27.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 28.04.2021 - 09:57
La Fundació Arrels avisa ja fa mesos que una cinquena part dels qui viuen al carrer a Barcelona hi ha anat a parar en el context de la pandèmia de la covid. És gent que no havia viscut mai al ras i que hi ha acabat en el moment més difícil que podíem imaginar. Perquè, a les dificultats de sempre, s’hi han afegit nous problemes per a trobar un lloc on estar-se, per a menjar, fins i tot per a la higiene. I, també, una desatenció perillosa pel que a la pandèmia. Els vaccins, per exemple, als sense-sostre encara no els han arribat. Les autoritats s’havien compromès a vaccinar-los amb els de Janssen però encara els esperen. La situació, aquesta indefensió, no és exclusiva de Barcelona, car és la mateixa en totes les grans ciutats del país, de Perpinyà a Elx.
Des d’un altre marc geogràfic, però completament relacionat, avui publiquem a VilaWeb aquest article del professor Rajib Dasgupta, de la Universitat Jawaharlal Nehru, de Nova Delhi, en què ens dóna les claus dels motius que han dut l’Índia a l’hecatombe sanitària en què es troba avui. Les imatges de les dotzenes de cremacions simultànies de cossos a Sarai Kale Khan o a Ghazipur, com aquestes que us oferim del fotògraf Idrees Mohammed, són molt punyents, però sobretot reflecteixen una realitat que fa por, que atemoreix per les conseqüències que pot tenir per a tothom. Dilluns –ara per ara són les darreres dades oficials– sols a la ciutat de Nova Delhi van morir 381 persones de covid. En un sol dia. I les estatístiques pujaven de colp a l’Índia, que esdevenia ja el segon país del món en nombre de casos, amb més de desset milions. Una xifra que dobla a tota velocitat el nombre de casos combinats als estats espanyol i francès. Dasgupta explica que els més afectats han estat els barris pobres, on centenars de milers de persones “no tenen ni vàters encara”. I explica que ha estat allà que, amb la negligència de tothom i sobretot del govern com a vector necessari, s’ha desencadenat la tragèdia.
Parlant ahir d’aquestes coses amb Ferran Busquets, el president de la Fundació Arrels, em recordava que la salut i la pobresa són vasos comunicants i que si vols construir un entorn segur has de donar seguretat a tothom. A casa i al món.
I la covid, precisament, ha posat en relleu que o ens salvem tots junts o ens enfonsem tots junts. Això, una cosa tan senzilla com això, és just però també és eficaç, en contraposició a aquesta accelerada decantació social que es produeix davant els nostres ulls. La covid ens va igualar a tots, possiblement per primera vegada en segles, i tots vam haver de treballar junts per a passar el moment més difícil. Però mireu que ràpidament que s’han abandonat les promeses d’estabilitat i suport social per a tothom i com en el moment que hem començat a traure el cap mínimament, els rics –deixeu-me dir-ho així, i això val tant per a persones com per a països– s’han afanyat a tornar els pobres a lloc, a retornar-los a la marginalitat. D’una manera que, en vista de les lliçons del darrer any i mig, no podem sinó qualificar, tranquil·lament, d’insensata.
