La literatura, un combat de la llengua amb el món i del món amb la llengua

La literatura és el combat de la llengua amb el món i del món amb la llengua; el món que es resisteix a ser dit en la seva complexitat, la llengua maldant per dir-lo en la seva complexitat. La literatura es pasta amb les despulles fumejants d’aquest combat.

Ens hi aventurem cada dia els que ens estimem tot això, i alguns ho fem traginant tres servituds: les servituds de l’artista, les de l’escriptor i, per acabar-ho d’adobar, les de l’escriptor català. Ara m’adono que, sense ser-ne gaire conscient o gens, aquestes servituds són en bona part la llavor d’aquest llibre, ‘Mística Conilla’.

T’embranques a crear sabent que la perfecció és la impossible pastanaga, perseveres com un pare per un fill encara que vagin mal dades. Un dels relats del llibre narra en forma d’evangeli la passió i mort d’una directora de cinema que se suïcida com a culminació desastrosa de la seva obra. I tanmateix hi tornes, entre el goig de dir i l’angúnia de no saber si seràs escoltat.

Però ja ets a la palestra, i de cop t’adones que l’arsenal que gastes és ben migrat. En un món que sobrevalora la imatge, has triat la llengua, potser perquè intueixes que fet i fet és el peu de rei per mesurar el món amb singularitat: la llengua, més que cap altra cosa, et fas ser qui ets. És tant un mitjà com una finalitat en si mateixa. En parlo al primer relat del llibre invocant un Verdaguer criatura, que ens l’ha inoculat, la llengua, que batega com un palimpsest sota els nostres textos. També en parlo perquè és una obligació de tot artista recollir la llavor dels que ens han precedit, fer-ne garbellada i projectar-la endavant.

Artista, escriptor, i encara, escriptor català. Això ja no ho tires tant; t’ho trobes i t’hi avens. Que vol dir que saps que treballes amb un filaberquí prou fi, però amb un calibre que és el que és. Saps que només per això et costarà més que a d’altres fer forat. No hi pots fer més i tanmateix hi has de fer més: saps que ningú no dirà el món des de la teva veritat singular, que és en català, i no saps però intueixes que no hi ha valentia més gran que estimar tant un país i una llengua quan l’amor és tan difícil. És un dels temes del segon relat d’aquest llibre.

Ho veuen? Ara ja sé perquè el vaig escriure. Són les dificultats, les servituds, les que donen de debò sentit a la ceba d’escriure, les que fan més feliç la torna dels lectors i la mica de reconeixement d’un premi com aquest.