05.11.2023 - 21:40
Les negociacions per a una possible investidura de Pedro Sánchez s’han frenat en sec, tot sembla indicar que per la negativa del PSOE a incloure els casos de lawfare en la llei d’amnistia.
Cal tornar a recordar que, de tot això, tan sols en tenim informació per fonts indirectes i que, per tant, ho hem de tractar amb molta prudència. Però assumim que, efectivament, la llei pactada fins ara amb Sumar i ERC no inclou com a casos susceptibles d’amnistia els de lawfare, i Junts no vol aprovar-la sense que s’hi incloguen. Si això és així, quina importància política té?
Com que el partidisme i la batalla per l’hegemonia tampoc no han restat al marge de la negociació, hi ha qui té interès a destacar noms i casos concrets –que ningú no sap si són certs– per a atacar l’adversari amb la cançoneta de la corrupció i dels comportaments delictius. Ara no parlaré d’això, perquè no estic segur que en la negociació es parle de casos concrets i, si se’n parla, no sé de quins. Però sobretot no en parlaré perquè l’enfocament em sembla incorrecte i molt irresponsable, i em voldria centrar en això.
Temps arrere vaig escriure un editorial sobre la lawfare: “De Lula a Laura Borràs: la lawfare no ataca tan sols els sants“. Hi defensava que la lawfare pot servir per a apartar de la vida política persones completament innocents, però també pot servir per a apartar de la vida política persones culpables de delictes, menors o majors. Però que, fos quin fos el cas particular, el fet essencial és que la lawfare té el propòsit d’apartar de la vida política persones que molesten un determinat poder, fent ús de tècniques molt ben definides a tot el món aquests darrers anys, que sempre serveixen per a coartar la voluntat democràtica de la població. Per a intervenir en els processos electorals i modificar-los, si cal.
Per això és tan important que la lawfare entre de ple en la llei d’amnistia, que hi tinga cobertura. Perquè és un procediment essencialment polític que aprofita, o pot aprofitar, circumstàncies personals, amb l’objectiu principal d’obtenir un resultat polític. La lawfare és política i converteix en polítics tots els fets que toca i contamina. I encara més en el cas d’Espanya.
I dic això perquè hi ha dos motius específicament espanyols que, a parer meu, fan imprescindible que la responsabilitat i la il·legalitat de la lawfare siguen ben delimitades també en la llei d’amnistia.
El primer és que els casos de lawfare són el senyal indiscutible que l’estat espanyol va ser proactiu –del 2014 ençà, si més no– i emprengué una campanya planificada de destrucció de l’independentisme català, molt abans que ningú pogués imaginar que passaria allò que va passar el 2017.
I això significa que el 2014 l’estat espanyol, amb tota la seua força, va considerar il·legítima la ideologia independentista. Abans que aquesta força es posàs a actuar realment. Va negar a l’independentisme la neutralitat que les seues institucions representa que han de tenir envers qualsevol ideologia. I per això va fabricar casos personals per frenar-la. Casos que han omplert pàgines i pàgines d’instruccions judicials i de relats mediàtics interessats i que, malgrat tot, ara i adés han acabat en no res, després de deu anys.
Simplement no es pot deixar que aquesta actuació no siga reconeguda i desqualificada. La llei d’amnistia, la presenten com la presenten en la redacció final, té un clar component de reconeixement dels errors comesos per Espanya el 2017 i després. I quin trellat tindria, doncs, deixar fora de l’abast d’aquest reconeixement una de les armes més brutes de totes les que han fet servir? En l’acord signat amb ERC, per exemple, s’hi diu que cal respectar totes les ideologies i reconèixer la legitimitat dels seus objectius. I no s’ha de fer pagar l’estat per haver-ho fet?
Però hi ha una segona raó a tenir en compte. El pacte entre el PSOE i Junts no serà un pacte entre Espanya i Catalunya. Ni tan sols entre el govern català i l’espanyol. I no obligarà, per tant, el conjunt de l’estat. Però cada dia és ben visible que una bona part del poder real espanyol, el judicial sense anar més lluny, continua en guerra i continuarà en guerra contra l’independentisme. I per més que el PSOE, a contracor, vaja dient que cal llevar els afers polítics de la via judicial, tots sabem que això no passarà. I que és més que probable que l’endemà del dia que entre en vigor l’amnistia hi haja nous encausats per qualsevol cosa i amb qualsevol excusa. Probablement, per via de lawfare.
Evitar-ho, això, serà gairebé impossible, perquè Espanya no fa cap revolució i el PSOE tan sols s’avé a tot això per interès. Però si la lawfare –no els noms ni els casos, sinó el comportament– és clarament tipificada en la llei, en primer lloc, se salvarà gent que altrament tindrà tots els números per a ser el primer objectiu de la ràbia de la ultradreta judicial. I, en segon lloc –i això és important–, els advocats defensors tindran a la mà un principi clar, un precedent indiscutible, emanat del poder legislatiu, que els pot servir per a confrontar-se amb molta més eficàcia contra els nous intents de persecució del moviment independentista que capitanejarà la dreta judicial i mediàtica espanyola. O vés a saber si el PSOE mateix.
En definitiva, la qüestió en joc és per a què serveix aquesta amnistia. Per als uns, espanyolistes o independentistes, és un final de camí que neteja l’actuació del 2017, sense perspectiva que es repetesca. Per a uns altres, independentistes solament, i no tots, és una victòria que estableix un precedent legal i dóna múscul al moviment per a tornar-hi. Que la lawfare entre o no en el text de la llei és una de les coses que marcarà la diferència, per més que alguns, irresponsablement, intencionadament o amb mala bava, vulguen rebaixar el debat a una qüestió de noms i circumstàncies personals d’aquest o aquell.
PS1. Un altre factor a tenir en compte, que Josep Casulleras explica bé en aquest article, és que avui venç el termini que el TEDH va donar a l’estat espanyol perquè respongués les preguntes sobre les vulneracions de drets humans que els presoners polítics hi van presentar. I el 18 de novembre s’acaba també el termini perquè Espanya responga a la condemna del mes de maig del Comitè de Drets Humans de l’ONU per haver vulnerat els drets polítics del president Carles Puigdemont; i diga què ha fet per a reparar aquesta vulneració. És molt important tenir-ho en compte, això, també.
PS2. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
