25.07.2018 - 22:00
‘El contacte entre territoris ha de ser en castellà.’ Tal com raja. Escrit en espanyol, no caldria sinó. Com la sentència sencera. ‘Nunca fue la nuestra lengua de imposición’ etcètera.
Aquest mes de juliol del segle XXI, la sala d’un tribunal espanyol, una contenciosa-administrativa que ha estat recentment remodelada amb tres dels elements més espanyolistes i més a la dreta dels que campen pel Tribunal Superior de Justícia (i sí, aquí deixo que voli la vostra imaginació, però ja us hi incloc d’entrada actuacions per la destrucció del Cabanyal i de parcs naturals, a més de jocoses amistats amb aquella Rita Barberà de tan trista memòria), una sala contenciosa-administrativa, deia, ha volgut anul·lar el decret de la Generalitat que protegeix i dóna normalitat a la llengua del país en l’administració autonòmica. Que no. Que la comunicació amb els ciutadans no es començarà en català. Que no. Que ni els rètols ni les notificacions. Que no. Ni les comunicacions amb altres comunitats autònomes. Cap. Mai. I què, que català i valencià siguin denominacions d’una mateixa llengua? Que no. Que ‘el contacte entre territoris ha de ser en castellà’.
Com si els territoris parlessin. En fi. Això diuen. Així. Una mica més que això: que qui sap, si ho són o no, la mateixa llengua, que qui sap i que no importa. Que potser la Terra és plana i que no importa però que parli en castellà.
Això diuen aquests jutges que tenim a sobre com una llosa. Això diuen tot fent d’oposició política i ideològica. Perquè, de fet, des del canvi electoral al País Valencià (electoral i fins i tot, gairebé, tant de bo, social), la dreta espanyolista no l’acaba d’encertar, des de l’oposició estant, en el seu intent de reconstrucció, i no remunta i boqueja i perd oxigen i va pasterejant mentre prova de fer oblidar el tuf corrupte que l’empudega tota. Amb totes aquestes, l’altra pota, Ciudadanos, el suposat recanvi, balla al so del desconcert de la seva marca electoral. Ja ho veurà qui ho podrà veure, què diantre passarà, però el fet és que, ara i aquí, els jutges espanyols s’han erigit en el darrer bastió del règim carpetovetònic, el darrer mur de contenció. I aquí, al sud, sembla que siguin els encarregats de mirar de frenar les polítiques del govern del Botànic. Que no és que siguin revolucionàries ni rupturistes ni res, és clar (parlem del Botànic: entenguem-nos). Que no és que siguin revolucionàries, per tant, però que són vistes com a intolerables des de la caverna estant.
I al País Valencià volen prohibir la llengua igual com al Principat pretenen prohibir les estelades, per citar només la darrera de les seves barbaritats. És tan gros, tot plegat, tan i tan gros, que sembla un deliri de novel·lista. D’aquells que fan que l’editor et digui d’acord, ja t’has divertit, ara baixa a la Terra i mira de fer-ho versemblant.
Però no. És que són així. I que fan això.
En aquest cas, malgrat que l’aplicació del decret d’usos lingüístics a l’administració no havia generat cap mena de conflicte, cap queixa ni mobilització social. Tan sols hi havia l’interès agitador del PP.
Amb aquesta sentència, i amb aquest ‘ha de ser en castellà’, s’ha tornat a posar en evidència un fet inquietant: la unitat d’acció entre PP i jutges. De fet, aquests jutges del TSJ valencià han actuat prioritzant l’estratègia política per sobre de tot, al servei de l’estratègia política, fent com si la separació de poders no els incumbís (aquest és un esport que l’estat espanyol practica amb una dedicació digna de millor causa) i menyspreant fins i tot la jurisprudència del mateix TSJ. Perquè hi ha una quarantena (una quarantena!) de sentències d’aquest tribunal reconeixent explícitament allò que és evidència científica: que el valencià és català. Que ara diguin que no hi entren, i que qui sap, és tan fort que, si no fossin jutges espanyols, ens sorprendria. Fins i tot ens escandalitzaria. I ho hauria de fer. Encara que siguin jutges espanyols.
Que ara vulguin prohibir la comunicació en català entre administracions que parlen català és tan sols un acte de supremacisme lingüístic, un intent de mantenir la preponderància de l’espanyol en l’administració, una actualització d’aquella màxima de Nebrija que els continua marcant el pas: ‘que siempre la lengua fue compañera del imperio’.
Encara que l’imperi, en fi, diguem que els ha anat quedant… reduït. (I els disgustos que hi tindran encara!)
I ara, si m’ho permeteu, faré una pausa. Agafaré una mica d’aire i parlaré (escriuré) a poc a poc. Perquè els jutges i la separació de poders que no hi ha i l’obsessió per trinxar-nos i esborrar-nos la llengua (bo i reduint-la, en tot cas, tal com denunciava Joan Fuster, ‘al reducte folklòric’). Tot això volia dir. I que els tribunals s’han convertit en agents polítics descarats. Concrets. Contra un govern escollit a les urnes. I no pas perquè considerin que els planteja allò que anomenen ‘desafiament independentista’, no: simplement per donar un bri de normalitat a l’ús de la llengua pròpia.
Això són. Així són.
Però l’aire, el volia agafar per parlar de nosaltres. De la resposta que no hem donat a aquesta barbaritat de sentència. Sí: des del govern valencià recorreran. I aquí al sud hi ha hagut pronunciaments significatius. Entitats culturals, cíviques, personalitats, etcètera. Aquí al sud.
Ho repeteixo? Aquí al sud.
Desmentiu-m’ho, si us plau. Desmentiu-m’ho i rectificaré feliç d’haver-ho de fer. Però és que no he sentit ni llegit ni trobat ni res cap reacció a aquesta sentència ignominiosa des del Principat. Ni des del govern ni des dels partits ni des d’enlloc. Com si, quan ataquen la unitat de la llengua, només fos una cosa ‘dels valencians’. Com si no ens afectés a tots. Com si la llengua no fos vostra, també. Com si ara haguéssim de tornar a explicar que la llengua catalana es manté en un ecosistema que, si es retalla (i ho proven) perd, a tot arreu, vitalitat i força i possibilitats. A tot arreu.
Sí, aquesta sentència ha tret unes quantes vergonyes al sol. Les de l’estat ja les coneixíem. Les altres… som a temps de posar-hi remei.
