La ironia mortífera del retorn al 2003

Aquest mes farà vint anys que Pasqual Maragall va arribar a la presidència de la Generalitat. És una casualitat eloqüent que el seu germà Ernest deixi la política justament ara. L’estatut va obrir la capsa de Pandora nacional. Avui, la majoria dels esforços del país es dediquen a tornar-la a tancar. L’intent fallit de fer la independència ha dut molta gent a voler tornar enrere, enllà del 2003, i provar de refer camí sense cometre els mateixos errors. Hi ha qui es demana si l’ambició de l’estatut no va ser imprudent. L’unionisme recita com una salmòdia que la independència no és possible, i una bona part de l’independentisme se’n va convencent. Però la pregunta important no es formula en veu alta. I què és possible, llavors? Sembla que el país demani disculpes per haver-se atrevit a somiar, però la ferida oberta de Catalunya no són les ambicions nacionals del pujolisme i del maragallisme, sinó els seus fracassos i les seves frustracions. Tots dos volien demostrar que hi havia marge en l’entesa amb Espanya, i cap dels dos no se’n va sortir. 

El març del 1999, poc abans de la seva primera campanya a la Generalitat, Maragall va prologar el llibre del filòsof Xavier Rubert de Ventós Catalunya: de la identitat a la independència (Empúries). Maragall hi escriu que Castella s’ha passat segles reconquerint Espanya “fins a l’extrem obtús de confondre nació amb estat”. I diu, resseguint l’argument de Rubert: “Tant per tant, independitzem-nos-en i entendran que som una nació, per fi. Ironia mortífera. Tremendament efectiva per aconseguir el que jo vull aconseguir i Xavier Rubert ja dóna per impossible: convèncer Espanya de la seva miopia.” Segons Maragall, la proposta del seu amic –primer la independència i, després, la interdependència– “ens convida a provar, a mi i a d’altres com jo, que l’interès i la capacitat d’entesa dels catalans i espanyols tenen un punt de confluència virtual” –és a dir, que són possibles–, “i convida els sobiranistes a provar, no solament que tal punt no existeix, contra el que alguns creiem, sinó que tampoc no és possible una sobirania flonja”. 

En una conversa amb Enric Vila, l’escriptor Xavier Bru de Sala, amb un instint de la provocació molt afilat, va descriure aquest fragment com la primera declaració d’independència ajornada. Al cap d’uns anys, el rumb polític del país va dictar una sentència: Maragall havia perdut i Rubert havia guanyat. Maragall va ser president i va tenir l’oportunitat de provar allò que havia dit que provaria. Va acabar la seva carrera com l’últim gran dirigent federalista. L’únic matís en el plantejament del debat que feia Maragall és que, al capdavall, no van ser els sobiranistes, els qui van provar que no hi havia marge per a encaixar novament Catalunya dins Espanya. Van ser els mateixos socialistes, i després els populars, amb la confirmació jurídica del Tribunal Constitucional espanyol, cosa que encara donava més força a Rubert. Seguint el fil de Bru de Sala, però capgirant-lo, l’octubre del 2017 podria haver estat tan sols un reconeixement col·lectiu molt aparatós que Rubert havia guanyat la discussió –Rubert va anar a la llista de Junts pel Sí.

La política catalana no és enrocada perquè ningú no gosi fer la independència. És enrocada perquè l’intent fallit del 2017 no ha servit per a ressuscitar cap de les alternatives: ni el federalisme simètric, ni l’asimètric, ni el confederalisme, ni cap règim especial. Només ha arraconat el país a la continuïtat de la situació actual. Ni tan sols ha originat cap expectativa la proposta del president Pere Aragonès de reivindicar una altra vegada un finançament singular. Amb l’aventura de l’estatut, Maragall va dur la meitat del país a assumir explícitament unes conclusions que ell mateix ja havia anticipat molt abans, i avui encara no les ha refutades ningú de la seva família política. Ni dels qui van estar-hi d’acord després, tornant-se independentistes i assumint les tesis de Rubert de Ventós, ni dels qui van estar-hi en contra. L’amnistia pot haver posat “el comptador a zero”, per dir-ho en els mateixos termes que el president Artur Mas, però els problemes continuen essent exactament els mateixos. 

Precisament per això, els anys vinents viurem a poc a poc una campanya de represtigi de l’autonomia, arengada amb la cantarella que els catalans no n’hem sabut esprémer el suc. Si després de les pròximes eleccions governa el PSC, el PSC del qual Pasqual i Ernest Maragall van haver d’anar-se’n, aquest serà el fil conductor de la política catalana. 

La política ficció de Puigdemont

Aquesta setmana, el president Carles Puigdemont ens ha ofert un exemple vibrant de com funciona la coordinació discursiva entre l’estricta vella Convergència i Junts. La setmana passada, el president Artur Mas va explicar que un dels màxims beneficiaris de l’amnistia seria Alberto Núñez Feijóo perquè un dia podria necessitar el suport de Junts i, perquè Junts l’hi pogués donar, l’amnistia hauria d’estar aprovada. Era l’expressió crua de l’interès de Junts per reincorporar-se a la política espanyola.

Uns dies més tard, Puigdemont ho va insinuar d’una manera diferent. A la festa de Politico on va coincidir amb el president dels populars europeus, Manfred Weber, va dir que si Pedro Sánchez no complia, podien fer president Feijóo amb una moció de censura. Quan es va escampar la bona nova, l’equip de comunicació de Junts va córrer a matisar que es tractava d’una hipòtesi de política ficció. Mas ho expressa mecànicament. Puigdemont, amb la mateixa retòrica estatista amb què vol vendre que l’acord amb el PSOE és una negociació de fons. Però la llavor ja s’ha plantat. I el resultat fóra el mateix.