La joiera Núria Carulla

Permeteu-me que deixi reposar el post-27-S i us parli d’una artista colombiana, la joiera Núria Carulla. Fa anys que per vincles familiars ens coneixem, però fins enguany, aquestes setmanes, no he pogut veure, per fi, una exposició de les seves joies. En directe, tal com són les unes al costat de les altres i cadascuna és per ella mateixa. Es poden veure a Artesania Catalunya fins aquest dia 18. No es tracta d’agulles de pit, arracades, polseres i collars reunits per participar en el festival Joya Barcelona i prou. Són sobretot obres que dialoguen entre elles, un conjunt pensat prèviament per arribar a conformar i ser aquesta exposició, la primera que té a Barcelona i que la Nuri ha titulat ‘En la llunyania’. La guien dues formes bàsiques de la natura que a Colòmbia són esponeroses: els arbres i els ocells. Que es miren els uns als altres sovint així, en la llunyania. Com les llunyanies que la mateixa Carulla ha hagut de domar, sent com és filla i néta de l’exili català a Colòmbia i una artista formada a la Massana barcelonina que treballa i consolida trajectòria al seu país i per al seu país. A la Massana va estudiar amb els més reputats joiers del moment, Sunyer i Capdevila entre més.

Aquells clans colombians, que interessants que són. Les famílies d’una certa Barcelona que van exiliar-se i arrelar a Colòmbia es van casar entre elles, per preservar els orígens i evitar tant com fos possible, imagino, la por de perdre-ho tot. Els Trias, els Carulla, els Roda… La Núria és Carulla Fornaguera. El seu avi va ser el gran Miquel Fornaguera; deixeu-me que li digui així perquè vaig tenir el privilegi de conèixer-lo i tractar-lo una mica. Era un mestre formidable, que ha deixat escola a Barcelona. Va tenir un munt de fills i de néts, deu dels quals són la Núria i els seus germans i germanes. L’avi es va ocupar, entre tantíssimes altres coses, que tots i cadascun dels seus néts i nétes coneguessin Barcelona. Els pagava el viatge d’anada un per un.

La Nuri recordava l’altre dia, en una xerrada sobre el seu treball, que havia arribat aquí a quinze anys, acompanyada de l’avi Miquel. Viatjaven en vaixell perquè, deia l’avi, aviat no ho faria ningú i volia que els néts s’adonessin de l’enorme distància entre Catalunya i Colòmbia, el munt de quilòmetres i d’hores. De l’arribada, la néta en recorda sobretot dues coses. La seva sorpresa, la d’ella, que hi hagués un lloc on es parlava català. ‘Em pensava que era el meu idioma familiar i prou’, deia amb la sornegueria jovial i lleugera de tants llatinoamericans. L’altre record és la munió de deixebles de Miquel Fornaguera que els havien anat a esperar, deixebles de l’Escola Mossèn Cinto del Foment Autonomista Català, de la qual havia estat el director habitual de colònies escolars, i els seus descendents, i ‘tots duien a la cara interior de la solapa de l’americana o del jersei un escut català, que en aquells temps de clandestinitat ensenyaven ràpid i amagaven de seguit’.

Miquel Fornaguera també va ser un pedagog important a Colòmbia, que va deixar empremta en molta gent. En la meva família de Barcelona és llegenda el dia que van trucar al pis del passatge de Magarola, on ell s’estava quan es donava una temporada catalana o simplement tornava de fer la volta al món. En obrir la porta la seva germana Maria, hi havia un jove colombià que amb els anys va resultar que era Gabriel García Márquez.  Era un altre dels ‘savis catalans’ que van ajudar l’escriptor, com ho va ser el seu amic Ramon Vinyes, l’erudit i llibreter de vell. Miquel Fornaguera ja se n’havia anat a Colòmbia de jove, a buscar-se la vida i córrer món. Amb la República va tornar a casa, amb Evangelina Pineda, la seva dona, mestra de guarderia. Tots dos es farien càrrec al final de la guerra d’una bona colla de criatures, una experiència que Miquel Fornaguera va deixar escrita el 1962 al llibret de memòries ‘Fugida!’ (a veure qui el torna a editar, caram!).

Sentint l’altre dia la Núria Carulla com treballa, on té el taller, qui són els seus assistents, els tallers que ha impartit a les zones més abandonades de Colòmbia a causa de la guerra interminable i les salvatgeries fetes amb els camps de coca, com ha anat teixint la seva obra segons els embats de la vida privada i del seu país, vaig pensar que era davant d’una artista de les que m’agraden, que no fan distinció entre art i vida. També, que és una excel·lent continuadora de la creativitat pedagògica de Miquel Fornaguera. I que lliga biografia i creació de manera preciosa i precisa, tallant, retallant i soldant a foc des de fa quatre dècades les seves llunyanies, fetes joies.