20.12.2017 - 22:00
Que les jornades de reflexió siguin obligades és collonut. Com que no reflexionem mai, aquell dia és obligatori. Podem apagar Twitter i WhatsApp de manera justificada i sense haver de donar explicacions a ningú. Podem, de fet, no anar a treballar, no fos cas que algú pogués contaminar-nos. Ep, a qui li sembli anacrònic i paternalista, s’equivoca: si existeix és perquè la necessitem, la jornada de reflexió. Seria d’imbècils mantenir aquesta norma si no servís de res.
Amb molt de gust, he fet la prova: ahir, durant unes quantes hores vaig apagar mòbils, rellotges, ordinadors, aparells diversos i vaig tallar tota comunicació amb res que bellugués més enllà dels topalls del meu cos. No vaig arribar a tapar-me els ulls, tot i que reconec que per a fer-ho ben fet hauria estat un requisit important, perquè no us podeu ni imaginar quantes coses de color groc que ens envolten…
La reflexió em va deixar exhaust. L’huracà d’imatges i pensaments em va atordir fins al punt que vaig acabar al CAP amb un mal de panxa terrible. Un virus, em va dir la doctora, arròs i repòs. Maleïda reflexió. Debilitat i sense forces, els flaixos derivats de tanta meditació es van multiplicar i m’esquinçaven el cervell i l’estómac com ganivetades, sense aturador. Mítings de final de campanya a les portes d’una presó. Candidats tancats a dins, sense judici, tot plegat per haver defensat idees. Ultradretans violents condemnats, a la porta de la mateixa presó, però a fora, en llibertat, amb pancartes feixistes, perquè ells, únics al món, tenen fills i n’han de tenir cura. Debats electorals en què segons qui no pot respondre preguntes perquè la llibertat provisional de la qual ‘gaudeix’ li ho impedeix. Vots de l’estranger que s’extravien o no arriben o no s’accepten. Llaços grocs prohibits i alhora penjats a tot arreu. Per Déu, fiblades al lavabo. Vota, que igualment, peti qui peti, segons què surti, no valdrà. Fes-te de la democràcia.
Vaig acabar el dia amb febre (encara en tinc una mica…), però he de dir que agraeixo profundament l’imperatiu electoral de la jornada de reflexió. Els cànons (no pas canons, de moment) diuen que ha servir per a decidir el vot. Sort, perquè sense la jornada de reflexió mai no hauria sabut qui votar. Perquè res del que vaig pensar ahir no ho havia pensat abans. No m’hauria adonat mai de res de tot això, no hauria tingut mai prou perspectiva per a analitzar-ho i per tant viuria enganyat i desorientat. Gràcies, Junta Electoral.
Ara només desitjo que les eleccions d’avui passin de pressa per a poder-me recuperar. Tinc un grapat de missatges de WhatsApp per respondre i ganes de menjar una amanida i un tall de carn. Friso per votar. I, si s’escau, fer un brindis per celebrar el resultat, sobretot ara, que aquesta jornada de reflexió tan decisiva m’ha ensenyat a pensar i a votar. I a saber que sens dubte el resultat serà respectat i aplicat. Sort, perquè em fa l’efecte que un enèsim mal de ventre no el podria suportar.
