26.03.2022 - 20:31
Després d’una llarga trajectòria periodística que el va portar a dirigir El Periódico de Catalunya, Rafel Nadal va començar amb Quan en dèiem xampany, que amb els anys acabaria essent una trilogia literària que ha venut cent mil exemplars. Alhora, estrenava una carrera literària que l’ha convertit en un dels escriptors més estimats pel públic. Per celebrar els deu anys del primer llibre i el tancament del cicle memorialístic amb Quan s’esborren les paraules, Edicions 62 va organitzar divendres l’acte “Quan la memòria es fa literatura”, en què la catedràtica i ex-consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga i el professor i director de la Càtedra Josep Pla, Xavier Pla, van glossar l’obra de Nadal.
L’acte, que representava l’entrada de la literatura de Nadal a l’univers de l’acadèmia amb estatus de clàssic de la literatura catalana, va comptar amb la presència dels consellers d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, i de Cultura, Natàlia Garriga. Una presència que no va passar desapercebuda a l’escriptor, que va pregar que aquell anar de bracet de les finances i la cultura servís d’alguna cosa. Omplien l’auditori del CCCB amics i lectors de Nadal, a més d’una notable presència gironina, més enllà dels tres protagonistes i el presentador de l’acte, el filòsof i president d’Edicions 62, Josep Ramoneda, que, nascut a Cervera, va passar la infantesa a Olot, on, tal com va recordar, la seva família i els Nadal mantenien una mena de competició de famílies nombroses. No cal que dir que van guanyar els dotze fills del matrimoni Nadal i Farreras.
El segle de la memòria personal
Precisament els records d’aquella família de dotze germans, amb uns pares vinculats a l’Opus Dei, en una Girona de postguerra era el punt de partida de Quan érem feliços, que va continuar amb la història dels ancestres al llarg de la història del segle XX europeu a Quan en dèiem xampany. El cicle es clou amb Quan s’esborren les paraules, centrada en la mare que perd la memòria i la conservació de la memòria com a llegat cap als néts.
“Formo part dels lectors que han quedat impactats per Quan s’esborren les paraules“, va dir Xavier Pla, que va voler situar l’obra de Rafel Nadal en l’eclosió de la memòria individual del nostre temps. Pel professor de la UdG, vivim en un nou auge de la literatura memorialística: “Si el segle XX podria ser definit com el de la memòria col·lectiva, potser el XXI serà el de la memòria personal, individual.”
Amb perspectiva històrica, va recordar que el gènere memorialístic català és fèrtil, però no sempre ha estat ben vist pels historiadors o els crítics literaris, i va posar la trilogia d’exemple de com es pot fer un exercici de record personal sense caure en la vanitat autobiogràfica. També va voler destacar que Nadal, que podia haver optat per unes memòries polítiques o intel·lectuals, ha escrit una mena de memòria sensorial i afectiva, que conserva els records que desapareixen amb la mare afectada per l’Alzheimer i en fabrica de nous per als seus néts.
Una literatura reparadora que fa feliç
Pla, que va definir la memòria com el sisè sentit humà i el que ens permet de ser allò que som, es va atrevir a apuntar algunes de les causes de l’èxit de la literatura memorialística: “Després de decepcions de la realitat en forma de turbulències polítiques, pandèmies i, ara, guerres, necessitem una literatura reparadora, amb voluntat consoladora i que ens faci feliços.” Enllaçant amb aquesta idea, Mariàngela Vilallonga va recordar el seu pare desaparegut, i la felicitat que va experimentar quan llegia els primers volums de la trilogia perquè se sentia reflectit en la història d’una família de Cassà de la Selva, ben a prop del seu paisatge de Llagostera. “Parla de la teva història local i explicaràs el món”, va dir tot citant Tolstoi.
Prenent la imatge de Nadal, servador de la memòria familiar, però alhora creador de nous records per als més joves i fidel a la seva especialització com a catedràtica de llatí, Vilallonga va atrevir-se a comparar Nadal amb Enees, l’heroi que fuig de Troia portant el seu pare a coll, el seu fill de la mà i a l’altra mà els seus déus, per la qual cosa esdevé responsable del passat, del futur i dels valors transmesos: “Rafel Nadal porta a sobre tots els avantpassats, però també els descendents.”
La memòria és literatura
Arran d’aquesta quantitat d’elogis i lectures, Nadal va voler alertar que hi va haver un moment que la memòria no estava de moda: “Com la família, pensàvem eren elements que reforçaven el conservadorisme. Mirar enrere ens semblava que impedia avançar. Això és un error.” L’escriptor, parafrasejant el títol de l’acte, va voler puntualitzar que “la literatura és memòria” i que ha d’aconseguir que el lector connecti amb la seva pròpia història. De fet, Nadal va voler deixar clar que no ha fet una autobiografia ni ha pretès de fer-la de la seva família, sinó que s’ha servit d’una família nombrosa de dotze germans amb uns pares de fermes creences religioses ben diferents d’ell com a material literari per a crear uns personatges. “Seria ximple de no fer-ho servir!”, es va exclamar.
Avi apassionat, Nadal va voler agrair especialment la llibertat que els pares van donar-los a ell i els seus germans, fins i tot no estant d’acord amb el seu tarannà descregut: “El que té més valor és donar llibertat als qui no creuen el mateix que tu i esperar que trobin el camí amb l’exemple… Els meus néts són de l’Atlètic de Madrid, però ja els adoctrino en el Girona i l’evangeli culer”, va cloure l’acte entre rialles d’un públic còmplice.
