06.07.2020 - 21:50
Vox ha entrat en la campanya electoral basca gràcies a una astracanada del seu dirigent, que va dir que l’èuscar era una llengua amb paraules inventades. Home! No hi ha cap llengua al món que no en tinga, de paraules inventades. Quan cal identificar una cosa o un fenomen nou, que no existia abans, es crea una paraula. S’inventa. Amb més imaginació o menys. Amb més gràcia o no tanta. I la crea el geni popular o la creen els intel·lectuals. Són aquestes paraules que s’anomenen ‘neologismes’.
També l’espanyol s’inventa constantment paraules, és clar. ‘Telescopio’ és una paraula inventada. ‘Boca’ referida a la ‘boca del metro’ per exemple, és un significat inventat, figurat, una metàfora. ‘Siglo’ és un semicultisme procedent del llatí, adaptat, inventat, per a marcar un període de temps que la gent abans no somniava de viure biològicament. ‘Ovni’, que designa una cosa que vola i no saps què és, també ho és. O ‘seropositivo’. ‘Telefonear’ fins i tot és una paraula inventada sobre una paraula inventada: ‘teléfono’. Si el telèfon es va inventar a mitjan segle XIX ja m’explicaràs com podria ser que hi hagués cap mot natural que pogués identificar una cosa nova. I ‘telediario’? No es deuen pensar aquests personatges de Vox que això és una paraula natural, no inventada?
I això per no entrar en el terreny costerut i relliscós dels conceptes. Fa uns pocs anys vaig aprendre que els primers traductors d’El Capital al xinès no entenien, perquè els resultava impossible de comprendre, què era això que Marx anomena ‘revolució’. De manera que van interpretar que devia ser un d’aquells senyals que, segons la tradició xinesa, el cel fa servir quan vol canviar la família al poder. I la revolució va passar a ser, per a la cultura xinesa, com ara un terratrèmol o una sequera, translació conceptual que no crec que al pobre Marx li resultàs ni pròxima ni simpàtica.
La cosa encara és més absurda en el cas de l’èuscar, perquè, precisament, és una de les llengües més antigues que es parlen al món i per això té relíquies emocionants, com la paraula ‘erditu’, que designa l’acció de parir i que significa si fa no fa ‘partir-se per la meitat’; o ‘ilargia’ que descriu la lluna dient que ‘és la llum de la terra dels morts’. El basc, a més, ha estat especialment creatiu pel que fa als neologismes: ‘bomber’ és ‘suhiltzaile’, que seria alguna cosa així com ‘el que mata el foc’, i gratis és ‘muxutruk’, més o menys ‘a canvi d’un bes’. Preciós.
Però el debat amb la gent de Vox i amb els nacionalistes espanyols és inútil. Perquè ells viuen des de l’obsessió del supremacisme lingüístic i polític i no hi ha res a parlar. Quan diuen que l’èuscar té paraules inventades, de fet, fan servir la mateixa desqualificació que al País Valencià van intentar durant dècades dient que allò que s’ensenya a les escoles no és valencià perquè no és ‘natural’, silvestre com si diguéssem. O quan insisteixen que la llengua catalana és una llengua artificial perquè la va codificar un químic que es deia Pompeu Fabra.
Tanmateix, l’obsessió no és cap anècdota. És la pedra filosofal nascuda de la fàbrica de la FAES en els famosos argumentaris previs a l’arribada d’Aznar al govern espanyol, argumentaris que van servir per a ressuscitar el nacionalisme rojigualda –paraula inventada també, a còpia de sumar dos lexemes. La suposada artificialitat de les llengües no espanyoles no és, doncs, res més que una trampa, un recurs, aquest sí, tan inventat que en sabem la data i tot, per a fer arrelar la idea que el nacionalisme català, basc o gallec és una mena de virus estrany, inoculat al poble pla per uns terribles científics socials que tenen la voluntat de crear un problema allà on, gràcies ‘a la unitat i el patriotisme del poble espanyol’, no havia existit mai.
No rigueu, emperò: que ells hi insisteixen i hi insisteixen i hi tornen a insistir, units de Vox al PSOE, mentre d’aquest costat, en compte de reforçar-nos en les coses bàsiques que ens haurien d’unir, sempre trobem la manera de rebaixar i endolcir, d’amagar i disminuir, què som, per què som i la raó final per la qual volem ser.
PS. Avui trobareu precisament la primera entrevista de la sèrie que publicarem aquesta setmana amb alguns dels candidats a la presidència del govern basc, abans de les eleccions de diumenge. En aquest cas, és la candidata socialista, Idoia Mendia.
També avui farem la darrera sessió de les Assemblees de Lectors de VilaWeb. Ha estat un any estrany perquè la pandèmia ens ha obligat a abandonar el format presencial a moltes ciutats per fer-ho tot en línia, per videoconferència. De tota manera, ens ha servit per a escoltar els arguments, els comentaris i les crítiques dels nostres subscriptors, cosa que és la raó de ser de les assemblees.
