La jivarització de Ciutadans, cuit en la pròpia salsa

Les eleccions a les Corts Valencianes del 28 de maig susciten molts interrogants. El més gran i decisiu és si es podrà repetir un govern semblant al del Botànic o bé si guanyarà el bloc de la dreta. També hi ha una certesa que pràcticament signen tots els estudis demoscòpics que s’han difós o filtrat fins ara: la desaparició de Ciutadans de l’hemicicle.

Aquests darrers mesos han estat d’autèntica agonia no solament a les Corts, sinó als ajuntaments i a les diputacions. Com a exemple, el darrer anunci és de dimecres mateix: Rocío Gil deixava els càrrecs de regidora i de la Diputació de València i demanava la baixa de militant. A la Diputació d’Alacant, Julia Parra va deixar el càrrec ara fa un mes amb un gran sentiment de vergonya i va deixar el partit sense cap representant a la institució.

És la descomposició accelerada d’una crisi que ha anat marcant fites que al País Valencià han estat reflex i corretja de transmissió de la crisi del partit a l’estat espanyol.

Hi ha tres imatges que descriuen perfectament el camí curt entre la glòria i l’infern que ha recorregut Ciutadans aquesta darrera legislatura. En poc menys de quatre anys, aquest partit creat per Albert Rivera, heretat per Inés Arrimadas i recollit per Patrícia Guasp s’ha immolat amb una contumàcia digna de ser estudiada a les facultats.

El somriure de plàstic de la nit electoral

La primera imatge és de la nit electoral del 2019 a València. És difícil d’oblidar l’actor i ara monologuista Toni Cantó cridant fora de si damunt un escenari ple de confeti. Vomitant eufòria i odi a parts iguals perquè el seu partit, Ciutadans, era el tercer més votat a les eleccions a les Corts Valencianes. Era a un sol diputat del PP. Però no era això el que li produïa aquella estranya excitació. Allò que feia trempar Toni Cantó el vespre del 28 d’abril de 2019 era que Ciutadans havia obtingut un escó més que Compromís. És a dir, Cantó, 18; Oltra, 17. 33.000 vots més, un 1% de sufragis més que no pas els catalanistes separatistes. Ciutadans, el partit nascut per a ser el baluard de l’espanyolisme més recalcitrant, que no tenia cap més objectiu que eixugar nacionalismes (no espanyols), sobiranismes o independentismes amb banyes, cua i olor de sofre, aconseguia a les eleccions a les Corts Valencianes de superar d’un escó Compromís.

Toni Cantó no cabia a la pell, de goig i de plaer, i a la seu electoral de Ciutadans corrien rius de cava i de llet i de mel. El manà en forma de vots populars. De poder, pensaven.

El McAuto d’Alacant

Hi ha una altra imatge molt més recent, del novembre de l’any passat, que en realitat era hereva de la primera. Perquè aquella pluja de vots, com la dels milers de la grossa que cauen en casa pobra, s’acaben tan de pressa com han arribat. Ni tots els forats, es poden tapar. La fotografia la va publicar el diari espanyol ABC i fa feredat: la direcció de Ciutadans reunida en un McDonald’s. Feia poc que havien hagut de deixar la seu perquè no en podien pagar el lloguer. Aquella executiva happy meal no era res més que la conseqüència de l’hemorràgia interna i externa patida per un partit que s’ha cuit en la seua salsa. Una salsa que s’ha reduït tant que ha acabat convertida en un ungüent llefiscós.

Entre la fotografia del 2019 i la del 2022 han passat coses, a Ciutadans. Albert Rivera va ser destronat, a punt de llepar l’oripell del poder, després de no haver sabut gestionar la maniobra per acostar-se a Pedro Sánchez. A la següent convocatòria electoral els votants s’hi van girar d’esquena. Inés Arrimadas va arribar al rescat, però tampoc.

L’espantada de Toni Cantó

A les Corts Valencianes, el març del 2021, Toni Cantó ja no estava eufòric. Feia uns mesos que havia intentat de festejar Ximo Puig. I Puig es deixava estimar. Es fotografiava amb Cantó quan l’actor li prometia els vots per a aprovar el pressupost si deixava de banda els socis botànics, que eren tan i tan perniciosos per als valencians. Puig deia que sí, enfadava els socis, que sobreactuaven, gesticulaven i amenaçaven. Cantó se sentia protagonista, però, a l’hora de la veritat, el Botànic va aprovar el pressupost amb els seus vots i els de Ciutadans no van servir per a res. El partit dels que aixequen la persiana cada dia, com deia Cantó de la trona estant, restava confós enmig d’una nebulosa de vots a la dreta i més a la dreta… Cantó era un actor secundari que provava de donar llustre a les frases que li tocaven. Però ningú li reia les gràcies. I se’n va cansar.

Va convocar una conferència de premsa i va dir que tornava al teatre, però, en realitat, no l’havia deixat mai. On tornava era a Madrid. L’endemà mateix ja pidolava un lloc en les llistes del PP d’Isabel Díaz Ayuso, sense saber, ni tan sols, que era inelegible perquè no estava empadronat a Madrid. Amb tot, li van donar un càrrec, una guingueta d’aquestes que ell tant criticava a València, per a defensar l’espanyol, que, com sap tothom, és en perill de desaparèixer.

Després ha estat monologuista i ara torna a tenir una pagueta molt més a la dreta.

Els seus ex-companys de partit a València s’ho miraven amb ulls esbatanats. Però l’eixida de Cantó va ser com qui obri una ampolla de cava i ja resulta impossible tornar-la a tapar. Poc després, Cristina Gabarda, Jesús Salmerón, José Antonio Martínez i Sunsi Sánchez van passar al grup de no adscrits de les Corts Valencianes. El partit no era prou a la dreta, s’interpreta d’algunes frases de la carta que van signar conjuntament: “Avui veiem com es confirma el tomb ideològic de Ciutadans per a continuar essent la crossa del sanchisme.” El grup parlamentari de Ciutadans començava un procés de jivarització que no s’ha acabat fins a la dissolució de les Corts.

La refundació espanyola no agrada a la direcció valenciana

El mes de setembre, quan es va fer el darrer debat de política general, la crisi de Ciutadans a tot l’estat espanyol feia córrer rius de tinta i de suor per tapar tots els forats que anaven sorgint. Amb tot, Ruth Merino, que era la síndica a les Corts, va tenir una gosadia que va fer riure l’hemicicle i estremir les tribunes de premsa i de convidats. Al discurs, va dir a Ximo Puig que el Botànic era a punt de desaparèixer per la mala gestió i tot de retrets més. A la rèplica, el president li va respondre: “Senyora Merino, parla de desaparicions, me l’ha deixada botant, però no la recolliré.”

Quatre mesos després, Merino anunciava que deixava la política amb molta tristesa i molta impotència. Acabaven de fer-se les primàries i les havia guanyades Patrícia Guasp. “El Ciutadans de dilluns no serà gens diferent del de fa deu mesos”, va dir quan deixava tots els càrrecs i deia que tornava a la seua plaça de funcionària d’Hisenda a l’Agència Tributària espanyola.

La descompressió va durar poc, perquè poques setmanes després va córrer a llançar-se en braços del PP de Carlos Mazón, que va dir que Merino era tan bona que podia fer allò que volgués dins el partit. Això és el lloc número 6 a la llista per València.

Les rates

L’actual síndica de Ciutadans és Mamen Peris, que diu que està convençuda que la legislatura vinent continuarà a les Corts. A la darrera sessió plenària es va veure com ella i com Fernando Llopis recollien les restes del naufragi. Llopis va ser duríssim contra aquells que han abandonat el vaixell enmig del sotsobre. Els va dir rates. Per a continuar amb aquesta metàfora marinera, ell i Peris semblaven lligats al pal major per evitar el cant de les sirenes del PP que, golafre, engul les engrunes sense cap mania.