14.08.2023 - 21:40
The Washington Post · Siobhán O’Grady, Kostiantyn Khudov i Heidi Levine
Kíiv – Aquesta nació està exhausta. Durant gairebé divuit mesos, Ucraïna ha plantat cara als invasors russos, ha donat suport als seus soldats i ha celebrat les victòries als camps de batalla de Kíiv, Khàrkiv i Kherson.
Aquestes tres grans victòries van sostenir els ànims dels ucraïnesos durant un hivern d’atacs aeris contra la infrastructura civil i enmig d’una batalla brutal i simbòlica per Bakhmut, la ciutat oriental que va caure en mans dels russos al maig.
En tot moment, els funcionaris ucraïnesos i els seus socis occidentals han exagerat el valor d’una contraofensiva imminent, que, amb el suport de les noves armes rebudes, esperaven que capgirés el rumb de la guerra.
Però, dos mesos després del començament de l’atac ucraïnès, amb pocs progressos visibles al front i un estiu implacable i sagnant a tot el país, la narrativa de la unitat i la perseverança sense límits ha començat a esquerdar-se.
El nombre de morts creix diàriament. Hi ha milions de ciutadans desplaçats que no veuen cap oportunitat de tornar a casa. Arreu del país, els civils estan exhausts pel seguit d’atacs russos recent, incloent-hi atacs a una catedral històrica a Odessa, un edifici residencial a Kriví Rih i un centre de transfusions de sang a la regió de Khàrkiv.
Aquesta setmana, dos míssils russos han colpejat un bloc de pisos a la ciutat oriental de Pokrovsk, on un tren d’evacuació agafa regularment gent que fuig de les zones pròximes al front, i hi han mort civils i treballadors d’emergències que havien corregut a salvar-los. Els ucraïnesos tenen una gran necessitat de bones notícies, i no en reben cap.
La professora de música Svitlana Zhdanova, de setanta-cinc anys, era asseguda a la sala d’estar a Pokrovsk dimarts a la nit quan els míssils van impactar contra el seu bloc, van esmicolar-li el vidre i van trencar-li el piano. Sense saber on anar, va netejar pis on ha viscut d’ençà del 1969 i va decidir de romandre-hi.
Raisa Ribaltxenko, de setanta-vuit anys, vivia al quart pis d’un edifici molt danyat en el doble atac. Era a la cuina quan va caure la primera explosió. Poc després, cinc homes van picar a la porta i van cridar: “Hi ha algú viu?” Ella va respondre que sí.
Un d’ells la va baixar per les escales. En acabat, va arribar l’atac següent. Almenys nou ucraïnesos han mort fins ara, i desenes han estat ferits.
Dimecres, Ribaltxenko era entre una multitud de veïns en xoc que ajudaven a tancar finestres i a ordenar les restes de les seves vides. Espera que el govern li repari el pis, “però, ara mateix, no ho sé”, diu. “No tinc ni idea de què vindrà demà. Estic en xoc.”
A Smila, una petita ciutat al centre d’Ucraïna, la pastissera Alla Blizniuk, de quaranta-dos anys, diu que cada dia ven dolços per a funerals mentre els pares es preparen per enterrar els fills morts al front, a centenars de quilòmetres de distància. Abans, deia, fins i tot quan la situació era dolorosa, “la gent estava unida”. S’organitzaven, feien menjar els uns per als altres i duien menjar als soldats. Ara diu que hi ha un sentiment de decepció col·lectiva.
Blizniuk també viu amb la por que el seu marit o els seus dos fills en edat militar siguin mobilitzats. Ja ha notat que hi ha molts menys homes als carrers de la ciutat que no pas abans. Ucraïna no fa públic el recompte de baixes militars, però tothom parla de soldats acabats d’arribar al front que solament hi duren dos dies o tres.
“Els defensors del nostre país haurien de ser professionals”, diu. “Estic molt trista. Nosaltres, els ucraïnesos, no ens mereixíem aquest destí.”
A la regió de Donetsk, un soldat que treballa en un punt d’estabilització, on els soldats ferits són tractats abans de ser traslladats als hospitals de les ciutats més segures, fa poc va ajudar a organitzar sacs de cadàvers. Diu que a vegades els cossos dels soldats estan tan desfets que han de fer servir dos sacs de cadàvers o tres per contenir-los. Aquestes escenes passen en un món molt allunyat de Kíiv, la capital, on els civils –protegits per les defenses aèries reforçades– sovint ni tan sols reaccionen a les sirenes d’alerta de bombardaments aeris. Però, fins i tot ací, els senyals dolorosos de la guerra són evidents pertot arreu.
En els bancs del parc, els soldats ferits fa poc que són tractats a la capital beuen cafè i fumen cigarretes abans de tornar als llits d’hospital. Observen com els civils passegen, amb gossos i nadons.
Víktor, de trenta-quatre anys, un antic cambrer de restaurant, n’és un. Va ser atacat per un morter en una trinxera al front a Zaporíjia la setmana passada. Li va obrir la mà i la cara, ara coberta de crostes, va ser foradada per un fragment. També li va fer mal al genoll.
Ara, a Kíiv, veu bars i restaurants curulls i la ciutat plena de trànsit. Un grup de nens passa davant seu i tomben els caps per mirar les seves ferides. Víktor, que demana que no en diguem el cognom per raons de seguretat, es considera afortunat de poder caminar.
Els combats més recents ha estat durs. Un dia, la seva unitat va trigar set hores a avançar solament quatre-cents metres. Tant ell com la seva dona, que també serveix a l’exèrcit, s’havien de veure aquell mateix vespre per primera vegada d’ençà que va ser ferit. “Probablement ploraré”, deia. Una vegada sigui guarit, diu que tornarà al front.
Ruslan Proektor, de cinquanta-dos anys, va perdre la cama aquest estiu quan va trepitjar una mina mentre lluitava a l’est. I va tornar a ser ferit quan el soldat que provava de portar-lo a un lloc segur va trepitjar-ne una altra. Ara que es recupera a Kíiv, la seva dona, Anna Oliiní, de quaranta-set anys, diu que vol que “la contraofensiva sigui més activa”.
“Tenim tots aquests nois que tornen del front sense extremitats”, diu, mirant-se el seu marit, que és en una cadira de rodes. “Vull que el preu que han pagat sigui raonable, si no, tot això que han patit haurà estat inútil.”
Proektor diu que, si pogués, no es tornaria a allistar. “Agafen tothom i l’envien al front sense una preparació adequada”, diu. “No vull estar amb gent sense motivació.”
Uns altres, com ell, estan enfadats amb Rússia –però no tenen por de criticar Ucraïna.
La setmana passada, el president, Volodímir Zelenski, va reconèixer que una auditoria del govern havia descobert pràctiques “incorrectes” entre oficials corruptes.
Un soldat que fa servir el nom de guerra “Positiu” i que es recupera en un hospital de Kíiv després d’haver patit commocions cerebrals a Kherson i Bakhmut, diu que els qui treuen profit de la guerra “haurien de ser enviats al front”.
Iulia Paltseva, de trenta-sis anys, recepcionista a Kíiv, diu que la sorprèn que els residents de la capital encara facin festes. El seu noi és al front i aviat serà traslladat a lluitar a prop de Bakhmut, diu. “Tots aquells que ballen i somriuen haurien de recordar que hi ha soldats com el meu noi a les trinxeres, sense relleus i essent bombardats cada dia”, diu.
Respecte de la contraofensiva, diu: “Les nostres expectatives eren més altes. Si passa, és a poc a poc.”
A Kriví Rih, la doctora Valeríia Maslianik, de cinquanta-vuit anys, sospira quan mira cap amunt, al seu pis, malmès aquesta setmana. Un forat enorme ocupa el lloc on abans vivien els seus veïns. A fora, una pila de flors i animals de peluix els recorda.
Pensant en l’hivern, té por que no li hagin canviat les finestres quan les temperatures comencin a baixar. Està cansada i no veu cap final a la vista. “Vull anar a la mar”, diu amb melangia. “Però els russos ens les han robades totes.”
Al costat, el treballador de la construcció Volodímir Pravednik, de quaranta-sis anys, s’atura per observar les destrosses. La seva germana viu en aquell mateix bloc d’apartaments, però va sortir-ne il·lesa. Diu que té por que l’atac sigui “només el principi” de més atacs en aquesta ciutat industrial. Viu a la cantonada, i diu que cada vegada que passa pel voltant de l’edifici en runes sent tristesa: “Per nosaltres, els civils ucraïnesos que hem de patir tant.”
