La llengua sí que importa

Ara ja fa uns quants anys que parlem de com serà la Catalunya independent. Fa encara més anys que es fan debats sobre la Catalunya del futur. Mentre no siguem un estat-nació, estem condemnats a ser un debat-nació. I creieu-me que no és una condemna que em molesti gaire. Vull dir que associar la nació catalana a un debat permanent és per a mi una idea molt atractiva. Totes les masses piquen. Però si es fa amb moderació i quan toca, tenir fama de debatre no em sembla pas mala cosa.

Fa tot just una setmana que vaig tenir el plaer, el goig i l’honor d’assistir a la lectio ultima de Josep-Maria Terricabras a Girona. El filòsof eurodiputat va fer una lliçó que repassava aspectes importants que l’havien marcat de la seva trajectòria i que contenia algunes reflexions sobre la filosofia, el pensament i l’actitud dels ciutadans molt interessants. Però, com a bon expert i estudiós de les implicacions socials del llenguatge, Terricabras va dedicar una part generosa de la intervenció a parlar-ne.

Va ser molt contundent en la defensa del llenguatge com a tret definitori i diferenciador dels éssers humans. I va reivindicar que se situés la llengua i el llenguatge al centre d’atenció de la societat i, especialment, dels productors de discurs i informació social (mitjans, escola, institucions…). A més, també va demanar de tenir més cura de la llengua.

Que algú reivindiqui parlar bé, escriure bé… és ara mateix força sorprenent. Perquè tan sols cal observar com tracten la llengua la majoria dels seus professionals (professors, periodistes, locutors… i alguns escriptors) per adonar-se que estem ben fotuts. Per tant, la reivindicació de Terricabras em va semblar molt destacable, necessària i valuosa.

Tornant de Girona amb el cotxe vaig recordar que no feia gaires mesos que havia tingut el plaer d’escoltar un altre discurs sensacional sobre la llengua. Havia estat a l’acte dels vint anys de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), a principi de maig a l’Ateneu Barcelonès. Els activistes de la llengua havien convidat Vicenç Villatoro a escriure el manifest del Correllengua d’enguany i a fer una intervenció a l’acte en qüestió.

Villatoro va fer un discurs dels seus. Ben travat. Brillant en l’exposició argumentativa. També en la forma. Bon orador com és, anava traçant el discurs sense deixar escapar en cap moment l’atenció dels qui érem a la sala. En aquest discurs va desmuntar un per un els arguments de qui s’oposa a la llengua com una peça fonamental de la identitat i del futur de Catalunya. Amb molt d’encert, va explicar per què s’havia de poder parlar de la llengua durant aquest procés cap a la independència. Per què s’ha de poder explicar que la llengua és una eina de cohesió social poderosa. Per què la llengua ha estat un dels factors d’èxit que explica per quina raó encara som aquí com a catalans.

He sentit més gent parlar de llengua. De la importància de la llengua per al nostre futur com a poble. Però aquestes dues intervencions, de Terricabras fa una setmana i de Villatoro fa uns quants mesos, em semblen d’un nivell i d’una transcendència possiblement insuperables. Com he dit, hi ha aportacions sobre la llengua molt interessants. I en podria trobar alguna de molt destacable. Però aquestes dues són recents i les vaig connectar mentalment de manera automàtica.

Us proposo d’escoltar en Villatoro a continuació:

I en Terricabras ací.

Visca la llengua catalana!