La justícia espanyola s’impugna

El novembre del 2019, el president espanyol, Pedro Sánchez, fanfarronejà que la fiscalia general de l’estat espanyol, un òrgan en teoria independent, era un instrument al servei de qui governava. “La fiscalia, de qui depèn?”, es demanà, retòricament, per demostrar que les euroordres contra els exiliats les impulsava ell, mentre el PP l’acusava d’inacció. Aquelles declaracions van fer terrabastall, però el van ajudar a reivindicar que, com els darrers quaranta anys, el PSOE continuava essent l’estat i que en volia controlar els engranatges. Així s’anà desacomplexant. El 13 de gener de 2020, el mateix dia que la va destituir com a ministra de Justícia, Sánchez va proposar Dolores Delgado com a fiscal general de l’estat espanyol. Cándido Conde-Pumpido, que fou també fiscal general durant els set anys de mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, és ara el president del Tribunal Constitucional que haurà de resoldre sobre la llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya.

A mesura que s’ha anat aclofant al càrrec, Sánchez s’ha vist amb forces de parasitar les institucions de l’estat que podia controlar directament –tibant la corda, quan ha calgut, amb nomenaments com ara el de Delgado, el de Juan Carlos Campo, que va passar de ministre de Justícia a magistrat del Constitucional i el de Fernando Galindo, de subsecretari del govern espanyol a secretari general del congrés. La instrumentalització partidista dels mecanismes de l’estat no és pas invent de Sánchez, és clar. El maig del 2017, el congrés espanyol va reprovar qui ocupava llavors el càrrec, José Manuel Maza, per afavorir el PP de Mariano Rajoy en la investigació de casos de corrupció. Allò que ara neguiteja els vells mandarins és que Sánchez ho faci, primer, obeint purament el seu interès, i segon, per aplicar una recepta de pacificació a Catalunya que contravé la política de càstig que va defensar el seu rei el 3 d’octubre. De Sánchez, els espanta que, per protegir-se, sigui capaç d’esborrar la ficció que Espanya és un estat de dret funcional.

Després de l’amnistia, la cosa ha pujat de nivell. L’actual fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, era el número dos de Delgado i s’ha captingut fins ara com un aleró de Sánchez. De seguida, García Ortiz va intentar d’ascendir la seva antecessora a fiscal de sala, però no se’n va sortir. Una sentència del Suprem va dir que ho havia fet per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit i, per tant, que havia comès una “desviació de poder”. Després, encara, Sánchez va fer per renovar-lo al càrrec i el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament. Ara, el Tribunal Suprem ha encausat García Ortiz per revelació de secrets, perquè veu indicis que va ser ell qui va filtrar un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, el declarava culpable d’un frau fiscal. Aquesta setmana li han escorcollat el despatx i li han requisat el mòbil, els ordinadors, el correu i els perfils a les xarxes socials.

L’independentisme no sembla pas conscient de la vulnerabilitat que això representa no tan sols per a Sánchez, sinó per a l’estat espanyol mateix. Per una banda, Espanya té avui un president que –mal que sigui per càlcul polític– ha admès que hi havia lawfare, que té una guerra oberta amb la magistratura –encara que no tingui cap pretensió real de democratitzar-la–, acorralat per un presumpte cas de corrupció –poc creïble– que afecta la seva dona i per un altre –molt creïble– que afecta la seva antiga mà dreta, l’ex-ministre José Luis Ábalos, amb un soci de govern en descomposició pel cas Errejón i amb una perspectiva dubtosa d’aprovar cap pressupost. Per una altra banda, el bàndol de la magistratura rònega que considera Sánchez un traïdor no troba cap més manera de guanyar que no impliqui impugnar-se a si mateixa: encausen el fiscal general de l’estat, bloquen durant anys l’òrgan de govern dels jutges, i el principal partit de l’oposició, el PP, al qual són lleials molts dels magistrats que guerregen contra Sánchez, posa en dubte la fiabilitat del Constitucional.

La justícia espanyola és en lluita i no és una lluita contra la ingerència política, que li és gairebé connatural. És la lluita d’un estat desorientat perquè la dècada del 2010 el va posar en escac i no sap com recompondre’s. Encara que Catalunya dormi, la crisi de règim continua oberta i Madrid veu miratges i no sap com tancar-la. La primera manifestació d’això és que discrepen sobre com derrotar Catalunya. Els uns defensen la repressió reial que ho esclafi tot i els altres una pacificació que desballesti la política i que imposi a Barcelona una tecnocràcia pura. Una traducció terrenal: a la sala del Suprem que ha decidit d’encausar García Ortiz hi ha, és clar, els jutges Carmen Lamela, que mirava el mòbil mentre prenia declaració als consellers de la Generalitat, i Manuel Marchena, que fou qui els condemnà. Sánchez lluita per mantenir-se al poder; per mantenir-se al poder ha de corregir la resposta dels jutges el 2017; i els jutges lluiten contra l’intent de correcció, i García Ortiz i Begoña Gómez en són danys col·laterals, cosa que no els fa pas innocents.