05.01.2022 - 21:50
És l’òrgan suprem de la comunitat universitària. Precisament per això, les seves sessions tenen, o haurien de tenir, la pàtina de solemnitat que reclama la trobada. S’hi fa balanç, s’hi debaten línies estratègiques, etcètera. Aplega els representants electes dels professors, els estudiants, el personal administratiu i de serveis, a més del rector, el secretari general, el gerent i els degans i directors de departaments. No es reuneix cada dos dies, per entendre’ns. És una maquinària que demana el seu temps. Mesos.
Però a la Universitat Pompeu Fabra, que ara no fa res acaba de celebrar el més o menys rutinari més o menys interessant claustre-balanç de l’any amb el corresponent informe del rector, n’hi deu haver passat alguna de grossa, trasbalsadora, cataclismàtica, perquè tot just quinze dies després ja n’han convocat un altre. D’extraordinari. Urgent. Per què?
La nota que fa pública la UPF, i amb la qual se suposa que es justifica la cosa, analitzada a poc a poc és tirant a intranquil·litzadora. Perquè té un redactat tot esquitxat d’inexactituds i de tu ja m’entens (i, si m’entens, en prendràs nota) que no sembla propi d’una entitat acadèmica com és la universitat. Diu que “un professor” ha fet un piulet que ha “generat controvèrsia” i que “per tractar en el si de la comunitat universitària sobre la llibertat d’expressió” es convoca el claustre extraordinari. I que volen acordar “un posicionament com a Universitat que permeti interpretar casos com l’esmentat i d’altres que també s’han produït recentment, així com els que es puguin produir en el futur”.
Brrrrrr…
No sé ni per on començar. Pels implícits i les omissions i les inexactituds: no esmentar el nom de la persona a la qual tan impúdicament prèviament s’ha assenyalat, i que és el professor de Dret Constitucional Hèctor López Bofill; no citar el piulet que ha encès els sensibles sensors dels vigilants del camp de sègol (els sensors dels censors, sí), i que no és sinó una reflexió, una pregunta política que, per acabar-ho de reblar, s’emmarca en el seu més recent, i reconegut, camp d’estudi acadèmic (“Contradiccions independentistes 1: s’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de covid-19 i ens fa un terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”); obviar el fet que la “controvèrsia” posterior no ha vingut pas pel piulet del professor López Bofill sinó per l’extravagant comunicat que els vigilants de la UPF es van sentir empesos d’emetre quan la van llegir, i on practicaven un “jo no sóc racista, però” de manual: “La Universitat Pompeu Fabra respecta el principi democràtic de la llibertat d’expressió, com no pot ser d’una altra manera. No obstant això…”.
No obstant això, assenyalem públicament el perill d’opinar públicament. I anunciem que explorarem si “pertoca emprendre algun tipus d’acció”.
Allò que deia: brrrrrrrrrr…
Sobre aquest cas, sobre la inquietant deriva que han posat de manifest els textos públics de l’equip de govern de la UPF, ja n’han escrit amb claredat en aquest mateix mitjà tant Vicent Partal, tot posant-nos en solfa el sotmetiment al tabú de parlar sobre violència, com Joan Ramon Resina, tot denunciant la inacceptable espiral de censura dins de la institució universitària. El tema és tan greu, i tan de fons, que no he pogut estar-me d’afegir-hi encara un grapat de consideracions més. Perquè el cas dels censors de la UPF ens mostra fins a quin punt són fràgils, encara, idees, assoliments que de vegades ja donem per establerts. Fins a quin punt, per exemple, costa d’entendre què significa la llibertat d’expressió.
Hi ha aquella frase famosa que s’atribueix a Voltaire i que es veu que pronunciava la seva biògrafa, l’escriptora Evelyn Beatrice Hall, quan volia explicar la manera de pensar del filòsof il·lustrat: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret de dir-ho.” (Ara que hi caic: compte amb les citacions, que “defensaré fins a la mort” encara farà saltar els sensors de la UPF!)
En fi, que ja fa temps, molt de temps, que ha estat fixat en eslògan aquest senzill principi de respecte sobre el qual es basa la defensa de la llibertat d’expressió. I que personalment ens pot costar més o menys de practicar, però que ens hi hem d’entossudir, també col·lectivament, pel que significa de marc mental i de relacions i de tot.
La llibertat d’expressió s’ha de garantir també quan expressa coses amb les quals no estem d’acord.
Especialment quan expressa coses amb les quals no estem d’acord.
I el poder establert l’ataca, la llibertat d’expressió. I ho fa també, dins o fora del poder establert, una suposada esquerra (molt autoritarista i poc esquerra) prohibint, vetant, silenciant, perseguint. Temes que no es poden discutir de manera raonada. Coses que no es poden dir. Arguments que no es poden sentir a l’àgora pública. Límits que s’han de posar. I qui els posa. I com. Perquè en el futur ja no s’hi hagin de trobar. Perquè ja s’haurà decretat, a tot arreu, l’anhelada uniformitat, el gris control inquisitorial sobre què es diu i què no es diu, i com es diu el que es permet de dir. Quin panorama.
Potser sí que serà interessant, finalment, això del claustre extraordinari. No pas perquè, tal com barroerament han escrit els responsables de la UPF, la llibertat d’expressió hagi de ser debatuda (parcel·lada?, condicionada?, perlamordedéu!), sinó per a analitzar de quina manera pot ser, per fi, garantida.
I en això, com a punt de partida, els proposaria el famós aforisme fusterià: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.”
