La llengua dels rètols

El 8 de novembre de 1908, durant una visita a Barcelona, Alfons XIII s’esverà en veure la gran quantitat de senyeres que penjaven dels balcons. Però Antonio Maura, el seu primer ministre, l’assossegà tot dient-li: “No us preocupeu, Majestat. Ja ho veieu: moltes banderes catalanes, però cap rètol en català. Tots són en espanyol.” Avui aparentment la situació s’ha capgirat. L’equivalent de la senyeres de llavors, l’estelada, ha desaparegut de les façanes, alhora que molts comerços llueixen rètols en català. Som davant un trompe-l’oeil, on l’alternança de les imatges té per fons una correlació de forces pràcticament inalterada durant més d’un segle. Tot plegat confirma la dita: “Plus ça change, plus c’est la même chose”. O, expressat amb el lloc comú lampedusià –per cert, quanta gent que el cita ha llegit la novel·la?– “tot ha de canviar a fi que tot romangui igual”.  

Bé, igual, igual no. El 1908 els comerciants retolaven en castellà per causa de força major, un detall que Maura no ignorava i que, amb murrieria de mallorquí enfonyat al poder, assenyalava al monarca astorat. Maura tranquil·litzava Alfons recordant-li que, amb senyeres o sense, l’estat continuava tenint la paella pel mànec. Tot comptat i debatut, l’exhibició de senyeres era una innòcua explosió sentimental, l’homenatge dels febles a la força acreditada. Avui, en canvi, no se sap si la retolació és per voluntat dels botiguers o per acatament de la normativa, i l’ambigüitat defineix l’estat de la qüestió. La mudança, en tot cas, no rau en la correlació de les forces simbòliques (rètols contra senyeres), sinó en la de les forces eficients, és a dir, la puixança del catalanisme davant la inèrcia de l’estat.

El 1908 el catalanisme havia assolit un cim de potència reivindicativa, amb la Solidaritat ben cohesionada i encara lluny del col·lapse que arribaria l’any següent arran de la Setmana Tràgica. El paral·lelisme amb els fets del 2017 és suggeridor, i encara podria estirar-se per incloure la polarització social i política actual i la de cent anys enrere. Allò que atemoria el rei en veure’s envoltat de senyeres era una realitat que Maura no podia pas ignorar. No era sols en la intimitat de les cases d’on penjava aquella mar de banderes, sinó també als comerços, per més que s’anunciessin en castellà, que la gent –botiguers, saltataulells i clients– parlava en català. Malgrat les prohibicions que pesaven sobre la llengua, Catalunya romania catalana i aquest era el missatge inconfusible de l’exhibició d’identitat que desconhortava el monarca.

Avui els rètols enganyen. N’hi ha molts que conviden els parlants de l’idioma, però són pocs els comerços que fan bona aquesta invitació. Sigui per la temporalitat de la feina, sigui per l’exigüitat del personal disponible, o simplement perquè els propietaris negligeixen la normativa, l’abús és especialment greu a la restauració. Però el greuge és ubic. Entro en un forn barceloní i observo que tots els clients fan la comanda en espanyol, alguns d’ells amb accent català. En una vila de la costa, és el forner qui s’adreça en castellà als clients amb evident inflexió catalana. A la parada d’autobús del mateix poble assisteixo a la platxèria entre dos aborígens i una estrangera que –es desprèn de la conversa– fa molts anys que hi resideix. La xarreta à trois  s’escau exclusivament en castellà, però l’originalitat la posa un dels autòctons provant d’estrafer el deix andalús o llatinoamericà, que aparentment legitima la parla a orelles d’aquest cap de fava. 

Ja sé que això no és cap notícia i malauradament tothom pot atestar experiències semblants cada dia. Però en tinc una de més interessant quan pujo a un taxi i el taxista, advertint que persevero en el català, comença a parlar-me en un català insegur però passablement correcte. L’home, que és de procedència magribina, em diu que el català és difícil. Replico que no ho és pas més que l’espanyol, que parla amb fluïdesa, i llavors m’aclareix que es fa difícil per la manca d’oportunitats de practicar-lo. Em ve a dir que sóc un client anòmal, una raresa en terra catalana. Seguidament li pregunto quant temps fa que es dedica al taxi i em respon que trenta anys, i afegeix que és una feina molt sacrificada, moltes hores al volant, i que els joves ja no volen fer-la. Els titlla de “vagos”, referint-se sens dubte als del seu mateix origen, car tot seguit em diu que la majoria d’immigrants no s’interessen gens pel català. En aquesta població, li dic, fa trenta anys tothom parlava en català. Avui, m’informa ell, no arriben a la meitat els que el parlen.

Si la realitat és aquesta a la Catalunya interior, què podem dir de la Catalunya metropolitana? El català ha reculat de tal manera que ja no sembla possible revertir la tendència. L’extinció ja no és cap home del sac sinó una previsió inapel·lable. S’ha dit que la llengua se salvaria amb la independència, i aquest és un dels motius de més pes per a procurar-la. Però fins i tot en el supòsit del triomf, els catalans no són capaços de sortir del maremàgnum. En el cim de l’onada independentista l’oficialitat treballava per l’status quo publicitant el bilingüisme de la nonada República Catalana. Es pot maleir els partits acusant-los de traïdoria, però la contradicció és general i habitual, car els països es fan i desfan cada dia i cada hora. Si els dos milions de votants del Primer d’Octubre votessin com a catalans en el dia a dia, la llengua no hauria esdevingut un estri inútil i rovellat, ans guanyaria parlants de l’estil del taxista que es plany de no trobar interlocutors. 

Malauradament, abelleix més fer el milhomes amb el foc follet de la independència que ser l’anomalia a la fleca i arriscar-se en el terreny inhòspit de l’espanyolització. I és més festós gargotejar proclames ultranceres que escriure la llengua sense atropellar l’ortografia, la gramàtica i sovint la lògica més elemental. Diu la paràbola de l’administrador astut: “Qui és fidel en una cosa molt petita, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans.” Amb el català passa com amb els altres béns que ens han estat confiats.

Alfons XIII tornà a Barcelona en companyia de Miguel Primo de Rivera per inaugurar l’Exposició Universal el 19 de maig de 1929. El govern havia donat instruccions de penjar banderes espanyoles als balcons. Passant per la Diagonal, el rei, que de segur que recordava la visita de 1908, va dir-li al dictador: “Veig moltes banderes catalanes.” “Però si no n’hi ha cap”, que va respondre Primo de Rivera. I el rei: “On no hi ha una bandera espanyola hi ha una bandera catalana”. El monarca sabia que, sota la dictadura, l’omissió és expressiva. La buidor d’aquelles façanes era eixordadora. Avui l’emmudiment dels balcons ha esdevingut tan equívoc com els rètols a la llinda dels comerços on, si tenim sort, potser algú ens parlarà en català.