La llengua o la vida

Ja hi tornem a ser amb el català. Quina mandra, xiquets. En una peça anterior ja vam parlar de l’intent perillosíssim d’algunes esquerres (i no només) de presentar la lluita contra la normalització lingüística com a part de la lluita de classes. I per això, perquè sempre és un risc deixar-ne passar la mínima insinuació, sant tornem-hi mentre tinguem forces.

Primer una mica de context. Enmig del drama dels acomiadaments de Nissan, resulta que TV3 va posar la carxofa a un senyor que, tot i que havia treballat vint anys a la planta, no entenia el català. ‘¿Cómo dice?’, anava dient. Es veu, també, que no era l’únic entrevistat que no el sabia o no el parlava. A partir d’aquí, a Twitter, va haver-hi independentistes que van intentar fer com un ‘Germanwings‘ al revés, o sia, alegrar-se i fer escarni de la desgràcia dels acomiadats perquè no havien parlat o entès l’idioma de la tele d’aquí. Que es morin de gana, deien. Ara tindran temps d’aprendre català. Aneu a plorar a España. Així com a resum il·lustratiu.

Entre la contrareacció a aquestes reaccions com a mínim ignorants (perquè se n’ha de ser molt, d’ignorant, per creure’s que així es defensa cap llengua), hi va haver molts indepes que es van llançar a condemnar-les amb tota la fúria, però com que aquesta part no interessa a ningú, continuarem. També n’hi va haver que, educadament, van expressar la inquietud que algú amb vint anys d’arrelament al país fos incapaç, ja no de parlar català, sinó d’entendre’n dues preguntes bàsiques: on treballa i des de quan. Una realitat tan real com que l’entrevistat havia perdut la feina. Una realitat que era igual de real abans que perdés la feina, però que en les imatges de la protesta obrera se’ns presentava simultàniament al drama. I aquí hi ha la clau de tot plegat, en la simultaneïtat. Perquè, amb la cançoneta del ‘ara no toca’ referida al català, que pretén desvincular-lo sistemàticament de tot, de la feina, de l’economia, de l’actualitat més candent, no toca mai. Si jo volgués arraconar una llengua ho trobaria ben jugat, i hi jugaria.

No hi barregeu la llengua!, ens deien molts apagafocs, alguns de bona fe, però no calia que la hi barregés ningú, perquè l’ús de la llengua, mentre aquesta no figuri en un museu, és indestriable de totes les circumstàncies de la vida. Vull dir que no podem extraure la llengua de la vida com en un laboratori. Reservar la preocupació pel català a un buit espàcio-temporal en què tots els problemes del món estiguin resolts és matar-la (abans d’hora). Com també és matar-la assumir els falsos dilemes a què ens arrosseguen els antinormalització: la feina o el català, la salut o el català, un judici just o el català. I, davant d’una crisi brutal que haurem de lluitar per tot, per la feina, per la salut, per la justícia, amb els falsos dilemes sempre hi perdran els més febles, les llengües també.

El títol d’aquesta peça, la llengua o la vida, és la qüestió subjacent en cada polèmica sobre els usos lingüístics a Catalunya; com tens la barra d’esperar que un català parli català quan prou feina té a: salvar-te la vida si és metge, vendre’t uns pantalons si és dependent del Zara, treballar a la fàbrica si és un operari de la Nissan? Com goses tu, tros de supremacista, racista, xenòfob, posar el català per davant de la solidaritat obrera. El fals dilema un altre cop, mooc. També deu ser solidaritat obrera la que es posa del costat de l’empresari que veta el català de les comunicacions dels treballadors, o del directiu de multinacional que n’exclou el català dels webs, o del pijo de Pedralbes que combat el model d’escola catalana. Perquè el mercantilisme és voraç amb tots els febles, senyora, amb tots, obrers i llengües. Ja el voldria jo, el privilegi de no haver-me de preocupar pel futur de la meua llengua, i ben tranquil que s’hi deu viure.

Tot això figura que venia per uns independentistes que desitjaven tots els mals a uns obrers castellanoparlants, però també pels que amb objectivitat forense feien notar que algú arrelat a tal tal no entenia la llengua pròpia de tal tal. Perquè uns i altres són titllats igualment de supremacistes, xenòfobs i tot el pac, només que els insultadors són l’excusa fàcil per intentar ficar tot el col·lectiu al mateix sac. ‘Actituds així no fan cap favor al català’, els piulaven uns altres indepes, aplaudits per una claca que els importa un rave el futur del català. I aplaudits, també, pels catalanistes només de boca, sensibilíssims tots ells a totes les discriminacions del món, però que canvien a l’idioma dominant a la mínima ocasió.

Perquè és molt bonic, això: tu et desentens de la defensa del català deixant-la a mans exclusives de l’independentisme, i ja tens a qui carregar-li la responsabilitat de tot el que li passi, també de l’abandó per part de la resta de parlants. Tan fàcil i còmode com que treballin els altres i tu no t’hi hagis d’arromangar. ‘Amb actituds així, és normal que la gent rebutgi el català i no el vulgui aprendre’, ens amenacen els espanyolistes amb dit assenyalador, exigint-nos que ‘arraconem’ les ‘nostres’ pomes podrides mentre ells, amb els seus mastodòntics altaveus, les amplifiquen tant com poden perquè el cistell sembli un carregament. Una altra vegada, el joc del fort contra el feble, perquè sempre es tracta del mateix.

I així ens hem de veure, xiquets: que partidaris de blindar els privilegis de la llengua forta ens alliçonin sobre la defensa de la llengua feble. El català es defensa parlant-lo, hòstia, apropiant-te’l, fent-lo servir, fent-lo útil, i no plorant que els indepes no són prou simpàtics i per això ningú no el voldrà aprendre. A mi què m’explica, senyora, dels indepes! Prengui’l, faci’l seu, l’idioma, vostè que és tan simpàtica! O que no és el seu, també? Sigui generosa, transmeti’l als seus semblants! No tracti els catalans com si n’hi hagués de primera i de segona, uns d’aptes i uns altres d’ineptes per a entendre, ja no dic parlar, la llengua autòctona.

Igual que no fa cap favor al català l’insult a qui no el parla, tampoc fa cap favor a l’obrer aquest altre insult que és el paternalisme de tenir-lo com a persona incapaç de fer a Catalunya el mateix que faria si treballés a França o a Alemanya. Una mica de coherència, senyora, demano. Per la meua part, igual que defenso i defensaré sempre la baula feble en un acomiadament massiu, com defenso la botiga de barri davant l’embat d’Amazon i Aliexpress, també defenso la normalització d’una llengua minoritzada en un món dominat per les llengües de masses.