La justícia era una paròdia

Som de ple en un mes que ja és tot sencer una commemoració. Per la victòria èpica del primer d’octubre del 2017, que va culminar amb les proclamacions de la república en dos temps, tan desinflades, els dies 10 i 27. Per la conquesta del carrer després de la sentència infame dos anys després, l’octubre i el novembre del 2019. De tal manera que fins i tot l’estat espanyol sembla haver-se volgut afegir a la festa: o és que va ser casual l’elecció del dia 1 perquè el ministre del ram lliurés unes vergonyoses condecoracions al comissari en cap dels Mossos d’Esquadra i a setze servils guardians més del seu ordre constitucional?

I no solament això. Enguany la justícia espanyola sembla que s’hi ha escarrassat, a fer que la setmana passada destaqui prou en el calendari. Dilluns 28 de setembre coincidien, entre més coses, el judici a Tamara Carrasco, la sentència contra Jordi Pesarrodona i la ratificació de la sentència d’inhabilitació contra el president Quim Torra. Fixeu-vos-hi: com feia notar fa uns quants dies Sergi Sabrià en una entrevista, els pretextos per a tots tres processos eren, respectivament, haver enviat un whatsapp, portar un nas de pallasso i no haver despenjat una pancarta. Tal com ho llegiu.

Ja veieu com va la cosa a Espanya, avui. Si qualsevol de nosaltres crida els companys a protestar legítimament tot manifestant-se, el poden acusar de terrorisme. Si un regidor se significa retratant-se amb un nas vermell al costat d’un guàrdia civil que, ben estirat, fa una guàrdia ridícula com si el pallasso fos ell, li busquen les pessigolles fins a inhabilitar-lo i multar-lo. Si el president de la Generalitat defensa la llibertat d’expressió i proclama la injustícia contra els presos polítics i els exiliats, el deposen perquè no s’ha doblegat a les ordres d’un òrgan administratiu que en realitat no pot tenir potestat sobre seu.

No és broma: ha anat així. D’això en diuen justícia. I pretenen que ens els prenguem seriosament. No, volen molt més: tot això ho fan per fer-nos por, perquè desistim, per castigar-nos. Per humiliar-nos. Per venjar-se. Però, per més que aquests foraviats venjadors es disfressin amb togues i es facin dir jutges, això no és justícia. A tot estirar, deu ser una matussera defensa de la unitat d’Espanya. La idea no és meva: així mateix ho deia el tal Lesmes, que es veu que els governa tots, en un dels episodis del vodevil que darrerament protagonitzen les estructures de l’estat.

Ens jutgen i ens condemnen per un whatsapp, per un nas de pallasso, per una pancarta. Doncs si ens han de castigar igualment, i ho han fet, ho fan i no deixaran de fer-ho, potser que els en donem motius de debò. Fem fora l’estat espanyol de Catalunya. Desobeïm tant com sigui possible les instruccions que ens n’arribin. Posem-li tota mena de traves a l’hora de desplegar la seva activitat sobre tots nosaltres. Fem que s’entortolligui en els seus mateixos processos, que es col·lapsi i, tant de bo, que caigui finalment. Acabem la farsa espanyola. Perquè això que es fa dir Espanya ni és una democràcia plena, ni és, per més que el titllin de social i de dret, un estat al servei dels ciutadans.