19.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 20.09.2015 - 12:54
‘Ara només falta un comunicat de la Conferència Eposcopal Espanyola amenaçant d’excomunicar els que votin independentista’, deia ahir en un piulet prou eloqüent el periodista Pere Martí Colom. I és que l’ofensiva per terra, mar i aire que ha posat en marxa l’estat espanyol —la cosa va molt més enllà del govern— contra la independència és força desesperada.
Ara només falta un comunicat de la Conferencia Episcopal Española amenaçant d'excomunicar els que votin independentista #27S
— Pere Martí Colom (@peremarticolom) September 18, 2015
Ho explica també el representant permanent de la Generalitat a la UE, Amadeu Altafaj: ‘En la línia recta final de la campanya, s’han disparat els nervis de l’estat espanyol per la previsió d’una victòria dels partidaris del sí a la independència.’ Hi ha tres nivells d’atac: (terra) els bancs marxaran, les pensions no es podran pagar i no hi haurà inversions; (mar) els mitjans de comunicació espanyolistes tenen carta blanca per mentir descaradament i la junta electoral fa campanya pel PSC, Catalunya Sí que es Pot, PP, C’s i Unió; i (aire) el món no us vol, no us reconeixerà mai i quedareu fora de joc pels segles dels segles.
Paradoxalment, l’estratègia de la por, quan passa de mida, pot arribar a fer riure. I això va passar ahir amb l’amenaça dels bancs d’abandonar Catalunya (i els seus milions de clients) en cas d’independència. Alguns usuaris de Twitter van reaccionar amb l’enginyosa etiqueta #bonventibancanova. I bé, en aquest tauler cadascú juga les seves cartes. I ahir els banquers de l’estat espanyol van pagar els serveis prestats per un govern que els ha rescatat (amb diners europeus) per evitar la seva fallida abans de la de centenars de milers de famílies de tot l’estat espanyol. Que et salvin la pell té un preu i els banquers l’han pagat de gust. Però hi ha amenaces que són ben poc creïbles. Ho explica ben clar el professor Sala i Martín en aquests piulets:
Algú s’ha parat a pensar què vol dir exactament què vol dir que els bancs marxaran? Abandonaran les sucursals? El 50% del negoci? Au va!
— Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015
Els bancs no els agrada que marxem perquè genera incertesa. Però TOTES les empreses s’acaben adaptant. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015
Per tant, la gent no ha de votar el què convingui als bancs. Els bancs estan per donar-nos servei. No nosaltres per servir-los a ells!
— Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015
Vosaltres voteu en llibertat i sense sentir-vos coaccionats . Els que ara ploren, demà s’adaptaran. No poden viure sense el vostre negoci! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015
Recordeu la inconsistència temporal (explicat “És l’Hora dels Adéus?”). El dia 28S, els bancs CANVIARAN RADICALMENT d’actitud! No marxaran!
— Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015
Tot aquest sidral d’ahir ha enterrat molt ràpidament el debat dels candidats a 8TV de dijous. En trec tres observacions, que enumero a continuació:
1. En Raül Romeva té moltes virtuts, però no és un bon púgil per als debats. Funciona millor a les entrevistes que li permeten d’explicar-se més pausadament. Segurament, el president Mas o Oriol Junqueras haurien sortit més ben parats de les esgarrapades dels unionistes de la colla. Cal saber mossegar somrient en els debats i Romeva estava massa a la defensiva.
2. L’unionisme està molt nerviós. No calia ser un observador gaire hàbil per a notar aquesta mena de ràbia que sortia de les expressions d’Iceta, Albiol, Arrimadas, Espadaler i Rabell. Tots saben —encara que ho neguin— que la independència es decideix el 27-S. I saben que tenen molts números de perdre. I això es va notar en el to de les intervencions. I mira que comptaven amb l’ajuda del moderador (això de passar les declaracions del portaveu de la CE va ser de traca i mocador) i del format: 5 contra 1.
3. I dic 5 contra 1 perquè el setè anava una mica a la seva. Anna Gabriel va ser sens dubte la revelació de la nit. Les xarxes es van omplir d’elogis —més continguts o més desmesurats— a la candidata de la CUP que, amb aquella serenor de no saber-se del grup, va anar liquidant els contrincants en una mena de duels televisats. Tan sols li faltava el barret de ‘cowboy’ i el fum del revòlver després de disparar. Vegeu aquest recull de totes les seves intervencions al debat:
Tot amb tot, la campanya ja arriba a la fase decisiva. Aquest cap de setmana veurem les grans escenificacions dels partits. Els actes centrals seran un termòmetre de la força seductora de cada proposta. I tanmateix, n’hi haurà uns que per defensar l’statu quo es veuran beneficiats d’una mena de retransmissió propagandística dels seus actes més grans. Podrem carregar tant com vulguem contra l’actuació inèdita i aberrant de la junta electoral espanyola i tots els seus membres, però hi haurà uns partits (PSC i Catalunya Sí que es Pot, perquè Unió ja hi ha renunciat) que aprofitaran el joc brut que els brinda l’estat espanyol. Que ho facin el PP i Ciutadans, potser m’hauria d’indignar, però no em sorprèn. Però que els partits de tradició democràtica no ho denunciïn és molt més greu. Quina pena!
