La literatura. Manual d’ús

Quan de vegades em pregunten en quin moment vaig decidir que em dedicaria a escriure, i m’ho pregunten amb aquells ulls de ‘si us plau-concreta’, descric sempre la mateixa escena, encara que no sé del cert si va ser aquell el moment; no sóc gaire de tenir moments clau de decidir si caixa o faixa, tiro més a anar fent i anar veient el camí per on va i per on vull que vagi. Però aquesta escena és real i amb el temps, potser a còpia de repetir-la, va prenent més importància perquè, encara que no fos el moment en què vaig començar a valorar la possibilitat de ser escriptora, sí que va ser, ho tinc clar, el primer cop que vaig tenir contacte amb la literatura. Tenia dotze anys, ho sé segur perquè anava a setè d’EGB –l’actual primer d’ESO– i perquè el llibre, què havia de ser si no un llibre, que va protagonitzar l’escena el tinc aquí al costat ara mateix i als crèdits hi diu que aquesta vint-i-novena edició d’Aloma és del desembre del 1988.

La Rosa, la mestra de català, ens va fer llegir Aloma a classe. Llegíem en veu alta durant les hores de català, per ordre alfabètic, cada alumne un fragment, i sé perfectament quin em va tocar llegir a mi: pàgina 90, la mort de Dani. El meu exemplar d’Aloma, que tinc ara i aquí amb mi, s’obre per la pàgina 90 si el deixo reposar tot sol damunt la taula. Devia llegir-ne altres fragments en veu alta i a classe, perquè érem trenta-sis alumnes i tots llegíem una pàgina i mitja per torn, però la mort de Dani em va tocar a mi: «Dani s’anava acabant. El metge ja no trobava carn on punxar…». Morir-se és tornar-se estrella, li deia Aloma a Dani just abans que el nen deixés de respirar, i no crec que em tremolés la veu llegint-ho, perquè a dotze anys jo encara no havia viscut cap mort. El que sí que recordo és que, després de llegir aquell fragment que acabava amb les gotes de cera que quedaven a terra després de l’enterrament del nen en una caixeta blanca i petita, la classe es va quedar en silenci, un silenci breu, segur, però un silenci diferent. I aquell silenci i aquella escena d’Aloma se’m van quedar a dins i em van fer rellegir aquella mitja pàgina unes quantes vegades més mentre els meus companys de classe seguien llegint en veu alta la resta de la novel·la.

No sé si va ser aquell dia o un altre quan vaig vèncer la timidesa gegantina que carregava entre espatlla i espatlla i em vaig acostar a la taula de la Rosa per demanar-li què s’havia de fer per ser com aquella senyora, la tal Rodoreda. Recordo com va florir el somriure llarg de la Rosa, els seus ulls grisos brillant més del compte sota aquell serrell fosc sempre tan ben pentinat, aquella bona olor que feia de perfum i xiclet de menta, i també recordo que es va esperar que l’aula es buidés, em va fer seure i amb les mans a les butxaques de la seva bata rosa va afirmar «oh, és que això és literatura» i quan vaig voler saber com s’hi arribava em va dir una paraula que em va canviar la vida: filologia. Pensareu que hi poso èpica, però us asseguro que va anar així: llegir Aloma per primer cop als dotze anys en un pupitre d’una escola premianenca a final dels vuitanta estic convençuda que és el que m’ha portat fins on sóc ara.

«Tots ens aturem de viure als dotze anys», va dir la Rodoreda més d’un cop, però jo als dotze anys –i ara sí que em poso èpica– crec que vaig començar a viure, a viure altres vides, a viure començant a saber cap a on volia anar, a viure tenint una paraula al mapa ben clara, un mapa sense camins ni dreceres, un mapa mut i segons com fosc, però ara hi tenia aquella paraula que brillava i em guiava. Després vindrien més lectures, les visites setmanals a la biblioteca, les tardes a la llibreria, les llibretes plenes d’històries que només deixava llegir a dues amigues que n’omplien tantes com jo, etcètera. Però la primera passa del camí cap a l’escriure me la va fer fer la Rosa, una mestra que a final dels vuitanta feia llegir Aloma als seus alumnes de dotze anys.

Han passat gairebé trenta anys, el meu mapa ja no és mut, he fet una part del camí, la paraula que em guia ja no és filologia sinó literatura –perquè he deixat de disfressar la vocació d’afició i agafo el toro per les banyes–, fins i tot he sigut llegida per alumnes de dotze anys i he visitat unes quantes escoles com a autora. Sé del cert que les coses han canviat molt per als mestres en aquestes tres últimes dècades, que les Roses d’avui tenen molts més maldecaps que les d’ahir, i que serien preses per boges si proposessin de llegir Aloma a primer d’ESO. Ho sé, tot això, però em nego a creure que els que ara tenen dotze anys siguin menys capaços d’entendre Aloma que com la vam entendre els meus companys i jo el 1988, no érem pas més espavilats, ni més llegits, ni tan sols érem tots catalanoparlants. El que ha canviat no són els alumnes, sinó el paper que té la literatura a l’ensenyament, que cada cop és més residual i, com a molt, si estan de sort, els que ara tenen dotze anys llegiran un fragment d’Aloma –i no crec que sigui la mort de Dani– dins del llibre de llengua, a la lliçó dels pronoms febles o a la dels relatius, perquè la literatura ara només serveix per ensenyar llengua i encara gràcies.

Ignoro si la Rosa segueix fent de mestra o si ja s’ha jubilat, però si segueix en actiu estic convençuda que ha tret les mans de les butxaques de la bata per aplaudir la iniciativa del col·lectiu Pere Quart, per aplaudir-la i signar el manifest SOS. Literatura a l’ensenyament que ja fa mig any que corre per la xarxa i també per les aules, perquè –i que em perdoni la Rodoreda per contradir-la– als dotze anys tot just comencem a viure amb un mapa mut entre els dits, i la literatura ens pot ajudar tant a fer els primers passos (i els segons i els tercers…) com a fugir del mapa per refugiar-nos en les vides dels altres mentre no sabem com definir la nostra, la que se’ns planta davant quan sortim de l’ou de primària i el sistema educatiu ens demana que prenguem decisions de caixa o faixa, de ciències o lletres, decisions que ja em direu com es poden prendre si ningú ens dóna les eines per pensar.

He dit eines i he dit pensar. Ara que tot el que s’ensenya a l’aula sembla que ha de tenir una utilitat, què us sembla si comencem a creure’ns seriosament per a què serveix la literatura? La literatura serveix per pensar i d’aquesta manera viure més a consciència aquest mapa mut que és la vida i que als dotze anys, per molt que semblem nens, ja comencem a agafar-lo amb les dues mans, sols i carregats de dubtes, llums i fosques, i el cap encara com una esponja disposat a absorbir tots els bocins de vides alienes que ens passin per davant i ens puguin servir d’exemple o contraexemple per decidir què volem i què no. La literatura, en definitiva, pot ser com un banc de proves, com un assaig de la vida, la possibilitat de viure altres vides abans de decidir com viure la teva, i si això no és útil potser sí que ens aturem de viure als dotze anys, com deia literàriament la Rodoreda, amb tota la intenció de fer-nos veure que a partir dels dotze la vida comença seriosament i cal pensar-la. I per pensar la vida, abans, durant o després d’anar-la vivint tenim un manual d’ús inacabable: la literatura.