13.10.2015 - 02:00
|
Actualització: 13.10.2015 - 07:25
Quan una persona és forta no té gens de por d’encarar cap problema, per difícil que siga. I a l’inrevés: quan una persona és molt feble tot allò que siga un problema l’espanta. Així mateix les nacions.
En el món democràtic, qualsevol problema polític es pot posar sobre la taula. Quan apareix i es manifesta, es debat, hom mira de trobar-hi formes de solució tan acordades com siga possible i, en tot cas, el marc legal s’adequa a allò que la realitat evidencia. I en últim extrem es vota, que és com es resolen els problemes a occident.
En el nostre entorn més immediat tothom ha trobat solucions a problemes encara molt més delicats i difícils que el que ens ocupa ací. Recordem les tremendes tensions de la unificació alemanya, recordem que difícil que fou d’acceptar que Dinamarca quedaria fora de l’euro o que la Gran Bretanya no formaria part de Schengen, recordem com va costar la independència de països com ara Eslovènia, Txèquia o Lituània…
En cap dels casos la solució no va ser judicial ni legal, sinó política. A dret t’ho ensenyen el primer dia i a la primera classe: la justícia va sempre darrere de la societat, sanciona allò que la societat ja ha assumit i aporta solucions per evitar conflictes majors. Espanya no ho entén així, com és evident i, actuant com actua, a banda de projectar una ombra de dubte sobre la seua democràcia, demostra una gran feblesa institucional. I nacional.
Des de ja fa cinc anys, la reivindicació de la independència és central en la vida pública catalana. Estic disposat fins i tot a rebaixar l’enunciat: des de ja fa cinc anys la voluntat de canviar les relacions amb l’estat és al centre de la vida pública catalana. I en tots aquests anys, quina ha estat la reacció de Madrid? Cap. Negar l’evidència i tancar-se en banda fins i tot a parlar-ne. El contrari del que fan els estats forts. Li ha servit de res, això? Hi ha ningú que crega que avui ells estan en més bona posició que el 2010?
Quan l’SNP, en unes eleccions, va aconseguir el 44% dels vots, la Gran Bretanya va oferir immediatament un referèndum d’independència. Quan el Partit Quebequès va aconseguir el 41% dels vots, va passar això mateix al Canadà. Ací, a les eleccions recents, els independentistes hem obtingut –trampes amb el vot exterior a banda– el 48% dels vots, quatre punts més que a Escòcia i set punts més que al Quebec. I l’única reacció visible del govern de Madrid ha estat la judicialització de la vida pública: l’intent absurd de confrontar les lleis amb la democràcia, com si les lleis emanassen d’algun lloc que no fos la decisió popular.
Avui la consellera Rigau i l’ex-vice-presidenta Ortega declararan en el judici contra el 9-N. I despús-demà ho farà el president Mas. Hi insistesc: això és una mostra de feblesa extrema i de por. No tenen ni el valor ni la capacitat d’entomar el debat democràtic que la societat catalana exigeix i es pensen que amb amenaces i duresa ens faran callar. Però com el 9-N va demostrar, per aquesta via no aconseguiran pas res. El 10-N la vida va continuar igual per a la gent d’aquest país. I el 9-N va existir, la gent va votar, les cues es van veure a tot el món i durant aquells dies, si de cas, es va fer evident que Espanya era incapaç d’impedir el referèndum, incapaç d’imposar aquestes lleis de les quals tant es vanta i en les quals sembla confiar mentre tremola.
