La llibertat segrestada

Aniré ràpid a escriure aquest text, no fos cas que el govern decidís de controlar el que publica la premsa independent i els Mossos esbotzessin la porta de casa i se m’emportessin pres.

Que faig broma? Si us hagués dit a final de l’any passat que durant moltes setmanes no podríem sortir de casa, que ens posarien franges horàries per sortir a passejar (excepte si tenies gos), que tots portaríem màscares pel carrer, que ens prohibirien de tocar-nos, que no podríem fer un cafè o anar a sopar amb les amistats, que aquest Nadal restringirien les reunions familiars nombroses… m’hauríeu pres per foll. Encara més: si fa uns quants dies hagués dit que el govern català demanaria de genollons al govern espanyol que decretés l’estat d’alarma perquè ells, al seu torn, poguessin decretar la queda, i no poguéssim sortir de casa (excepte si tens gos), hauríeu demanat el meu ingrés a un hospital psiquiàtric, o que em practiquessin directament una lobotomia.

Escric des del sarcasme, però la cosa és molt seriosa. No cal haver llegit els teòrics anarquistes del segle XIX per saber que l’estat és un dispositiu d’essències repressores. És que no ho diuen, només, els anarquistes. També ho diu el comissari Brunetti en una novel·la de Donna Leon: ‘L’Estat sempre es defensa, però mai no té temps de defensar els seus ciutadans: ni temps ni interès.’ Fins i tot un periodista conservador com Lluís Foix ho va deixar publicat en un diari més conservador encara, que és La Vanguardia, l’any 1992: ‘Per naturalesa, l’estat reglamenta, burocratitza, tanca, obstrueix.’ I, per acabar amb les cites, una d’Enrique Vila-Matas: ‘S’ha agreujat tant la distància entre l’estat i l’individu, entre singularitat i col·lectivitat, que vivim en una permanent situació de terror que, per si encara calgués, la televisió i tots els mitjans lligats al poder, còmplices perfectes d’aquest estat de pànic general, s’encarreguen de recordar-nos-ho a tota hora.’

Tots aquests pensaments van ser escrits sense saber res de la pandèmia que ara ens atemoreix. Però que ens atemoreix més que no caldria perquè hem deixat que l’estat (o aquest succedani que és el govern català) entabani el pensament crític, ocultant informació per estratègia o, pitjor encara, perquè no en té o no la sap interpretar. Com a societat vam acatar les primeres mesures coercitives sense dir res, vam pensar que els polítics ens volien protegir del virus. Vam donar-los la mà i ara ja ens prenen tot el cos, singular i col·lectiu. I caldria dir prou. O, almenys, aixecar la veu i fer-nos preguntes, com l’altre dia feia la filòsofa Laura Llevadot al programa FAQS de TV3: qui mata, el virus o la precarietat del sistema de salut català, debilitat per uns governants irresponsables?

No sóc cap negacionista, la cosa no va per aquí. Encara més, estic d’acord amb el que Manuel Delgado va dir al començament de la pandèmia, que ser obedient era una mesura fins i tot revolucionària. La idea em va agradar: enfront dels negacionistes o enfront d’aquells que, mentre es moria la gent als hospitals i a les residències, reclamaven la llibertat de no portar màscara o qualsevol altra bajanada, n’hi havia que fèiem un pas enrere en les nostres llibertats (excepte si tenies gos) perquè enteníem que la nostra llibertat acabava on començava la salut dels nostres veïns.

Però han passat molts mesos i l’obediència i la por ens han tornat mesells, potser covards i tot. Fins al punt que quan Oriol Mitjà, un epidemiòleg amb una trajectòria acadèmica i de treball de camp impecable, diu que el govern català ha demostrat la seva incompetència, en comptes d’aplaudir-lo, les xarxes s’inunden d’opinions favorables a uns polítics que, més que gestionar la pandèmia, han gestionat la por de la pandèmia. Bé, les xarxes es van inundar d’opinions i Laura Rosel va fer un editorial a Catalunya Ràdio en contra del Dr. Mitjà que passarà a la història del periodisme submís.

És clar que em preocupa la pandèmia; em preocupa més que a uns altres perquè sóc persona de risc. Però a hores d’ara, més que el virus em preocupa que estiguem en mans d’uns incapacitats per a gestionar les seqüeles del virus. Les dades, en això, són diàfanes. I encara que atorguéssim la presumpció de bona voluntat al govern de la Generalitat, no podem oblidar que la bondat conlligada amb la falta de competència ha originat devastacions.

Ens han segrestat la llibertat i l’hem de reconquerir. No pot ser que els més rebels de la societat siguin els joves que queden als afores de les ciutats per beure cerveses. Rebels sense causa, ja ho sé; una rebel·lia irresponsable, sense ideologia, però almenys desobeeixen uns polítics que a Catalunya no han sabut aturar els altíssims índexs de propagació del virus. I que es mantenen en els càrrecs a pesar d’aquesta objectiva incompetència.

Jo continuaré portant la màscara perquè vull; continuaré rentant-me les mans assíduament i procuraré no encomanar la malaltia a ningú ni que ningú me l’encomani perquè vull. Però em declaro desobedient dels incapaços, dels que desinformen, dels que amaguen la seva incompetència darrere les bambolines del poder.

Si ens hem passat la vida reclamant la dimissió d’un polític quan no compleix els deures i les promeses, els catalans tenim el deure d’exigir el que sembla impossible (que són les coses que s’han de demanar en primer lloc): que el govern català plegui immediatament i sigui substituït per un consell de tècnics en medicina (menys quedes i més infermeres i metges), en ensenyament (menys demagògia del conseller Bargalló i més mestres) i, ja que hi som, en ordre públic (menys porres i més mediació).

Quan en un país, els gossos són els qui tenen més llibertat és que el problema s’ha fet massa gros. (Rostre somrient, rostre somrient, rostre somrient.)