La Kompanyia Lliure reflexiona sobre la convivència a ‘El temps que estiguem junts’

La temporada passada, el director argentí Pablo Messiez va impartir un taller a La Kompanyia Lliure. De l’experiència, reelaborada, escrita, i traduïda al català per Marc Artigau, en sorgeix el muntatge ‘El temps que estiguem junts’, que es podrà veure al Lliure de Montjuïc del 16 de febrer a l’11 de març.

Es mostren dos mons diferenciats en un muntatge que, com ha explicat Messiez, reflexiona sobre la convivència i sobre com estar junts. ‘A la funció, la pregunta que apareix és si per estar junts és millor callar o és necessari parlar, i això no té resposta possible’, ha indicat. Els integrants de La Kompanyia Lliure són Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol.

La funció es mou entre els dos mons que ha desgranat Messiez, tot i que ha reconegut la dificultat d’explicar en paraules una obra com aquesta: Per una banda hi ha una parella que es trasllada a un pis i a poc a poc la seva situació va empitjorant. Per l’altra, hi ha un grup de persones de les quals se’n sap poca cosa, només que ‘es troben els dissabtes i que fan coses estranyes. Hom intueix que ho han passat malament, alguns expliquen la seva tragèdia i altres no ho expliquen’.

El director va tractar de conèixer en ells com sentien el gaudi i com cadascú gaudia de manera més personal. ‘Això va ser possible en comptar amb la confiança cega dels actors’, ha dit Pablo Messiez. Van trobar una forma de treballar que el director argentí ha reconegut que repetiria i és confiar en la intuïció i no tenir cap pla. Després de deu trobades de cinc hores per conèixer-se, Messiez va escriure uns textos i va plantejar dos estils amb situacions realistes i altres que ho eren, que es basava en uns monòlegs.

L’actor Quim Àvila, membre de la Kompanyia Lliure, ha apuntat que és el segon espectacle que fa la companyia sencera. El director del Lliure, Lluís Pasqual, ha manifestat que la primera temporada d’una companyia com la Kompanyia Lliure és de desconcert, dels primers conflictes, i on realment es forma la companyia és a la segona temporada. Pasqual ha manifestat que el text i l’espectacle són definitius: ‘Em sembla magnífic i és una radiografia de la companyia mateixa. És una metàfora d’una generació adolorida, una generació que neix mancada de moltes coses i produeix un cert dolor’, ha afegit.