21.09.2015 - 06:00
Som a tan pocs dies del vot de la nostra vida que he estat temptat de titular aquest article ‘L’hora de la veritat’. Perquè el dia 27 de setembre ho serà. Posem-nos èpics: diumenge serà l’hora de fer el gest col·lectiu més important d’aquests darrers tres-cents anys per la nostra llibertat nacional. En serà l’hora i el farem. Per dignitat. Per la nostra llibertat personal.
Deu ser per això, perquè som davant un dels moments de més transcendència que viurem, que a hores d’ara ningú, ni dins ni fora del país, tampoc a Espanya ni més enllà, no discuteix que aquestes eleccions, en diguin com en diguin, tindran un caràcter plebiscitari. I deu ser per això, també, que assistim a un espectacle fascinant: a aquest pas podrem estrenar la república inaugurant un museu de les amenaces! Si no m’he descomptat, només falta que els bisbes ens amenacin d’excomunicar-nos si votem per la independència. No, calla, que ells ja fa mesos que van dir que això seria pecat. Sort que després alguna veu autoritzada del Vaticà n’ha fet fins i tot befa…
Són tan exagerades, totes aquestes amenaces, que més aviat fan riure. Que farien riure si no fos que, malauradament, sempre acaben espantant algú. Perquè hi ha gent espantadissa. Hi ha gent crèdula. Hi ha gent desinformada i sense la capacitat o l’interès necessaris per a informar-se. I, en canvi, no caldria sinó, tots els vots valen igual. Per això les amenaces no fan riure. Són immorals i indecents. Servir-se’n hauria d’inhabilitar per a la vida pública.
Però les coses no van així. Ja hem vist com actuen els qui representa que són àrbitres. Es deu comentar tota sola la grotesca decisió de la Junta Electoral de considerar, primer, que la Via que vam fer per la Diada era un acte de campanya i obligant, després, els mitjans públics a compensar els partits unionistes regalant-los temps de ràdio i de televisió. Es deu comentar sola: no cal que en parlem més. Quan els àrbitres són art i part s’ha acabat el joc. Ja no hi ha regles.
La llibertat o la mort. He estat a punt de titular així aquest article. Tal com ho veig, el 27 de setembre votarem i amb els nostres vots escollirem o llibertat o mort. O la possibilitat de construir un nou país, un altre horitzó de futur per al país i per a tots els qui hi vivim, i sortir de l’atzucac que és, si més no per a nosaltres, Espanya. O la condemna a continuar sota l’arbitri d’aquests jutges que ens castiguen a ser ciutadans de segona, súbdits sense veritable capacitat de decisió, individus sotmesos a la demagògia més infame i encara a haver-ne de demanar perdó. Una condemna que és, si ens ho mirem a la tremenda, una mort civil col·lectiva. Però no m’agrada exagerar.
I per això he decidit, finalment, que l’article tindria un altre títol: la llibertat o la por. El que decidirem diumenge 27 de setembre és, també, si votem amb llibertat o ens rendim a la por. Si som i volem ser, amb tota la responsabilitat i totes les conseqüències, o ens resignem a ser mesells. Si creiem que el nostre vot és lliure i tenim, per tant, el dret irrenunciable de triar el camí de futur en què lliurement vulguem creure. O, per contra, si són els bisbes, els banquers, cap empresari patètic, el tribunal constitucional espanyol i tota la resta d’estructures arnades d’aquest estat, naturalment la seva diplomàcia, més o menys amb sordina els seus militars, també les mitges paraules dels funcionaris europeus, de Cameron, Merkel o Obama, els qui decidiran per nosaltres.
Si calia, doncs, hi ha una raó definitiva per a votar a favor del trencament: ningú no ha de venir a dir-nos què ens convé votar. Ningú no pot fer-ho. Per dignitat democràtica, no ho podem permetre. I la millor manera de rebel·lar-s’hi és votar en consciència i amb llibertat. Sense por. Apostant per un futur nou i millor. Per una de les dues candidatures del sí-sí. No volen brou? Donem-los-en dues tasses.
No tingueu por. No deixeu que ningú al vostre voltant es rendeixi a la por. Sigueu lliures. Perquè volem ser lliures i podem ser-ho.
