vigent per un d’obediència estrictament catalana aprovat pel parlament i validat en un referèndum. I, si no m’erro, aquest és el pla acordat per uns i altres.

Aleshores, què cal fer mentre no arribi la tempesta? No, no cal resignar-se. Però sí que cal aprendre les estratègies de la natura. Que, com deia el poeta, la natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia. I la bèstia que em serveix d’exemple per a determinats moments és el pingüí. A banda de ser un animal d’una bellesa plàstica extraordinària, és un resistent de primera categoria. I sap que quan ve un temporal pot fer el gallet i caure abatut o bé fer pinya i resistir.

Suposo que tots hem vist una vegada o altra aquell moment del temporal de fred, quan centenars o milers de pingüins s’apleguen en una concentració colossal com si fessin aquells castells que demanen una pinya de braços caiguts… Ells amb les aletes enganxades al cos, cercant l’escalfor del company del costat, convertint els individus en un gran sistema col·lectiu. I els que es troben al perímetre exterior, que es van reemplaçant en un relleu constant.

Doncs és això que cal que trobin entre els independentistes quan proven d’atacar per a dividir-nos. I també és això que s’han de trobar els Trumps que puguin anar guanyant a Europa i a la resta del món. Hi ha moments que la unitat i l’escalfor entre companys és decisiva. I els pingüins, d’això, en saben un niu.