La legitimitat del discurs o la inintel·ligibilitat de la vida

La setmana passada em vaig comprometre a tancar avui la resposta a uns comentaris a l’article precedent. En realitat no caldria tornar sobre el tema, però una observació del facultatiu que primer va imputar l’article de demagògic té interès més enllà de les greus circumstàncies que van motivar-lo. Hi torno, doncs, no pel valor anecdòtic de l’observació sinó pel problema intel·lectual que delata i que fa temps que em burxa com a símptoma d’una qüestió més general.

Entre més coses que no fan al cas, Joan Figueras afirmava que el protocol mèdic per al repartiment dels recursos sanitaris entre els pacients és de tanta complexitat que resulta ‘inintel·ligible per algú que no sigui metge’. Suposo que volia dir que determinar l’estat físic del pacient i la probabilitat de resposta favorable a una intervenció específica, és a dir, la relació entre la simptomatologia i el pronòstic, requereix un coneixement especialitzat i una pràctica extensa. Qui en dubta, d’això? Més discutible, però, és l’afirmació d’inintel·ligibilitat per als profans. I és aquí que l’afirmació em sembla sospitosa. No poso en dubte que algunes disciplines, com ara la física o l’enginyeria, hagin de recórrer als llenguatges simbòlics per a condensar idees o conjunts d’idees i accelerar la comunicació en àmbits com més va més abstractes. Però en unes altres disciplines, sobretot les de caràcter més empíric que no pas teòric, la necessitat d’emprar argots restrictius no és  intel·lectualment justificada. Ben explicats, l’etiologia i el pronòstic de les malalties és, o hauria de ser, de sentit comú, i el sentit comú, com deia Descartes, és la cosa més compartida del món.

Ara bé, des de l’antiguitat totes les professions han generat idiolectes privatius per excloure’n els llecs. El mandarinatge és endèmic a totes les professions que s’han convertit en classes privilegiades i la medicina sempre n’ha estat una, potser perquè, com em deia fa molts anys un amic que estudiava medicina mentre jo estudiava literatura, la gent està disposada a pagar el que sigui per un remei, i en canvi no sent cap necessitat urgent de rebre la interpretació d’un poema. Entesos, però cada terra fa sa guerra, i el mandarinatge també existeix entre els crítics literaris. Per inintel·ligibles, els llibres i articles que alguns ens vam empassar durant un parell de dècades sota l’etiqueta equívoca de ‘teoria literària’, o ‘teoria’ i prou, car de literatura moltes d’aquelles andròmines en tenien ben poc. Si hi ha purgatori, som uns quants que haurem de purgar haver torturat dotzenes de cervells joves amb un llenguatge no únicament complex sinó sovint inintel·ligible. I no sols per als profans sinó fins i tot per als especialistes, com va posar en relleu l’afer Sokal, anomenat així per Alan Sokal, professor de la New York University, que l’any 1996 va enviar un text deliberadament absurd a la revista Social Text, que el va publicar abans que ell revelés que havia estat una entremaliadura desmitificadora. L’escàndol fou majúscul, perquè Social Text, publicació emblemàtica dels estudis culturals postmoderns, era el fòrum d’un grapat de figures de l’elit cultural de l’època. Hom pot creure que l’afer Sokal fou una excepció i que l’article va passar el filtre editorial per error, però l’experiment l’ha repetit més gent amb resultats comparables. Fa quatre anys, James Lindsay, Helen Pluckrose i Peter Boghossian van escriure una vintena d’articles farcits d’argot per defensar conclusions absurdes i els van enviar a revistes de prestigi, de les quals sols sis van refusar les propostes.

La major part d’aquests escrits regurgitaven articles de fe de la correcció política a costa de la raó més elemental, provant que la ideologia o el corrent d’opinió imperant s’imposa als estaments professionals més competents. L’especialisme no és doncs pas cap garantia de prudència ni d’imparcialitat, i amb això ja resta dit que no és cap faisó de saviesa. No m’oblido d’allò tan sabut d’ars longa, vita brevis ni discuteixo que per aprofundir i ja no dic excel·lir en certs coneixements sigui necessari tancar el compàs de la intel·lecció. Una viròloga amb qui vaig coincidir fa anys en un grup de discussió de textos filosòfics deia que els viròlegs s’enamoren d’un virus. No he tingut cap ocasió de preguntar-li si això és cert també en el cas del SARS-Cov-2, però el sentit de l’afirmació ja es comprèn. Cada virus és un planeta i l’especialista en Mart no sap gairebé res de Venus. Ningú no pot conèixer tot l’univers. A l’àmbit del coneixement també es confirma l’observació de Marx sobre l’economia: ‘Així com la divisió del treball fa créixer la capacitat productiva del treballador i la riquesa i refinament de la societat, empobreix el treballador i el redueix a una màquina.’ En la terminologia d’Ortega y Gasset, el redueix a la categoria d’home massa, un daltabaix al qual Ortega considerava especialment proclius els científics, persones que per l’eminència en la seva especialitat tendeixen a creure’s eminents en tots els altres àmbits, on sovint defensen les opinions més vulgars. L’eminència d’un científic, quan ho és de veritat, sol traduir-se en discreció fora del radi de la seva especialitat. Com en el cas d’Andrew Fire, premi Nobel de medicina del 2006, que el mateix any de rebre aquest guardó es prestà a fer d’ajudant de la mestra al parvulari de la meva filla.

Tancar el debat per exclusió és signe infal·lible de mediocritat, com ho és refugiar-se en unes credencials acadèmiques que no diuen res de la qualitat professional ni del periple institucional de l’interessat. Però això encara seria tolerable si no fos perillós quan afecta qüestions de vida o mort, especialment en un context biopolític cada vegada més a la vora de l’estat d’excepció. Aquest és l’estat definit per l’expropiació de la vida per l’autoritat competent, la que no admet consideracions ni rèpliques dels objectes de les decisions, és a dir, de les persones, perquè les discussions autoritzades són massa complexes i inintel·ligibles per als qui no són socialment legitimats. Però això vol dir que ja no es tracta de discussions sobre idees científiques sinó de decisions que prenen una volada política precisament en virtut de l’exclusió.

La pretensió d’excloure els profans de les decisions sobre la determinació social de la frontera entre la vida i la mort, tant pel que fa al pacient individual com en la classificació dels grups que eventualment es posaran a l’altra banda de la frontera que separa qui val la pena de guarir i qui no, indicaria, com advertia Agamben, l’aparició d’un nou poder sobirà que s’arroga el dret de definir aquesta frontera i que travessa les ciències mèdiques i biològiques.

La medicina i la biomedicina han creat un espai de reflexió sobre les conseqüències d’exercir la tècnica en el cos humà i l’han anomenat bioètica. No s’hauria de perdre de vista que aquest espai és una subclasse de l’ètica, que no és cap predi dels metges i els biòlegs sinó una branca important de la filosofia amb ramificacions addicionals a totes les humanitats. Al meu article no hi havia cap intromissió furtiva en l’àmbit de la medicina pròpiament dita i sí, en canvi, consideracions de caràcter ètic, amb la precaució de distingir entre zoé o vida orgànica, val a dir, la matèria d’estudi dels biòlegs, i bios o vida pròpiament humana en els seus aspectes socials.

D’aquesta accepció de la paraula ‘vida’ se n’encarreguen un grapat de disciplines amb diversos enfocaments i intensitats. Però qui l’ha tractada més i millor en conjunt, aixecant-la en pes amb tota la seva puixança, immediatesa i heterogeneïtat, són els novel·listes. Els grans, vull dir. Escriptors de l’altura de Balzac, Stendhal, Dickens, Tolstoi o Dostoievski aconseguiren el miracle de representar la vida en tota la complexitat ètica, dramàtica i fins i tot metafísica. Els seus textos són extremadament complexos, car la complexitat augmenta en proporció a la indefinició i la vida és la indefinició per antonomàsia. Tant batega en les coses fastuoses com en les menudes, sense més distincions jeràrquiques que les que hi posa l’observador. ‘My dear, these things are life’ és la frase que Mercè Rodoreda manllevà de George Meredith per al frontispici de La plaça del Diamant.

La ciència avança simplificant i esquematitzant fins a uns graus d’abstracció altíssims. Això és així fins al punt que una regla infal·lible per a triar entre dues teories científiques diferents consisteix a adoptar la més senzilla, la que expliqui més fenòmens amb menys aparat teòric. Aquesta reducció de la realitat és difícil, però també ho és abastar-ne la complexitat i representar-la en una totalitat de significació. L’aparent facilitat dels novel·listes és enganyosa, car el llenguatge és el dipòsit d’experiències mil·lenàries i la llengua ordinària és molt més complexa que l’argot dels especialistes. Explicar la complexitat dels textos dóna feina als crítics i als professors de literatura, que també han cedit en algun moment a la temptació de menystenir el sentit comú per sentir-se en possessió exclusiva d’un idiolecte. Per aquest camí van aconseguir d’aïllar-se i enfonsar la seva funció en la irrellevància. Però si van optar ingènuament no pas per declarar inintel·ligible la seva matèria d’estudi sinó per fer inintel·ligible el discurs que havia d’explicar-la, mai no van caure en la baixesa de pretendre que el seu discurs, en realitat discursos, era l’únic legítim i menys encara que els era reservat com una competència inexpugnable.