La llar dels drusos, la misteriosa religió que viu en el secretisme

“Entra, resa de la manera que sàpigues i amb una mica de sort això serà un punt d’inflexió per a tu”, em recomana amb honestedat. “Per això he vingut amb el meu fill fins aquí des del Canadà.” L’agafa per l’espatlla i em somriu. “Tens molta sort d’haver arribat aquí”, afegeix.

En Fadi Rafeh és un home de 52 anys que viu a Edmonton, la capital de la província canadenca d’Alberta. Tot i això, els seus orígens es troben al sud del Líban, a on va viure abans de començar a viatjar i acabar-se establint a Amèrica del Nord. En un viatge molt esperat, ha portat el seu fill fins ací, al Mont Líban, perquè conegui les seves arrels i connecti amb la seva religió.

Me’ls he trobat a l’entrada del santuari d’Al Nabi Ayyoub, al cim d’un turó als afores de Niha. Hi he arribat per casualitat després d’haver recorregut quasi 80 quilòmetres d’ençà que vaig començar aquesta expedició per a travessar tot el Líban a peu. L’estrella de cinc colors que guarneix la cúpula del temple m’ha indicat a l’instant que era en un recinte de la religió drusa.

Actualment, hi ha prop d’un milió de drusos al món. En aquestes muntanyes és on hi ha una de les densitats més altes d’aquests fidels del planeta, juntament amb Síria. Tot i ser una religió que va néixer a Egipte al segle XI, en l’actualitat, mil anys després, la majoria de creients es troben en aquests dos països i a Israel. A conseqüència de les migracions del segle passat, també hi ha comunitats importants a Veneçuela, els Estats Units i el Canadà.

“Aquest santuari és per a honorar Jacob, que ens va ensenyar l’art de la paciència”, m’explica en Fadi. “Has d’entrar-hi i experimentar-ho tu mateix”. Decidit, m’enfilo cap allà. A la porta m’hi trobo un home gran, vestit amb túnica negra i un turbant blanc al cap. Té un bigoti blanc frondós. Em dóna la benvinguda amb els seus ulls de color blau cel i em convida a ensenyar-me el santuari.

“Jacob apareix en les escriptures del cristianisme, del judaisme i de l’islamisme. No hi ha cap dubte que va existir, fa més de 3.000 anys”, em comença a recitar. “Aquest santuari es va construir per recordar que ací va ser on es va produir un gran miracle. Quan semblava que només li quedaven uns pocs dies de vida i contra tot pronòstic, es va guarir d’una malaltia suposadament terminal. Ho va aconseguir fent molt de repòs en una cova de la muntanya.”

No és estrany que un drus em citi les escriptures de les tres principals religions abrahàmiques. El drusisme beu de totes tres. De fet, quan va néixer a Egipte l’any 1014, va ser com a una escissió de l’islamisme xiïta, tot i que s’ha acabat consolidant com una religió pròpia que, a més d’aquestes influències, també ha incorporat conceptes d’antics filòsofs grecs com Plató, Aristòtil i Pitàgores (que consideren profetes), a més del budisme i l’hinduisme.

L’home dels ulls blaus em fa recórrer la increïble i desproporcionada terrassa del santuari, caminant per sobre del replà estret que actua de barana per a tenir més bones vistes. D’ací estant es pot veure el mar, a més de 20 quilòmetres. És la primera vegada que algú em parla amb tant entusiasme de la seva religió sense mirar de convertir-m’hi.

De fet, és prohibit que algú que no sigui drus s’hi converteixi. Són especialment hermètics i no permeten que ningú de fora accedeixi al seu cercle exclusiu. També practiquen l’endogàmia. Potser per això succeeixen coincidències curioses com que el fill de l’home que m’acompanya sigui casat amb la veïna d’en Fari i la seva família, al Canadà. Una casualitat que ambdues parts han descobert pocs minuts abans que jo i que, en el fons, és més fàcil de comprendre que no pas pot semblar. Al cap i a la fi, és una petita comunitat d’un milió de persones, tot just.

El secretisme és una de les seves principals característiques. Per a la resta del món, les seves pràctiques continuen essent un misteri, atès que tenen prohibit de parlar-ne. Fins i tot hi ha coneixements que els drusos mateixos no tenen permès de saber i que queden limitats als qui decideixen de dedicar la seva vida a la religió.

“No és realment un secret”, defensava en Fadi abans que entrés. “És reservat a aquells qui volen aprendre més de la religió. Són els qui vesteixen de negre amb un mocador blanc al cap. Ho pots fer a qualsevol edat. Aprenen de la religió i ens ho expliquen als altres. Però no ho pots aprendre tot, tret que facis com ells. Es transmet de generació en generació. És una cosa més espiritual i simbòlica que cap altra cosa”, sentenciava.

Cases per als morts

Uns dies abans, quan passava per la localitat de Kawkaba, el primer poble drus que em vaig trobar en l’expedició, vaig tenir la sort de visitar un altre santuari: el del xeic El Fadel. Allà hi vaig trobar en Rachad, un jove drus amb qui havia estat conversant feia una estona.

“Els casaments són complexos. Acostumen a durar tot el dia sencer”, m’explicava, com si fos esgotador fins i tot el sol fet de parlar-ne. “I els funerals són diferents. Col·loquem el mort al mig i resem per ell. Després els posem en un taüt de fusta i el portem a unes habitacions.” D’una revolada, va agafar unes claus de dins el cotxe i em va fer seguir-lo. Em va portar fins al cementiri. Efectivament, hi havia una vintena de petits edificis. “Cada família té unes tres o quatre cases d’aquestes i hi col·loca els seus morts. Aquesta és la principal diferència entre nosaltres i els musulmans. Ells enterren els difunts. Nosaltres ni els enterrem, ni els cremem, els posem ací.”

De fet, com els budistes, els drusos creuen en la reencarnació. Concretament, consideren que existim en un cercle de reencarnacions. Tot i que en aquest cas només entre cossos humans, i no pas amb altres espècies animals, com sí que defensen els budistes. Segons els drusos, el cicle s’acaba quan la nostra ànima accedeix a la Ment Còsmica o nous, un concepte que prenen, en aquest cas, de la filosofia clàssica. La seva barreja d’influències recorda a altres religions modernes com el caodaisme, ubicada al Vietnam, que venera personatges com Lenin, Joana d’Arc o Shakespeare.

Durant la meva travessa pel Líban, em vaig trobant municipis on el drusisme es practica i professa amb llibertat. Ara bé, els seus adeptes no ho han tingut sempre fàcil. D’ençà dels seus orígens ha estat sempre una religió minoritària, a vegades perseguida, i per això s’han hagut de convertir en autèntics camaleons, capaços de practicar la litúrgia cristiana o musulmana per fer-se passar per falsos fidels i sobreviure. Durant el segle XIX, un missioner americà de nom A. L. Tibawi que havia fracassat en el seu intent de convertir els drusos a l’antiga Síria va escriure: “Els drusos són una raça enganyosa i cruel que, en condicions canviants, es declaren musulmans amb la mateixa facilitat que es declaren protestants.”

Per sort, ni les meves intencions són les de Tibawi, ni la situació dels drusos és la mateixa que es va trobar el missioner. Per la muntanya del Líban només hi trobo hospitalitat i tolerància. Al mateix temps que parlo amb en Fadi i la seva família, davant el santuari de Jacob, sento la flaire de cera cremada que desprèn una petita cova pel seu únic orifici. És la cova dels desigs. Els visitants poden encendre una espelma i provar sort amb un desig.

“Després de la visita, si vols, pots agafar una d’aquestes cintes i te la penges al cotxe o te la lligues al braç”, em comenta fent el gest de posar-se un braçalet. A la mà, hi té un grapat de cintes de roba de diferents colors. “Et protegiran perquè són d’aquest santuari. Quan arribi al Canadà, me’n posaré una al retrovisor del cotxe.” A més del fill, també l’acompanyen la cosina i el seu nou marit. Lluny de nosaltres s’ha quedat la tia, vestida de negre i amb els cabells i la cara coberts, tret dels ulls, amb un mocador blanc a l’estil hijab. En Fadi m’observa i torna a fer el mateix somriure tranquil·litzador. “En el drusisme no hi ha control. No hi ha esglésies que es promocionin per aconseguir diners o mesquites que ens facin anar a la guerra. Només hi ha pau, Déu i un mateix.”